Club 7 Cinema

Es tracta de crítiques publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO © Abordar La imatge que falta, de Rithy Panh

(..) un documental narrat en primera persona i un film impecable sobre la moral en el cinema, que reflexiona sobre què es pot ensenyar i què no, sobre on són els límits a l’hora de mostrar la violència (Violeta Kovacsics, La imagen perdida, Time Out Barcelona, 11.04.2014)

(..) combinant unes crues imatges d’arxiu i aquests retaules enfangats, Panh elabora la seva resposta elegíaca i íntima a una realitat segrestada per la desmemòria. Com apunta el director en una de les moltes lliçons contingudes en el poètic text que es recita en off, “és possible robar una imatge, però no un pensament” (Manu Yáñez, “La imagen perdida”, suplement Play, diari Ara, 11.04.2014)

(..) Rithy Panh considera que hi ha alguna imatge de les deportacions de Phnom Penh que el règim va filmar i que testifica l’horror. És conscient, però, que aquesta imatge d’arxiu no pot donar la dimensió de l’horror, ni explicar el que va passar. Davant l’absència d’aquest testimoni decideix buscar una imatge que permeti evocar i reconstruir allò passat, però sense caure en els paranys d’una ficció forçada. El relat acaba essent reconstruït per un seguit de maquetes i imatges d’argila. Aquestes imatges, entre les quals hi ha un petit ninot que representa Rithy Panh mateix, ens evoquen un món sòrdid, creen una distància ètica i ens proposen una nova forma de construir la dialèctica entre allò que es mostra i allò que no es mostra (Àngel Quintana, La memòria en argila, suplement Cultura, diari El Punt Avui, 11.04.2014)