Club 7 Cinema

La importància de l’estrena d’aquest film de Martin Scorsese em du a publicar-ne de seguida el recull de reaccions que hi ha hagut a la pel·lícula, començant per les que vaig poder recollir al Festival de Canes, on s’estrenà com a fora de competició, i seguint pel que es vagi publicant aquí.

“Los asesinos de la luna” / “Killers of the Flower Moon”, de Martin Scorsese. Amb Amb Leonardo DiCaprio, Robert De Niro, Brendan Fraser, John Lithgow, Lily Gladstone, Jesse Plemons, Cara Jade Myers, JaNae Collins, Jillian Dion, Tantoo Cardinal. Guió d’Eric Roth i Martin Scorsese, basat en el llibre ‘Killers of the Flower Moon: The Osage Murders and the Birth of the FBI‘, de David Grann.

Sinopsi: S’ambienta a Oklahoma als anys vint i rememora els assassinats en sèrie de què van ser víctimes membres de la tribu índia dels Osages, que s’havia enriquit gràcies al petroli que hi havia al subsòl de les seves terres. Aquesta sèrie de crims es coneix avui en dia com el ‘regne del terror’ i van provocar una gran investigació de l’FBI que implicà J. Edgar Hoover.

Festivals i premis: Festival de Canes – Fora de Competició.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Paco Vilallonga, a Twitter: De “Killers of the flower moon”, de Martin Scorsese, només diré una cosa (i no acostumo a fer servir gairebé mai aquest terme): és una OBRA MESTRA absoluta. Un clàssic instantani en tots els sentits del terme. Quina pel.lícula!!!.(..) L’obra definitiva de maduresa i potser testamentària del director. És un film que esdevé un fresc de la història, l’explicada i la no explicada, dels EUA. El classicisme cinematogràfic en la seva màxima expressió. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) Scorsese ha fet una de les seves obres més ambicioses i perfectes, un autèntic fresc monumental sobre la construcció de les columnes vertebrals de la història “oficial” dels Estats Units contemporanis (..).  Xavi Serra ha piulat: Scorsese no falla. “Killers of the Flower Moon” és aclaparadora en tot: interpretacions, profunditat emocional, durada… L’espoli dels nadius americans convertit en malson d’amor tòxic. Si estigués en competició tindria la Palma d’Or a la butxaca. I ha titulat la seva crònica al diari ‘Ara’: Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio deixen bocabadat el Festival de Canes. Per, tot seguit, dir-ne: (..) Scorsese ha revalidat el seu estatus com a director fonamental del cinema actual amb una pel·lícula enorme i dolorosa: “Killers of the flower moon” no només explica un dels crims més truculents de la història dels Estats Units sinó que, sobretot, radiografia la crueltat i mesquinesa d’un personatge tràgic, ridícul i contradictori encarnat per un Leonardo DiCaprio superlatiu en la seva 7a col·laboració amb Scorsese. L’altre actor fetitxe del director, Robert De Niro, firma un dels seus millors treballs dels últims anys que, a més, dialoga amb els criminals que ha interpretat en el passat amb Scorsese. (..) Una tribu índia que, gràcies a la descoberta de petroli a les seves terres, s’havien convertit en la comunitat més rica dels Estats Units. Totes les víctimes dels crims eren, esclar, membres de la tribu, quatre d’una mateixa família. Al darrere de la majoria de les morts hi havia el racisme en estat pur d’una societat en què, com es diu a la pel·lícula, “et surt més car matar un gos que un indi”. Però les víctimes de la mateixa família eren fruit de les maquinacions d’un prohom local, William Hale, per quedar-se amb els seus drets sobre el petroli. El seu còmplice en aquesta empresa era el seu nebot, Ernest Burkhart, casat amb una dona de la família. El cop de geni del film és que, en lloc de plantejar la pel·lícula com un thriller i seguir la investigació a través de la figura de l’agent de l’FBI que va investigar el cas, Scorsese adopta el punt de vista del nebot de Burkhart. El suspens no és, per tant, el motor de la pel·lícula, sinó la relació paternofilial entre Hale (De Niro) i el seu nebot (DiCaprio) i, sobretot, entre aquest i la seva dona osage (Lily Gladstone), a la qual assegura en tot moment professar una gran devoció.