Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Jove i maca, de François Ozon.

Es tracta de crítiques publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO Jove i maca, de François Ozon

(..) Ozon no busca justificacions: Marianne, amb tots els costos pagats, no es prostitueix per sobreviure i tampoc, posem per cas, per rebel·lar-se contra un autoritarisme patern. Tampoc no jutja el personatge, que no revela cap sentiment de culpa. Ozon l’observa (i convida a observar-la) amb aquell voyeurisme distant, a vegades una mica cínic, que el caracteritza. (..) El seu cinema, de fet, és una incitació al plaer voyeurista de l’espectador. Una altra cosa és que aquest pugui sentir- se incòmode assistint a l’exhibició d’un cos, malgrat que Ozon li vulgui fer creure que mirar és impune. Per això és capaç de fer aquest film juganer, un xic inconscient, com si fos un exercici de seducció a banda o més enllà de la moral (Imma Merino, L’adolescent desmenjada, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 07.03.2014)

(..) El cineasta francès s’escapa d’alguns dels tòpics al voltant del pas de l’adolescència a la joventut en aquest film enigmàtic sobre una noia que descobreix l’immens poder de ser jove i bonica. (..) Defuig els aspectes més escabrosos o psicologistes que podrien propiciar aquests temes i tampoc pretén oferir-ne una lectura social. A Ozon no li interessa donar explicacions sobre per què la Isabelle actua d’aquesta manera i prefereix observar com aquesta jove misteriosa investiga, sense tabús ni traumes, la relació amb el seu propi cos (Eulàlia Iglesias, suplement Play del diari Ara, 07.03.2014)

(..) es planteja com una mena d’enigma, un retaule fet d’escenes de la vida burgesa i les seves contradiccions. La impenetrabilitat del rostre de la protagonista, una bellesa impàvida i com de marbre, és també la del film, que voreja els temes més complexos i relliscosos sense caure mai en el tremendisme (Carlos Losilla, Time Out Barcelona, 07.03.2014)