Club 7 Cinema

“La imatge permanent“, de Laura Ferrés, arriba als cinemes després de guanyar la SEMINCI. Proposta subversiva i conceptual sobre orígens i identitat amb dosis humor negre i sorneguer, moments arrebatadors i poètics, i una posada en escena frontal i desdramatitzada. Rara avis, diu Joan Millaret Valls a X.

(..) Ferrés amb què torna a ocupar-se de persones sense privilegis (una de les quals al llindar de la pobresa) mostrant-ne la dignitat sense paternalisme. Persones alienes al triomf social amb un peu un xic fora de camí. No és per res que un dels grans referents de Laura Ferrés sigui el finès Aki Kaurismäki, cineasta amb personatges de la classe treballadora que mostra amb respecte, poesia i humor a través d’imatges sempre justes, rigoroses i precises. Aquelles que també busca Ferrés. En el cas de “La imatge permanent”, la jove cineasta, que vol ser fidel als seus orígens socials, també ha tingut present la seva família: l’ha inspirat el fet que els seus avis materns, cordovesos, van emigrar a Catalunya. Tanmateix, no ha volgut explicar la història dels avis, però sí fer-hi presents les coples cantades per l’àvia, sinó imaginar una història amb una alenada poètica (i sovint també estranyament humorística) en què, al capdavall, dues dones solitàries d’origen andalús, establertes de fa temps a Catalunya, aprenen a cuidar-se entre elles, diu Imma Merino a l’article A partir d’una fotografia antiga amb una nena rient i un espectre, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’.

(..) Amarada de l’esperit de la modernitat fílmica, La imatge permanent posa el focus en el caràcter resilient i aguerrit de la Catalunya xarnega i proletària, arrelada en l’extraradi barcelonès. I ho fa amb comicitat i sense paternalisme. Ferrés respecta massa els seus personatges, el públic i els seus referents, de Robert Bresson a Aki Kaurismäki, per caure en la pedagogia. El seu objectiu, eminentment poètic, és el de trobar una imatge capaç d’esquinçar l’atordiment al qual sembla conduir-nos el món contemporani, diu Manu Yáñez, a la crítica La nova sensació (feminista i xarnega) del cinema català, per al diari ‘Ara’.

Ran de l’estrena del film al Festival de Locarno, aquest agost, Xavi Serra i Eulàlia Iglesias van entrevistar la directora, per al diari ‘Ara’: Laura Ferrés: “L’autenticitat és un eufemisme: el que la gent vol dir és pobresa”. [“La imatge permanent” sorgeix] De la meva família materna, dels meus avis, que van venir de Córdoba [nota: el diari ‘Ara’ deu renunciar als exònims catalans] a Catalunya durant la postguerra per treballar. Però aquesta història és més de ficció que “Los desheredados”. No vaig conèixer el meu avi, però em va criar la meva àvia, que no parlava mai de la postguerra però sí que cantava cançons, des de coples fins a cançons republicanes que formen part de la meva infantesa i que volia rescatar de l’oblit d’alguna manera. La pel·lícula sorgeix d’aquestes cançons i del context dels meus avis, però amb una vocació potser més experimental que realista, perquè el que m’interessa és el vessant antropològic i construir un món d’on puguin sortir coses inesperades. (..) Jo encara estic buscant la meva manera d’explicar les coses i no sé quin tipus de directora m’agradaria ser. ¿Vull ser Ozu, no sortir del meu entorn i aprofundir-hi, o vull ser Herzog i anar-me’n lluny a la recerca d’aventura? Potser vull ser un terme mitjà, quedar-me al meu entorn i que retratar-lo sigui una aventura. (..) Com que la protagonista ha de buscar persones que no haguem vist al cinema o la televisió, per a mi tenia sentit que els meus actors també fossin així. I per això he treballat amb persones que no són actors. Cal dir que no s’interpreten a ells mateixos, hi ha tota una feina de preparació del personatge, sobretot amb l’actriu que interpreta la Carmen, que no parlava català i a la pel·lícula sí. (..) No [no va haver d’aprendre català per rodar la pel·lícula], però sí que va haver de practicar molt, perquè no és la seva llengua materna. I, de fet, el parla amb l’accent d’algú que no el parla com a primera llengua. Per un tema de subvencions, en la pel·lícula s’havia de parlar un cert percentatge de català, i vaig pensar que era una oportunitat perquè se sentís un altre tipus de català. Durant el càsting va ser molt difícil trobar dones del Prat de Llobregat de l’edat del personatge que parlessin català habitualment. Suposo que alguna vegada l’han parlat i han rebut comentaris i per això s’autocensuren. Normal, si el català que se sent sempre a la televisió i el cinema és un català perfecte. Sé que en altres llocs de Catalunya no és així, però si estàs retratant un lloc has de ser fidel a la seva realitat lingüística. (..) Aquesta tensió [entre el realisme i l’artifici] m’interessa molt, per això treballo amb persones que no són actors i en localitzacions reals. Quan hi ha aquest trencament, aquestes forces oposades, sorgeixen coses inesperades i un cert estranyament. Les persones es mouen i parlen com si no actuessin, però d’una manera no del tot natural, i a mi això em fascina. Hi ha directors que volen capturar la vida, però a mi el que m’interessa és alterar la realitat, potser perquè a la vida real tens poc marge per prendre decisions però en una pel·lícula et pots permetre el luxe de ser fantasiós, que és una cosa que s’està perdent una mica. I ho dic també pensant en el públic: cal tornar a gaudir de la ficció, la ficció com una possibilitat i alhora com una memòria. (..) No estar tan aferrada a la noció de naturalisme [com la nova onada de directores catalanes] potser em fa mirar cap a un altre tipus de cinema (..). Em vaig adonar que el que aglutina tot aquest caos [en la meva formació cinematogràfica] és, potser, el melodrama, que, a més, té aquest element de desig prohibit molt present a “La imatge permanent”. Però també he trobat inspiració fora del cinema: tenia molt present David Foster Wallace i la seva mirada sobre el món corporatiu i la publicitat, i també el Roberto Bolaño de ‘Los detectives salvajes’, perquè m’interessen molt les històries dins d’altres històries (..). L’article el completa una peça d’Eulàlia Iglesias, que diu: (..) “La imatge permanent” també parteix de l’experiència de la seva família, però la directora no s’endinsa en el territori personal ni opta per una estètica naturalista. Des del pròleg, que se situa a Andalusia, juga amb una posada en escena més propera a la iconografia pictòrica que a la reconstrucció realista. I el to del film l’acaba aproximant a títols com “Espíritu sagrado”, de Chema García Ibarra, o “Destello bravío”, d’Ainhoa Rodríguez, per com fa emanar l’estranyesa o les emocions soterrades de contextos quotidians. Les estratègies per transmetre el desencaixament de les protagonistes amb el seu entorn, el Prat del Llobregat actual, no sempre són reeixides. Però “La imatge permanent” ens regala un dels personatges femenins més insòlits del nostre cinema, la Carmen (María Luengo), una dona de mitjana edat que s’escapa dels estereotips associats tant a les dones com a protagonistes com als retrats dels catalans d’origen andalús.