(..) Scorsese torna a explorar el mal a través del crim i el càstig, però evitant potenciar l’atractiu i carisma dels seus personatges com sí que feia a “Un dels nostres” o “Casino”. A “Killers of the flower moon” no hi ha tràvelings torrencials ni celebració implícita de la violència o l’amoralitat. De Niro és un cacic amable i amistós, DiCaprio un home simple que no amaga que estima els diners “gairebé tant com a la seva dona”. En la seva maldat hi ha una mena de banalitat i una impunitat assumida que resulten el més esgarrifós de tot plegat. (..) I, sens dubte, la història es podria haver explicat en menys temps, però la sensació és que el director utilitza la redundància d’algunes escenes com a recurs immersiu per atrapar l’espectador en la història i la dimensió humana de la història. O potser és que es deixa fascinar, i no és gens estrany, pel recital interpretatiu de DiCaprio en un dels millors treballs de la seva carrera, molt ben secundat per la humanitat i dignitat que confereix Gladstone al seu personatge. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Martin Scorsese torna a indagar, a l’extraordinària “Killers of the flower moon”, a les arrels fundacionals del somni americà i es torna a creuar amb la violència, però aquesta no està provocada únicament per la lluita pel poder i el territori, sinó per la usura. Per qüestionar el present dels Estats Units marcat pel supremacisme cal anar als aspectes més tèrbols del capitalisme, veure com el desig de fer diners tot ho justifica. A diferència d’”Heaven’s Gate”, de Michael Cimino, -pel·lícula amb què Martin Scorsese dialoga en més d’un aspecte- a “Killers of the flower moon”, la lluita de classes no és la raó clau sinó el racisme -amb la qual cosa comporta també de diferència de classes i cultura- i sobretot el desig de no permetre que els altres posseeixin la riquesa. “Killes of the flower moon” és, en el fons, una pel·lícula política. Dels cadàvers dels indis Osage també sorgeix l’Amèrica del present, una Amèrica que no accepta mestissatges i que es consolida com a autosuficient a la seva misèria moral. (..) Som a Oklahoma, anys després de la famosa carrera que va ocupar parcel·les de territori, i en un moment en què els vells mites i llegendes del ‘far west’ s’han apagat. En aquest món en plena ‘gilded age’ -edat d’or del capitalisme americà- ja no existeix la llei de la frontera i la qüestió fonamental és la integració, la màfia és present com a sistema de perversió del somni americà per assolir l’autonomia del ‘self made man’. Scorsese ens mostra com alguna cosa d’aquella màfia que controlava els circuits de la riquesa a “Good Fellas”, ja era molt present en un món en expansió. La usura provoca el crim i va destruint una nació. La supremacia a l’extermini de l’altre és clau i l’apropiació dels béns és fonamental per arribar al cim, per controlar el negoci. Scorsese estableix a “Killers of the flowers moon” una mena de pel·lícula resum de tot el millor [del seu] cinema. No només hi ha la qüestió fundacional sinó una visió del dolor, del penediment i de la redempció. (..) El dolor contrasta amb la hipotètica redempció que du a terme el personatge de Leonardo di Caprio, que busca la salvació després d’haver-se enfonsat en les arrels del mal. Des del catolicisme Scorsese ho pot perdonar, però els fonaments del mal estan consolidats. Scorsese roda “Killers of flower moon” a partir d’un clar classicisme, no hi ha els efectes accelerats de muntatge, ni els moviments bruscos de cambra, ni un to grotesc a l’actuació, sobretot hi ha contenció. És com si després de les imatges d’aquesta magna obra aflorada una reivindicació del classicisme, com si volgués constatar que aquest vell nou cinema americà encara pot existir, que malgrat els [seus] vuitanta anys Scorsese continua estant allà. Scorsese és allà i es mostra davant la càmera en un gest en què després d’impugnar el somni americà també impugna la usura del cinema actual que com la nació Osage també ha destruït les restes del vell cinema. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) L’Scorsese que va premiar Canes [ja fa molts anys], íntim i urbà, no té res a veure amb el de “Killers of the Flower Moon”, d’escala èpica i alè d’època. Això no vol dir que la seva nova pel·lícula no obeeixi a un projecte personal: en certa manera, tota la seva carrera s’articula al voltant de com la violència ha configurat la identitat nacional nord-americana. (..) Si abans parlàvem de la violència, també ho hauríem de fer dels diners. Un dels fils conductors que uneixen “Killers of the Flower Moon” amb pel·lícules com “Casino”, “Gangs of New York” o “El llop de Wall Street” és que totes demostren que el capitalisme, que explica l’esdevenir històric nord-americà, sorgeix de la barreja del crim i l’ambició desmesurada. Els diners s’aconsegueixen a qualsevol preu. Així les coses, la comunitat criminal que presenta “Killers of the Flower Moon” no és tan diferent de la de “Un dels nostres”, i l’observació