Club 7 Cinema

Va passar per la Quinzena dels Realitzadors de Canes 2022, aquesta història d’amor i de fantasmes, “Falcon Lake“, òpera prima de l’actriu i artista plàstica quebequesa instal·lada a París, que ara arriba a casa nostra.

Sinopsi: En Bastien, adolescent parisenc, passa les vacances amb la família en una cabana al costat d’un llac del Quebec. Allà es trobarà amb la Chloé, una noia més gran, de qui s’enamorarà. Malgrat la diferència d’edat i de les pors d’en Bastien, desenvoluparan un enllaç especial. En Bastien haurà d’enfrontar-se a les seves pors per aconseguir un lloc al cor de Chloé, mentre exploren la seva sexualitat i la inquietant llegenda del fantasma del llac.

Repartiment: Joseph Engel (Bastien), Sara Montpetit (Chloé), Monia Chokri, Arthur Igual.

Festivals i premis: Quinzena dels Realitzadors – Canes 2022.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

El descobriment de l’amor adolescent, article de Paco Vilallonga al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’. (..) té la capacitat de transcendir les característiques més evidents del “coming of age” per convertir-se en una obra que es mou subtilment cap a altres terrenys com el fantàstic o fins i tot la intriga. (..) Fins i tot, alguns crítics agosarats s’han atrevit a establir paral·lelismes entre “Falcon Lake” i “A ghost story”, el film de culte de David Lowery, per la seva peculiar forma de filmar, i la radicalitat i modernitat de la seva proposta. (..) La singularitat de “Falcon Lake” no radica en el plantejament argumental, que seria intercanviable amb el de moltes pel·lícules que parteixen d’una premissa genèrica semblant, sinó en la forma i l’estil cinematogràfic amb el qual Charlotte Le Bon tracta tot aquest material. (..) D’altra banda, demostrant una maduresa sorprenent en l’ús dels espais, en com mou la càmera acompanyant els protagonistes, i sobretot en la creació de moments específics en què la realitat es barreja amb la imaginació, l’espiritualitat amb la presència física i els pensaments i desitjos amb les accions. Le Bon explora la tènue frontera entre allò que som i allò que voldríem ser, entre el terreny que trepitgem i la càrrega emocional que aquell espai arrossega del passat. I ho fa de manera elegant i suggerent, deixantespai perquè l’espectador imagini i fabuli (..).

L’adolescència és una pel·lícula de terror, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’. A primera vista, tot sona familiar a “Falcon Lake”, estimulant debut com a directora de l’actriu Charlotte Le Bon: l’estiu, la cabana al llac, un noi adolescent i una noia més gran com a catalitzadora d’un desig fulgurant que esquerdarà l’univers infantil del protagonista. I, tanmateix, des de les primeres i sinistres imatges (el cos d’una noia flotant en un llac, emulant un cadàver), el film sembla avançar a partir del constant boicot als llocs comuns del relat de trànsit a la maduresa. (..) El film reforça la sensació de creixement aturat amb una estilitzada proposta visual –un format de pantalla gairebé quadrat, textura analògica– que atorga a les imatges una qualitat etèria i fantasmagòrica, però que també sembla embalsamar els protagonistes, fixar-los en els límits d’un enquadrament estret amb l’aspecte d’una fotografia antiga. (..) Le Bon aposta decididament pel fantàstic: els plans generals on s’entreveuen presències inquietants i l’ombrívola direcció de fotografia, que transformen el llac i el bosc en espais amenaçadors, permeten preveure el viratge brusc (potser massa) del relat cap a un desolador conte de fantasmes. En el fons, LeBon ens explica una cosa que ja sabíem: l’adolescència és una pel·lícula de terror.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Quinzena dels Realitzadors:

Jara Yáñez, a Caimán: (..) és una coming of age que se centra en Bastien, un noi de catorze anys que va d’estiueig amb els pares a una casa de fusta perduda al bosc, al costat d’aquest gran llac. La pel·lícula es tanca (en sortim i hi entrem a través del recorregut amb cotxe que marca l’inici i el final de les vacances) a través d’un format 1:37, per connectar així amb la intimitat, la fragilitat, els dubtes i la inseguretat d’aquest adolescent que desperta la vida (..) I el que crida més l’atenció de Falcon Lake és el seu particular joc amb el gènere del terror. Ho fa, d’una banda, a través d’una banda sonora que introdueix l’ambigüitat (..) Però la pel·lícula introdueix el terror també a través dels fantasmes, que sobrevolen el relat i que, si bé no són res més que xerrameques i jocs (a base d’esglais), estableixen un profund ressò simbòlic amb la por que l’adolescència implica respecte a un mateix, a les relacions amoroses i amistoses, als rols de gènere…(..). Davide Abbatescianni, a Cineuropa: El debut com a directora de Charlotte Le Bon, sens dubte, no és la pel·lícula iniciàtica que hom esperaria veure (..) Falcon Lake reflecteix molts dels trops que es poden trobar en altres pel·lícules del gènere. Dos terços de la pel·lícula sens dubte no enlluernen pel que fa a la seva originalitat: els veiem cada cop més a prop, divertint-se, festejant, emborratxant-se, fumant i fent les coses que fan els adolescents de la seva edat (a més de massa crits sobtats, provocats per bromes i excitació general). L’última part, però, porta la història a una mena de nivell “d’un altre món”, i això explica perquè se li ha donat a tota la narració aquest tipus d’aura entristidora, gairebé depriment. Screen International, n’ha tuitat: El resultat final és una delicada i commovedora evocació de la intensitat del primer amor. I en un ltre tuit remarca, de la crítica d’Allan Hunter: Les agonies de l’adolescència es capten amb sensibilitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!