Club 7 Cinema

Foto Casey Affleck i Brad Pitt són Robert Ford i Jesse James, en aquest film.

The Assassination of Jesse James by the Coward Robert Ford / L’assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford / El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford / L’Assassinat de Jesse James par le lâche Robert Ford / L’assassinio di Jesse James per mano del codardo Robert Ford , d’ Andrew Dominik.

No s’ha d’entendre ni com a interpretació històrica o com un revisionisme genèric (..), sinó com la reconstrucció fabulosa de les arrels de dos problemes persistents en la història i la cultura nord-americanes .. (Nando Salvà, Èxit)

Una pel·lícula que relaciona el gènere del western amb algunes de les conquestes del cinema contemporani. (Àngel Quintana, El Punt)

A mig camí entre el darrer Gus van Sant i l’herència més radical del videoclip, L’assassinat de Jesse James pel covard Robert Ford és una proposta fascinant que no deixarà ningú indiferent. (Carlos Losilla, Avui)

Els resums de les crítiques que ja he enllestit, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Nando Salvà (Èxit, núm. 51) descriu "el covard Robert Ford" com un home corrent que va crèixer venerant el malfactor Jesse James i potser fins i tot es va enamorar del mite, i quan va aconseguir ser-ne la mascota descobrí que darrere del mite hi havia un psicòpata paranoic, que el seu amor era impossible i només el podia consumar si ell, Robert Ford, la mascota, es convertia en depredador. I té -Salvà- paraules d’elogi admirat a Casey Affleck: darrere aquest home -Robert Ford, el personatge- i aquesta metamorfosi hi ha un actor, Casey Affleck, que firma el treball que segurament li canviarà la carrera.  Quant a l’altre protagonista, assegura que només Brad Pitt podia donar vida al Jesse James d’aquesta pel·lícula, que -considera- no s’ha d’entendre ni com a interpretació històrica o com un revisionisme genèric (..), sinó com la reconstrucció fabulosa de les arrels de dos problemes persistents en la història i la cultura nord-americanes: l’obsessió per la celebritat -per això troba particularment escaient l’elecció de Pitt- i la complexa connexió entre el crim i la fama.

La lectura sencera de la crítica de Nando Salvà, "Home, mite, estrella" [article sense enllaç], a la pàgina 24 d’ Èxit, núm. 51, suplement d’ El Periódico, setmana de l’ 1 al 7 de novembre de 2007.

Àngel Quintana (El Punt, 3 de novembre de 2007) ha titulat significativament la seva crítica "El western després del western" i la comença recordant que després de la fi del western, molt pocs cineastes han sigut capaços de ressuscitar-lo, bo i esmentant com a excepció positiva la de Clint Eastwood, per bé que des del classicisme com a premissa. Això ve a tomb, perquè Quintana es confessa sorprès pel film del neozelandès Andrew Dominik, en la mesura que relaciona el gènere amb algunes de les conquestes del cinema contemporani. Explica que el cineasta juga al contrast entre la durada i l’acció, entre els elements emfàtics i la posada en escena historicista, entre la dimensió psicològica subjectiva dels fets i la construcció objectiva (..): un munt de contradiccions que converteixen la pel·lícula en una curiosa peça de culte, en una inspiradíssima obra… Tot seguit, el crític analitza el film, que -diu- té l’estructura d’una tragèdia en tres actes. Un primer acte on es mostra tot allò que s’acaba (..), el darrer assalt a un tren –acció rodada amb una intensitat dramàtica sorprenent – (..), la dissolució de la banda i amb ella la fi de l’èpica, (..) l’inici de la quotidianitat. Un segon acte, amb els herois sotmesos a una existència gris, turmentada i paranoica (..), la posada en escena del qual està pendent del pes de la durada dels gestos, de la significació psicològica del personatge, proposant una curiosa ?i atrevida? presència dels temps morts a l’interior de la mecànica del western. I si aquest segon acte s’acaba amb l’assassinat de Jesse James, el tercer acte està focalitzat en la figura de Richard Ford, l’assassí mediàtic. Quintana no s’està d’evocar John Ford, afirmant que L’home que va matar Jesse James esdevé llegenda, i remarca que, ara,  Andrew Dominik accelera el ritme de l’acció, dóna preeminència a la veu en off que construeix una narrativa èpica.(..) de manera que Dominik acaba mostrant com després d’allò tràgic, neix el temps de l’èpica amb totes les seves contradiccions. Arribat aquí, Àngel Quintana retroba el plantejament inicial del seu article, tot assenyalant la paradoxa que la pel·lícula, per una banda, qüestioni tota una tradició del western i, per altre cantó, proposi un renaixement del gènere després de la seva fi, anunciant noves alternatives per la seva presència en el cinema contemporani. Tanmateix, no es deixa enganyar: Malauradament -diu- tinc la sensació que la lliçó de la pel·lícula no tindrà continuïtat.

La crítica sencera d’ Àngel Quintana, podem llegir-la clicant aquí: El ‘western’ després del ‘western’.

Carlos Losilla (Avui, 31 d’octubre de 2007) admet que un sentiment de ‘déjà-vu’ ens acompanya durant tota la projecció d’aquest film, però -diu- això no impedeix que la pel·lícula trobi molt aviat la seva raó de ser: a mig camí entre el darrer Gus van Sant i l’herència més radical del videoclip (..) i és així que la troba una proposta fascinant que no deixarà ningú indiferent. Considera com l’opció més intel·ligent la que ha près el director, Andrew Dominik: parteix de la llegenda per a indagar-ne  les diverses formes de recepció (..) D’aquesta manera (..) la història que retroba la pel·lícula esdevé un mosaic impressionant sobre la identitat i la traïció (..), en què el diàleg (..) entre la decadència del cinema clàssic i les seves arrels (..) sap jugar admirablement amb la dilatació del temps per oferir un espectacle hipnòtic, una sorprenent reflexió sobre personatges perduts que no troben el seu lloc ni tan sols en el món de la ficció.

La crítica de Carlos Losilla, podem llegir-la íntegrament clicant aquí: El ‘western’ desconstruït.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!