extremadament minuciosa, de vegades una mica redundant, amb què Scorsese s’acosta als seus costums, amb el personatge d’Ernest Burkhart com a etern ninot en mans d’un satànic demiürg, aquesta viva imatge de la banalitat del mal que encarna De Niro, descriu una banda de gàngsters que, en l’època de màxima esplendor del KuKluxKlan, desplega la seva supremacia blanca sobre els primers habitants de la terra promesa. El més sorprenent de “Killers of the Flower Moon” és que, malgrat les seves èpiques intencions, és, principalment, una pel·lícula parlada, sustentada sobre els diàlegs que confronten els seus protagonistes. És el més clàssic dels films de Scorsese, el menys pendent de les cabrioles de muntatge o els moviments de càmera virtuosos. Aquí brillen els personatges (..). Anne Thompson, a la crítica per a ‘IndieWire’: “Killers of the Flower Moon” enceta la campanya de l’Oscar a Canes. (..) Produïda de manera sumptuosa (..) Mentre que el llibre de Grann se centra en els aspectes procedimentals per resoldre l’anomenat Regne del Terror que va provocar desenes de misterioses morts d’Osage, Scorsese i Roth creen un joc de tres mans centrat en l’oncle i el nebot interpretats per Robert De Niro i Leonardo DiCaprio (..) i l’actriu nativa americana Lily Gladstone (..). Aquests tres actors dominaran la conversa de l’Oscar a finals d’any. (..) Gladstone roba l’espectacle. Una actriu que va estar a punt de renunciar a la seva professió, sosté la pantalla contra dues poderoses estrelles de cinema.(..) El venerat autor Scorsese, que sens dubte podria haver retallat la durada de la seva història (..), hauria de quedar, tanmateix, en la disputa de l’Oscar per 15a vegada. (..) Ell i el seu coguionista guanyador de l’Oscar Eric Roth (..) també podrien aconseguir un espai de guió adaptat. Igual que “The Power of the Dog” de Jane Campion o “The Irishman” de Scorsese, que va obtenir deu nominacions a l’Oscar, els votants de l’Oscar segurament acabaran lloant l’extraordinària artesania de “Killer Moon”: el director de fotografia, tres vegades nominat, Rodrigo Prieto (..); l’editora guanyadora tres vegades Thelma Schoonmaker (..); dos vegades nominat pell disseny de producció Jack Fisk (..); la dissenyadora de vestuari nominada quatre vegades Jacqueline West (..) i el compositor mai nominat Robbie Robertson (..), la mare del qual era Cayuga i Mohawk. Diego Lerer,a l’article per a ‘Micropsia’: (..) “Killers of the Flower Moon”, la nova, complexa i fascinant pel·lícula de Martin Scorsese, que funciona a mig camí entre la pel·lícula de gàngsters, l’èpica històrica, el western i la més negra de les comèdies. (..) És complexa, a més, perquè els seus dos protagonistes són força detestables: un per cínic, l’altre per ambiciós. I si bé Scorsese acostuma a tenir aquest tipus de personatges principals, és diferent ser un gàngster que mata una banda rival o un banquer que estafa alguna gent que quan són responsables de crims en massa. Però és Gladstone la que dóna a la pel·lícula l’enteresa i la dignitat que necessita, aquest personatge amb l’espectador es connecta, per més que passi bona part del film gairebé com una invàlida. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) una classe magistral cinematogràfica (..). Una fita cinematogràfica en tota regla que confirma l’excepcional estat de forma del veterà Scorsese. Un monument cinematogràfic farcit d’escenes i moments resolts a nivell de planificació i realització de manera magistral. (..) Un film històric ambientat a l’Oklahoma dels anys 20 carregat d’una mirada corrosiva sobre la gènesis violenta i depredadora dels Estats Units i sustentada sobre el racisme i la xenofòbia. I és que “Killers of the Flower Moon” explica l’assassinat premeditat per pura voracitat capitalista de membres de la nació índia Osage que s’han vist enriquits sobtadament gràcies a la productiva extracció de petroli. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Leonardo DiCaprio fa l’efecte de ser un transsumpte de Jack Nicholson imitant Marlon Brando, i si aquesta comparació sona desdenyosa, millor no tenir-la en compte; és un dels seus millors treballs interpretatius fins ara. El millor de la pel·lícula, en tot cas, ho ofereix Lily Gladstone a la pell d’una estoica supervivent de la conspiració que funciona a tall de centre moral de la pel·lícula. (..) “Killers of the Flower Moon” té un metratge de 206 minuts i, tot i que no demostra que els necessiti tots, la mestria de Scorsese com a narrador li permet avançar sense evidenciar sobrepès. Els que esperin trobar-hi l’epopeia amb què generalment s’identifica el director se sentiran decebuts, perquè ofereix una aproximació més pudorosa a la violència que retrata i no es recrea en el seu virtuosisme estilístic. Dit d’una altra manera, és un tipus d’obra més continguda, més reflexiva i potser més profunda que representa l’actual fase creativa del novaiorquès, que va començar amb ‘Silencio’ (2016) i el seu exponent immediatament interior a aquest és ‘L’irlandès’ (2019). Amb aquella pel·lícula Scorsese va saldar comptes amb el seu propi llegat; ara, amb aquesta, salda comptes amb el del seu país. