Club 7 Cinema

Es tracta de crítiques d’Àngel Quintana, Joan Pons, Josep Lambies i Christian G. Carlos, publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO © Vértigo Her, de Spike Jonze

(..) L’excés de comunicació porta a la incomunicació. Spike Jonze construeix un univers futurista que actua com a faula sobre el món contemporani, on les multipantalles creen noves xarxes afectives, mentre les relacions humanes cada cop són més distants (..) És una estranya pel·lícula independent amb estrelles, que funciona com una delicada comèdia romàntica en què els protagonistes en lloc de viure el sexe real se senten satisfets de la seva relació de sexe virtual (Àngel Quintana, Un amor cibernètic, El Punt Avui, suplement Cultura, 21.02.2014)

(..) la protagonista del film és una presència sempre el·líptica. Només podem recrear-la a partir del que li passa pel cap al seu enamorat  (..) És un conte moral sobre un futur proper que parla dels perills del nostre present: ¿hem perdut la capacitat de relacionar-nos si no hi ha un aparell tecnològic pel mig? (..) El film amaga alguna cosa que fa que se l’estimi a pesar dels seus defectes. Igual que a un ésser humà (Joan Pons, diari Ara, suplement Play, 21.02.2014)

(..) Ben mirat, la gamberrada de Spike Jonze no e?s nome?s fer-nos perdre una bona regatera [la de Scarlett Johansson] El que vol, en el fons, e?s castigar- nos amb el trist desenllac? d’una passio? impossible (..) És una pel·li?cula tendra que es va tornant en una espiral de nosta?lgia, en un d’aquells jocs de nanos que sempre acaben malament, amb gerro trencat i molts plors. Un joc que en algun punt se’ls n’ha anat de les mans a tots plegats, una broma pesada allargada per la ca?ndida perversitat de la me?s temible innoce?ncia (Josep Lambies, Her, Time Out Barcelona)

(..) L’estètica deixa de ser superficial i gairebé deixa de ser estètica, per a ser símbol més que imatge (..) ‘Her’ requeria d’aquest llenguatge ultra-visual i extra- visual, combinar la potència de la imatge amb la potència de la no-imatge. Presències i absències, probablement els únics dos aspectes inevitables i complementaris en l’amor, sobretot en aquest amor futurista entre una entitat física i una entitat abstracta. Una pel·lícula que es pugui veure, escoltar, però també tocar (..) En parlarem durant molts anys d’aquest amor futurista; per haver sigut capaç de fer avançar la noció d’amor, no des d’una mera superficialitat d’imatges futuristes –per sort, no veiem cap cotxe volant- sinó des del respecte a l’amor clàssic, romàntic. Quelcom que, malgrat tot, els humans no som capaços de fer evolucionar si no és des de la nostàlgia de l’únic (Christian G. Carlos, Six hundred and forty one, Full de mà Cinema Truffaut, de Girona, 21.02.2014)