Club 7 Cinema

(..) és una obra immensa i complexa, difícil i críptica, un film “monstruós” en la mesura que ultrapassa els seus límits argumentals i visuals. (..) El “Faust” de Sokurov és un film que es configura monstruosament com a obra mestra: la seva originalitat informa una plàstica que es recolza en una escenografia que ret homenatge al cinema expressionista alemany de l’època de la República de Weimar, expressada en tonalitts grises i tons beixos, tot mantenint un desordre controlat que, en mans del realitzador, esdevé creació constant en un ambient dominat per l’exuberància, per on el Diable i Faust deambulen neguitosaent, i aconsegueix elevar el “neguit existencial” a estil fílmic; un estil neguitós que transpira inquietud i insatisfacció, al bell mig d’un deambular constant. Margarida no és el símbol de res, però sí la protagonista de les més belles imatges del film. L’amor i la luxúria van abandonant la inquietud existencial que, finalment, resta sola. És a leshores quan el Diable exigeix a Faust el compliment del pacte signat amb sang. Però Faust reacciona lapidant el Diable amb roques de l’infern mateix, per avançar decididament vers un més enllà, en un final obert i críptic, en el qual la negror va sent suplerta per la llum blanca d’un paisatge nevat (Venècia 2012 -sense enllaç-, Arnau Olivar, Serra d’Or, núm. 625, gener 2012)

La versió que fa Sokurov del mite de Faust és completament a?lèrgica als gestos romàntics. Les pintures negres de Goya i l’expressionisme de Munch són els referents visuals d’aquest passeig per l’amor i la mort que fan Faust i Mefistòfil. (..) La seva pel·lícula és tan densa, hi ha tantes capes per sota i per sobre de la seva sòrdida superfície, que l’experiència del visionat resulta per força transcendent. Els filtres de colors, les lents deformants, la claustrofòbia dels plans i els torrents de diàleg fan que, gairebé per obligació, la consciència de l’espectador s’elevi per sobre d’un espectacle dantesc, pur grand guignol que és una celebració de la matèria orgànica. La revelació arriba quan el cineasta ens rebolca en el fang i ens fa mirar en un mirall d’estupefacció: Faust som nosaltres (El mite segons el mestre, Sergi Sánchez, Ara – Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona, 02.03.2012)

(..) som davant d’una apocalipsi en miniatura. I aquest cop es tracta d’una visió pessimista de l’absurditat dels afanys humans. Es podria dir que el film funciona a l’inrevés del que és habitual: allò que posa en escena no és la idea que l’autor té del món, sinó allò que no hauria de ser. Sokurov s’oposa a Faust i el seu món, el dibuixa com un malson del qual es vol despertar aviat. Però també mostra pietat per la civilització que s’enfonsa, ja que finalment som davant una metàfora d’aquest present ignominiós (Fills del diable, Carlos Losilla, El Punt Avui, 03.03.2012)

El que converteix “Fausto” en una obra única i desconcertant és, en tot cas, que Sokurov ha agafat el tipus de matèria primera que nodreix la pompa de les òperes i l’amaneix de la pudor de l’escatologia. L’híbrid és per descomptat tràgic i grandiós, però també és grotesc i extravagant i a moments pròxim a l'”slapstick”. I és, sobretot, una obra inacabablement física, el retrat d’un món humit i viscosament tàctil. Faust comença el relat preguntant-se per l’ànima i pel seu significat però triga poc a desviar la seva atenció cap al menjar, els diners i la luxúria, gairebé desitjós de comerciar amb el seu destí etern a canvi de plaers tan frugals (Monument al diable, Nando Salvà, El Periódico Cat, 02.03.2012)

Sorgit de fragments, algú diria que literals, o això em van dir, del “Faust” de Goethe. Arrenca amb una autòpsia, i després continua per mons més propis del Bosch. Esgotador (Dir Sokúrov… -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 02.03.2012)

***

FOTO © Golem Faust, d’A. Sokurov