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Pas a pas, amb un recuperat i evident plaer per la narració clàssica d’ampli alè (“El irlandés”, 2019; “Killers of the Flower Moon”, 2023), Martin Scorsese sembla recórrer el que presumiblement està cridat a ser el darrer tram de la seva extensa filmografia entestat a desentranyar les clavegueres més pestilents en què es fonamenta la història del seu propi país. Ara li ha tocat el torn als assassinats comesos pels poderosos càrtels del petroli als voltants de Fairfax (Oklahoma), territori de la nació nativa Osage (..). Hi ha una atenció detallista per tots els cantons, situacions, parts implicades i personatges del trenat primorós amb què Scorsese filma –prenent-se tot el temps que necessita (en el millor sentit d’aquest concepte)– la història que narra. I ho fa amb una solidesa clàssica ja gairebé introbable al cinema actual, amb un sentit dels enquadraments i de la mida de cada pla, amb una precisió quirúrgica en el muntatge, amb un aplom, un tempo i una cadència que converteixen “Killers of the Flower Moon” en una bella i commovedora elegia funerària per una de les últimes nacions natives dels Estats Units, atrapada en un sagnant encreuament d’interessos econòmics determinat pel voraç capitalisme nord-americà. Scorsese ‘arriba tard’ al western, podríem dir, però ho fa amb un ànim reivindicatiu (..). José Luís Losa, a Twitter: Aquest serà moment indeleble a la Història del #CannesFilmFestival. Scorsese, des de la pròpia acció de “Killers of the Flower Moon”, denuncia el naixement del seu país com un genocidi continuat. Des de “Heaven´s Gate” no sortia de Hollywood aquesta radicalitat. Alberto Lechuga, a Twitter: Quina pel·lícula més estranya és “Killers of the Flowers Moon”. Hi ha una mica de desencaix de tons, i alguna cosa estructural, que em grinyola. A estones és un retrat Coen, a estones minisèrie prestige, a estones desbordament scorsesià de cinefília remasteritzada. És un altre Scorsese, això sí que queda clar.

Articles publicats ran de l’estrena aquí:

El primer ‘western’ de Martin Scorsese apunta la pulsió depredadora de la societat nord-americana, crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: Martin Scorsese porta dècades reconstruint el relat del triomf del somni nord-americà com una història de depredació que exerceixen un tipus molt concret d’homes. Amb vuitanta anys, el cineasta estrena el seu primer western, un dels seus films més foscos i que, en part, tanca el cicle conformat per “Un dels nostres”, “Casino”, “El llop de Wall Street” i “L’irlandès”, tot retornant als orígens, a les arrels dels Estats Units i al seu gènere fundacional per excel·lència. (..) Scorsese firma un poderós ‘western’ d’aires clàssics, però revisionista i antièpic (..). Lluny dels ‘westerns’ de conquesta de grans horitzons, “Los asesinos de la luna” es construeix en bona part des dels codis del terror gòtic domèstic, d’aquelles ficcions en què la principal amenaça per a la vida d’una dona la constitueix el seu propi marit, en principi enamorat d’ella. L’ambivalència de la història romàntica entre l’Ernest [Leonardo DiCaprio] i la Molly [Lily Gladstone] és una de les forces d’un film en què els protagonistes masculins resulten més menyspreables que d’habitud. En un relat construït des de l’autoconsciència crítica blanca, Scorsese confia en dos dels seus actors preferits [Leonardo DiCaprio i Robert De Niro], dues estrelles inqüestionables del cinema nord-americà, per interpretar uns papers incòmodes i de càrrega revulsiva. Alhora, subratlla la lectura sobre una certa masculinitat, sobre els homes ordinaris fascinats per tipus sense escrúpols, tan recurrent i tan mal llegida al seu cinema. La pel·lícula també està a punt de caure en algun moment en aquesta mateixa fascinació que denuncia. Però, com ja feia a “L’irlandès”, Scorsese converteix la Molly, l’esplèndida protagonista femenina i osage, en la figura a partir de la qual es deslegitima tot un ordre patriarcal.

