Club 7 Cinema

El 25 de maig de 2022, van arribar des del Festival de Canes tot de senyals d’admiració d’una pel·lícula anomenada “Godland“, del cineasta islandès Hlynur Pálmason (que el 2019 ja havia cridat l’atenció amb Un blanco, blanco día, presentada a la Setmana de la Crítica de Canes) i, alhora, van arribar tot d’exclamacions pel fet que una obra tan bona com aquella no hagués entrat en la Competició ‘cannoise’ i hagués quedat a la secció Un Certain Regard.

Sinopsi: A finals del segle XIX, un jove sacerdot danès viatja a una part remota d’Islàndia per a construir-hi una església i fotografiar-ne la gent. Però com més s’endinsa en el paisatge implacable, més s’allunya del seu propòsit, la seva missió i la seva moralitat.

Amb Ingvar Sigurdsson (Ragnar), Jacob Lohmann, Elliott Crosset Hove, Vic Carmen Sonne, Hilmar Guðjónsson.

Algunes reaccions que vam recollir aquell 25 de maig:

Paco Vilallonga, a Twitter: Sobria, meticulosa, cartesiana, d’una extrema precisió i contenció dramàtica, el director islandès ens regala una de les millors pel·lis del festival. Un director que es fa gran a cada nova obra. En la millor tradició nòrdica. Esplèndida. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) una pel·lícula immensa que, competint amb Pacifiction, potser conté les imatges més belles i poderoses vistes en aquesta edició del festival (..) Fa un llarg viatge ple de dificultats que transcorre en paisatges filmats tan prodigiosament que fan visible el sublim (allò terriblement bell que ens sobrepassa) com potser fa temps que el cinema no ho feia (..).  Àngel Quintana, a Caimán: (..) Hi ha certs recels per part dels islandesos a acceptar els colons danesos i les ruptures es posen de manifest en la tensió existent a partir de l’ús de les llengües (..) L’absurditat del viatge confereix un aire especial a la pel·lícula que podria ser un gran western antièpic. Quan els personatges arriben a la seva estança cal consolidar la comunitat (..) A mesura que la comunitat es constitueix i l’església pren forma sorgeixen les tensions. Hi ha una història d’amor incipient entre el capellà i la seva filla. Hi ha un sentiment d’intolerància, però també la presència del mal que soscava els fonaments d’aquesta comunitat hipotètica que es construeix. El mal condueix a la tragèdia i Palmason ens mostra la part més torturada i fosca del protestantisme. El capellà davant dels seus fidels és incapaç d’assumir la celebració; el turment interior el transforma. Tots aquests elements podrien convertir Godland en una gran pel·lícula, però si tenim en compte la posada en escena de Palmason, el seu gust pels plànols equilibrats, el sentit del paisatge i l’impressionant treball dels actors, acabem desembocant en una de les millors apostes vistes fins ara a Canes. A partir de la trajectòria anterior de Palmason podíem deduir que Godland era una sorpresa anunciada, però malgrat això la pel·lícula va més enllà i acaba sent un preuat tresor. Alberto Lechuga, a Twitter: L’hereu al tron de “l’slow” [lent] cinema és islandès, fordià i hauria d’estar competint (i guanyant) la Palma d’Or. Mrtoldo, a Twitter: Compte amb Hlynur Pálmason. Amb permís de Park Chan-wook, té la pel·lícula més ben dirigida i planificada de Canes 2022: Vanskabte Land, amb lloc per a un slow western islandès, un retrat de comunitat fordià i la progressiva degeneració d’un personatge víctima del paisatge. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) molt espectacular i no menys intens (..)  Godland recorre aquest viatge èpic torturat i catàrtic de xocs culturals amb un domini formal molt ambiciós combinat amb una proximitat visceral amb els personatges. I si l’excepcional intensitat de la primera part (el viatge) es dilueix una mica en el segon capítol, més tranquil (però encara tens) i social (el poble, la construcció de l’església, l’idil·li, la liquidació de comptes, etc.), el conjunt constitueix, tanmateix, una obra de primer ordre cinematogràfic que segurament no ha d’haver quedat lluny d’entrar a la competició de Canes. Però això evidentment ja vindrà per a Hlynur Pálmason, un director de molt alt nivell. Screen International, a Twitter: És un treball realitzat i ambiciós que té una fascinació herzoguiana pels paisatges extensos i implacables, l’arrogància i la bogeria.

