Club 7 Cinema

“La hija eterna” / “The Eternal Daughter” l’ha dirigida Joanna Hogg i Joanna Hogg és ara mateix una cineasta de gran prestigi entre la crítica cinematogràfica, present als festivals d’autor (el D’A 2023 li ha dedicat una retrospectiva). L’estrena a casa nostra d’aquest seu últim treball (seleccionat per la Mostra de Venècia 2022) és, doncs, una oportunitat d’acostar-nos a la seva filmografia. Vegem-na que en diu la crítica nostrada.

Sinopsi: Una dona i la seva mare s’han d’enfrontar a secrets enterrats fa molt de temps quan tornen a la seva antiga casa familiar, una antiga gran mansió que s’ha convertit en un hotel gairebé buit ple de misteri.

Intèrprets: Tilda Swinton, Joseph Mydell, Carly-Sophia Davies, August Joshi.

Crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara’: ‘La hija eterna’: Tilda Swinton per partida doble. L’actriu interpreta els papers de mare i de filla en un film de Joanna Hogg que reinventa les històries de fantasmes. “Això és el que passa amb les habitacions: conserven històries”, diu la Rosalind a la seva filla Julie durant un dels sopars que comparteixen al misteriós hotel (..) Què és una casa, sinó un espai de la memòria, un escenari propici a la invocació dels records, dels fantasmes del passat? (..) La filla està enmig d’una crisi creativa i la mare l’acompanya per recordar el que va viure de petita entre aquelles quatre parets, abans que la casa es convertís en un hotel. (..) La cineasta considera els vincles emocionals com un laberint d’escales infinites, de la mateixa manera que parir una ficció també suposa un camí on perdre’s emocionalment, entre la boira dels sentiments més dolorosos (..).

Article d’Imma Merino, al ‘Full de sala del cinema Truffaut’: Un vell hotel ple de fantasmes. (..) Joanna Hogg torna a projectar-se en [Julie] (una directora de cinema que intenta escriure el guió d’un film sobre la relació amb la seva mare, però té la pàgina en blanc mentre dubta fins a quin punt un narrador/creador té dret a usar les experiències alienes) mentre a la vegada tot pren un caràcter intemporal, fantasmal i d’alguna manera etern. El cas és que, en aquesta ocasió, Joanna Hogg ambienta la seva ficció, nodrint-se novament de la pròpia vida transfigurada, en un escenari de novel·la gòtica i utilitza elements del cinema de terror clàssic (..) Amb la sensació d’estranyesa que atrapa des del primer moment, anem percebent que, contràriament als films de terror, els fantasmes imaginaris no hi són per espantar-nos, sinó per abordar (d’una manera que pot fer pensar en Ingmar Bergman) la presència real dels morts en els vius (..) Tot és una projecció imaginària de la cineasta? Estem veient la pel·lícula que Julie no aconsegueix escriure? Es diu que el cinema conserva els morts com si, embalsamant-los, estiguessin vius. Joanna Hogg fa cinema com si volgués ressuscitar els “seus” morts per sentir-los, per continuar-hi conversant, per afrontar les culpes del que no va ser capaç de donar-los: hi palpita un dolor, però, havent-hi també ironia, el coratge d’afrontar-lo (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!