Martin Scorsese: “Robert De Niro és l’únic que sap d’on vinc”, article de Xavi Serra al diari ‘Ara’: A principis del segle XX, a Oklahoma, l’atzar i el petroli van convertir els membres de la tribu osage en la comunitat més rica dels Estats Units. Tanmateix, la història dels osage no és feliç, sinó de dolor i traïció; bàsicament, la història de l’abusiva relació de la societat nord-americana amb els habitants originaris de la seva terra. A “Los asesinos de la luna”, Martin Scorsese examina els crims que es van produir fa un segle a la comunitat osage, sobretot en el si d’una família. I tot i que va estar a punt de ser-ho, la pel·lícula no és un ‘thriller’ criminal, sinó un melodrama profund i complex sobre la crueltat i les contradiccions de l’ésser humà, exemplificades en la naturalesa tòxica i –fins a cert punt– sincera de l’amor que un home còmplice dels crims (Leonardo DiCaprio) professa per una dona de la família de les víctimes (Lily Gladstone). (..) “Vaig estar un any i mig adaptant el llibre de David Grann sobre els crims, que és excel·lent, però que té com a subtítol ‘El naixement de l’FBI’, i sentia que la història dels osage quedava diluïda en la de l’FBI”, explica Scorsese durant una trobada virtual amb la premsa. La clau per enfocar l’adaptació va arribar, diu, en una trobada amb els membres actuals de la tribu. “Es van mostrar cauts i jo els vaig explicar que no volia caure en el clixé i retratar els indis només com a víctimes, borratxos i altres tòpics… I em vaig adonar que aquesta història no formava part del seu passat, sinó del seu present: els descendents dels protagonistes són vius, només hi ha una generació de diferència. I em van fer entendre que molts dels blancs de la regió eren bons amics de les famílies, en particular Bill Hale, el prohom local que va planificar els crims. Era un bon amic, tothom se l’estimava i, així i tot, els va matar”. Un testimoni que va resultar clau per a Scorsese va ser el de Margie Burkhart, descendent d’Ernest Burkhart, el personatge que interpreta DiCaprio. “Em va dir que havia d’entendre que l’Ernest s’estimava la Molly, i que la Molly s’estimava l’Ernest, i que era una història d’amor”, recorda Scorsese, que es confessa fascinat pel que hi ha “en nosaltres com a éssers humans que ens permet compartimentar les coses d’aquesta manera”. Juntament amb DiCaprio, doncs, van decidir capgirar del tot l’adaptació del llibre i explicar la història a través del personatge de Burkhart. “El Leo va decidir interpretar l’Ernest i no l’agent de l’FBI que investiga el cas i vam reescriure el guió per explicar la història des de dins, no des de fora –diu Scorsese–. Ja no es tractava d’esbrinar qui ho va fer, sinó qui no ho va fer. És una història de complicitat silenciosa, de pecat per omissió”. (..) Tot i el desplegament actoral de De Niro i, sobretot, d’un DiCaprio monumental, la revelació interpretativa de “Los asesinos de la luna” és, sens dubte, la serena humanitat de Lily Gladstone. “Em va impressionar la seva presència, la intel·ligència i emoció que perceps en ella a través de la mirada –explica Scorsese– I també el seu activisme, que ressona d’alguna manera en la interpretació. De fet, ens va ajudar a explicar la història de les dones osage i sempre revisàvem amb ella les escenes: en vam corregir algunes i en vam afegir d’altres” (..).