Laura Ferrés: ‘L’artifici pot revelar moltes coses amagades’, Bernat Salvà entrevista la directora, per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Després de fer “Los desheredados” amb el meu pare i la meva àvia, em va venir de gust fer una cosa similar amb els meus avis materns, que eren andalusos i van venir a Catalunya per treballar arran de la postguerra. La qüestió familiar és un tema que m’interessa, tot i que no diria que sigui el tema principal de “La imatge permanent”. De fet, hi ha bastants temes. (..) Sens dubte la qüestió de la classe social és important [a la pel·lícula]. “La imatge permanent” és una mena de díptic que té lloc en dos espais i dues èpoques, justament per reflexionar sobre el lloc que ocupem a la societat pel fet d’haver nascut en una família determinada. La pel·lícula es planteja si podem anar en contra de la nostra herència i canviar o no. (..) [La pel·lícula] també parla del món de la imatge i com es construeixen les imatges sobre el pas del temps. En concret, com es construeix la idea de l’etern retorn, i si estem condemnats que els esdeveniments es repeteixin de manera cíclica i eterna. Però no tots els temes són tan intel·lectuals, al final també hi ha la vocació de fer una història emotiva sobre el retrobament d’uns personatges, sobre la possibilitat de connectar amb algú altre. Per tot això, bascula entre diferents gèneres i tons: es passa del melodrama, que de fet és el gènere més popular de tots, a un registre més assagístic, al musical, perquè els personatges canten… De fet, canten les cançons de la meva àvia. I també hi ha la comèdia, perquè crec que, si no hi poses l’humor, no tens una pel·lícula seriosa. (..) La pel·lícula tracta sobre el pas del temps i sobretot aquesta idea de l’etern retorn. Ho fa des de la posada en escena, perquè la pel·lícula té una estructura cíclica. Comença amb un rostre i no per casualitat també acaba amb un rostre. I en aquest rostre final podem veure com es reflecteix el pas del temps. Aquest títol i la pel·lícula intenten fer referència a aquestes memòries que tenim oblidades, però que tornen a nosaltres al dia menys pensat, com li passa els personatges. Per aquest motiu, la pel·lícula també s’explica amb vinyetes. Gairebé cada escena és un pla. (..)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!