Ara, “Godland” s’ha estrenat a Catalunya, en ple agost, que no sembla el millor més per a fer-li justícia a la taquilla.

Articles publicats ran d’aquesta estrena:

Imma Merino, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Allò terriblement bell que ens sobrepassa. (..) Com s’anuncia en els títols de crèdit inicials, el punt de partida de “Godland” són les considerades primeres fotografies realitzades (o, en tot cas, conservades) a les costes d’Islàndia. Aquestes fotografies han inspirat el format quadrat 1:33 de la pel·lícula, amb la seva ambientació temporal a finals del segle XIX, i el relat, protagonitzat per un pastor protestant danès enviat a un lloc d’Islàndia per seguir-hi la construcció d’una església: cal tenir present que l’illa aleshores encara era una colònia danesa. Per arribar-hi fa, junt amb altres, un llarg viatge ple de dificultats. Possiblement un viatge inútil (es diu que podria haver-se fet en vaixell) que posa en qüestió la seva èpica. En canvi, procura una exaltació estètica, d’acord amb l’aposta que fa la pel·lícula: en la seva primera part, transcorre en paisatges filmats tan prodigiosament que fan visible el sublim (allò terriblement bell que ens sobrepassa) com potser fa temps que el cinema no ho feia. Aquest viatge pot fer pensar en les fatigoses travessies de tants de westerns. De la mateixa manera que, un cop s’arriba a la destinació, la construcció de l’església pot fer recordar aquells films de l’Oest de John Ford (d’una manera particular, havent-hi fins i tot un ball, amb ‘My Darling Clementine’) en què es vol crear una comunitat. Tanmateix, com en els relats de l’Oest nord-americà i potser en qualsevol altra circumstància real o fictícia, la comunitat és fràgil. Això mentre que el colonialisme, disfressat com a civilització, imposa una violència: la tensió entre els islandesos i els danesos es fa palpable. A la vegada, el pastor experimenta una crisi, que no és aliena al conflicte entre els seus deures espirituals i la pulsió del desig, que sent per una noia, el pare del qual s’oposa a la relació. La intolerància (la religiosa i la patriarcal, tan lligades) entra en joc i du a la tragèdia. (..) Tot allò que ens fa remetre a altres imatges hi és, però, sense mimetismes en aquesta pel·lícula, magníficament interpretada, que és poderosa per ella mateixa per la bellesa immensa de les pròpies imatges, on també s’hi sent el silenci de déu.

María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: A Islàndia, el temps i la mort ho acaben esborrant tot. (..) enlluernadora pel·lícula (..). El marc temporal brinda a Pálmason l’oportunitat d’ajustar comptes amb el passat del seu país com a colònia danesa: l’antagonista de Lucas [el sacerdot danès], rígid home de fe que porta a sobre, com si es tractés d’una creu, un primitiu equip fotogràfic, és Ragnar, el sorrut guia islandès que coneix l’agrest paisatge com el palmell de la mà. (..) És un film bell, amb plans de composició mil·limètrica i virtuosos tràvelings circulars que puntuen la narrativa bicèfala, però obstinat a recordar-nos una cosa terrible: malgrat el nostre afany a embalsamar el present en imatges, el temps (i la mort) ho acaben esborrant tot.

Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net’: La conquesta d’allò impossible. (..) Un itinerari que transmet la petjada del cinema de Werner Herzog on el paisatge esdevé preeminent, un element de gran fisicitat, en un tractament de caire immersiu. És també cinema històric ja què s’aborda els temps dels pioners, els descobridors, el temps dels fonaments d’un país, amb la construcció d’una església com a element simbòlic. També es pot veure com cinema sobre cinema ja que aquest home de la creu, l’home religiós, és també un home amb una càmera fotogràfica, on les fotografies actuen com fotogrames d’una pel·lícula en un registre documental. Es també un film sobre la religió i la fe associat al progrés i la modernitat enfront d’un cert paganisme i primitivisme lligat a un món incògnit, desconegut, ancestral. També planteja un conflicte cultural entre llengües i tradicions diferents, ingredients en col·lisió, perfectament plantejat en la figura del rústic guia veterà islandès. Un film aspre i rude també sobre el pas del temps i els canvis en la societat. “Godland” és una gran pel·lícula en el sentit que agrupa diferents pel·lícules dintre seu, amb múltiples enfocaments. I també és un genuí tresor cinematogràfic ja que es tracta d’una peça de gran rigor, extremadament depurada, amb imatges molt cuidades i enquadraments perfectes.

Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’: Les fronteres del món i de l’ànima. (..) Les set fotografies i la història del capellà són inventades, però esdevenen un mecanisme narratiu a partir del qual el director construeix el film. Ho explicava el cineasta a El Punt Avui en una entrevista en el passat Festival de Sant Sebastià: “És part de la ficció, m’ho vaig inventar quan escrivia el guió. M’imaginava el capellà fent fotos dels personatges i les situacions que envoltaven cada fotografia: fotos íntimes, amb només dues persones, una foto de grup de la gent que està a l’església… Vaig traçar aquesta narrativa a partir d’imatges imaginàries.”. Ell mateix, com el jove capellà interpretat per Elliott Crosset Hove, ha viscut entre dos països. “Vaig començar el guió el 2013. Volia escriure alguna cosa sobre aquests dos països que conec molt bé: Islàndia és on vaig créixer i tinc les arrels, i Dinamarca és on vaig estudiar i vaig tenir els fills. Estic entre els dos països i explorava la seva relació: els diferents caràcters de la gent, les contradiccions…”. La pel·lícula, una epopeia marcada pel pas de les estacions, pel viatge a través d’una terra inhòspita, amb personatges que creuen la línia del bé i el mal en les dues direccions (..). És fàcil pensar en ‘Viatge al centre de la terra’, de Jules Verne, en veure aquest film d’imatges impactants, més que de diàlegs, amb un grup d’homes amb cavalls que travessen aquesta terra de foc i gel. “Personalment no ho havia pensat –diu el director–, però m’encanta que la gent m’expliqui les connexions que li suscita la pel·lícula. (..).”Sí que s’ha inspirat, però, en viatgers reals: “He llegit molts llibres de viatgers britànics, nord-americans… que van fer aquest tipus d’expedicions a Islàndia, amb artistes que dibuixaven paisatges romàntics d’un país estranger amb gèisers, cascades… Avui en dia, enlloc d’aquestes expedicions, hi ha drons que sobrevolen els paisatges i els fan fotografies.”És conscient de la influència que poden haver exercit les pel·lícules de l’Oest. “Molta gent m’ha comentat que és com un western –diu–. Més bé se l’hauria d’anomenar un northern, perquè succeeix al nord. La gent parla de western pels paisatges, per l’oposició entre dos bàndols i per com el paisatge afecta els personatges i expressa el seu interior. De jove llegia aquest tipus de literatura i segur que m’ha influenciat d’alguna manera. M’agraden mol, i també els westerns asiàtics com els films de samurais de Kurosawa.”. Tots els personatges tenen llums i ombres, inclòs el capellà. “Explora al viatge la fe enfront de la natura. Sempre intento explorar els costats oposats dels personatges, el més lluminós i el més fosc. Però no veig que hi hagi males persones a la pel·lícula, només gent que de vegades fa coses dolentes. Tots són portats al límit i tots som capaços de fer coses de les quals no ens sentim orgullosos. Intento explorar els dos costats (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!