Scorsese, contra el mite fundacional del seu país, crítica de Nando Salvà a ‘El Periódico’: (..) és un estudi molt ambiciós, i tant sinistre com fascinant, de com els homes poderosos utilitzen la violència per reorganitzar les estructures econòmiques i socials d’aquell país en el seu propi benefici, i en el procés es mantenen aliens a les terribles conseqüències dels seus actes. Concretament, la nova pel·lícula analitza la bogeria colonialista, capitalista i racista que va donar lloc a l’extermini dels indígenes nord-americans a través de la investigació de les dotzenes d’assassinats ocorreguts en el si de la comunitat Osage fa ara un segle; i ho fa sense recórrer a les convencions del cine de detectius –la identitat dels perpetradors està clara des de fins i tot abans que les morts comencin–, i en canvi escenificant un melodrama marital que estén connexions argumentals amb ‘Sospita’ (1941) i ‘Luz que agoniza’ (1944). Per a això inverteix molt temps, tres hores i mitja de metratge que, això, sí, ofereixen motius rotunds per justificar el seu pes: primer, ‘Los asesinos de la luna’ és la condensació de tot un procés de deshumanització sistemàtica, ni més ni menys que un genocidi en miniatura; segon, aquesta durada emfatitza una indiferència i la negligència generalitzades, en virtut de les quals els crims es van prolongar durant anys. Això explica també que la pel·lícula no tingui l’energia elèctrica que Scorsese ha imprès a molts dels seus relats previs –davant certes monstruositats, fins i tot un cronista de la maldat tan avesat com ell es veu obligat a parar-se i reflexionar; la narració avança amb solemnitat elegíaca i embolicada d’un aire ombrívol que suggereix fatalisme però també amenaça. La possibilitat que passi alguna cosa terrible sotja en cada escena.(..) Com fa sovint quan col·labora amb el director, DiCaprio utilitza el seu personatge –un home massa dèbil o neci per trobar el seu propi eix moral– per subvertir l’estereotip de l’heroi hollywoodià; a la pell del seu, De Niro traspua carisma viscós, intimidació i fins i tot humor negre. No obstant, la millor interpretació l’ofereix Lily Gladstone; el seu personatge exemplifica la barreja de resiliència, confusió i por que assola tots els Osage. (..) ‘Los asesinos de la luna’, diem, no parla d’un grup d’individus podrits, sinó d’una pràctica consubstancial a un país, i això explica també que no doni un veritable tancament a la història que comparteix: l’abús es continua produint.

La usura que tot ho justifica, crítica d’Àngel Quintana al diari ‘El Punt Avui’: (..) A l’extraordinària ” Los asesinos de la luna” , Scorsese torna a indagar a les arrels fundacionals del somni americà i es torna a creuar amb la violència, però aquesta no està provocada únicament per la lluita pel poder, sinó per la usura. Per qüestionar el present dels Estats Units, el director ressuscita els aspectes més tèrbols del capitalisme, tant el desig de fer diners que tot ho justifica com el desig de no permetre que els altres posseeixin la riquesa. “Los asesinos de la luna” és una pel·lícula política. De les tombes dels indis osage sorgeix l’Amèrica del present, una Amèrica que no accepta mestissatges i que es consolida com a autosuficient en la seva misèria. (..) A canvi de fer-se rics, els osage perden els seus rituals, la seva llengua i les seves arrels. Fins a quin punt l’home blanc pot tolerar la riquesa a mans dels altres? Som a Oklahoma, en plena edat d’or del capitalisme americà ja no hi ha la llei de la frontera i la qüestió fonamental és la integració. La màfia és present com a sistema de perversió del somni americà. La usura provoca el crim i destrueix tota una nació. La supremacia porta a l’extermini de l’altre i permet controlar el negoci. Martin Scorsese realitza una pel·lícula resum de tot el millor del cinema. No només parla de la qüestió fundacional americana, sinó també mostra una visió del dolor, del penediment i de la redempció. A la pel·lícula hi ha una dona índia que ho perd tot –la mare, les germanes, el marit, el fill. És una dona que pateix perquè posseeix els diners. El seu dolor està provocat per un patriarcat en què els homes maten sense apel·lar cap moral. El patiment contrasta amb la hipotètica redempció que duu a terme el personatge de Leonardo DiCaprio, que busca la salvació després d’haver penetrat a les arrels del mal. Scorsese roda des d’una vocació clàssica i ens mostra com el vell nou cinema americà encara pot existir. Als seus 80 anys encara segueix essent-hi, impugnant el somni americà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!