Club 7 Cinema

(..) una pel·lícula sobre la necessitat de creure sempre en la utopia, sobre la importància de la solidaritat i sobre el retorn a la moral davant del buit estètic. Moretti desfila i balla. Fabrizio di André canta la bellíssima ‘Canzone dell’amore perduto’, Aretha Franklin és evocada a partir de ‘Fever’ i el passat és present en les cançons de Luigi Tenco i sobretot al seu ‘Lontano, lontano’. La música guareix totes les penes i implica un gest de resistència. També tornen les cançons de Franco Battiato (..), diu l’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut.

“El sol del futuro” / “Il sol dell’avvenire” / “Vers un avenir radieux”, de Nanni Moretti, ja s’ha estrenat tant al mercat italià, al francès, com ara al nostre.

Sinopsi: Comèdia ambientada a Roma entre els anys cinquanta i setanta, en el món del circ i de la indústria del cinema. En Giovanni, cineasta italià de renom, es disposa a començar el rodatge d’un fresc polític. Però entre el seu matrimoni en crisi, el coproductor francès a punt de fer fallida, la seva filla que l’abandona i el món del cinema que canvia, sembla que tot se li gira en contra! Trobant-se a la corda fluixa, en Giovanni ha de repensar-se la manera de fer si vol dur tot el seu petit món cap a un futur radiant.

Amb Mathieu Amalric, Margherita Buy, Silvio Orlando, Nanni Moretti, Barbora Bobulova, Benjamin Stender.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

José Luís Losa, a Twitter: Nanni Moretti, Palma d’Or sobtada. Obra mestra absoluta. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net’: (..) un film intel·ligent, entranyable i emotiu (..). Moretti ens parla de política però sobretot ens parla de cinema. És un film autorreflexiu, una mena de “Fellini 8 ½” – citat explícitament en el film -, en el qual es posa de manifest la seva actitud davant el cinema com a art expressiu, connectant amb una tradició de cinema europeu d’autor on cada línia de guió o filmació d’una escena ha d’obeir a uns criteris ètics i morals. Moretti juga de forma brillant i bonica al compàs metacinematogràfic, amb diferents capes i pel·lícules a l`hora. Un film ple de cites i referències, i farcit també de cançons i de números cantats, digressions absolutament encisadores. (..) Un film melancòlic i desencisat, en consonància amb un cineasta i una generació que sembla acomiadar-se del cinema, rematat, però, per un final exultant i esperançador, un cant a la col·lectivitat en marxa (..). Paco Vilallonga, a Twitter: (..) Un cant a la comunitat, a la dignitat, a la resistència ideològica, a la coherència individual i col.lectiva. Amb una mirada malencònica i metacinematogràfica i uns moments musicals inoblidables. I a la crònica per al ‘Diari de Girona’: Quan aquesta magnífica edició del Festival de Canes entra en la seva recta final, la sensació que una generació fonamental de directors del cinema contemporani està mostrant el seu testament creatiu es va apoderant del certamen francès. Primer va ser Martin Scorsese, posteriorment Victor Erice, i avui ha estat el torn de l’italià Nanni Moretti. I a més, en el cas dels dos últims, fent servir el component metacinematogràfic, del cinema dins el cinema com a recurs creatiu. No forçosament seran les darreres obres d’aquests directors -desitgem que no ho siguin- però en elles es percep la nostàlgia per una manera d’entendre el cinema que s’esvaeix, la pèrdua d’alguna cosa essencial que tenyia les pantalles que poc a poc es va diluint per potser no tornar mai més.“Il sol dell’avvenire”, la darrera obra de Moretti, és sens dubte la pel·lícula més emocionant vista al festival fins ara. Ho és perquè està feta a cor obert, amb la lucidesa i saviesa d’un director essencial del cinema recent, però també pel seu compromís politicoideològic. I que a més arriba en un moment especialment simbòlic del panorama polític italià: l’extrema dreta de Giorgia Meloni fa uns mesos que governa el país i Moretti és una de les figures intel·lectuals de referència de l’esquerra italiana. És per això que la seva pel·lícula té molt d’acte de reafirmació individual i col·lectiva, i sobretot de reivindicació del sentit de “comunitat”, de defensa d’uns ideals des de les conviccions profundes i des de la coherència més absoluta. (..) És un film que ens mostra un Moretti desencadenat, que dispara a tort i a dret, però no des de l’amargor i el ressentiment sinó des de les conviccions i l’esperança. Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: “A Itàlia hi havia comunistes?”, pregunta sorprès un jove actor en una reunió de treball. En Giovanni, el director inspirat en ell mateix que interpreta Nanni Moretti, li explica amb paciència que als anys 50 dos milions d’italians militaven al Partit Comunista, aleshores el principal vertebrador de comunitat i de lluita als barris obrers del país. Aquest és el tema de la pel·lícula que roden els protagonistes d’”Il sol dell’avvenire” (El sol del futur), la nova proposta del cineasta italià que revisa des de l’autoficció els seus temes preferits. Moretti ha canviat la vespa de “Caro diario” (1993) pel patinet elèctric, però continua recorrent els carrers de Roma interrogant-se sobre què se’n va fer, de les esquerres, i defensant la resistència d’un cert cinema d’autor en el panorama contemporani. I ho fa amb més bona forma que mai. (..) Moretti manté intacte el seu talent per a la comèdia dialèctica i ens regala alguns dels moments més hilarants de la seva carrera (..).Revisa la seva perspectiva crítica per resituar el compromís ideològic al costat de l’optimisme i de la confiança en el futur, a la manera que propugnava Antonio Gramsci. (..) Moretti culmina el film profundament humanista i farcit de cançons (ah, el moment Franco Battiato!) amb una emocionantíssima seqüència heretada del “8 ½” fellinià en què convoca el seu passat i el seu present per encaminar-se cap a aquest futur esperançador. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Que onegin banderes roges al final d’una pel·lícula italiana és una forma de resistència en els temps en què Giorgia Meloni governa un país que ha oblidat que va tenir dos milions d’afiliats al desaparegut PCI. A “Il sol dell’avvenire” (..) Nanni Moretti ho mostra per vindicar un esperit col·lectiu i, malgrat que tot pugui dur al pessimisme i la desesperança, en contra del nihilisme. A la manera de Gilles Deleuze, que va dir: “El sistema ens vol tristos, però hem de trobar l’alegria per combatre’l.” És així que Moretti balla mentre que, sonant-hi ‘Voglio vederti danzare’, de Franco Battiato, munta una anàrquica desfilada felliniana. (..) El mateix cinema de Moretti és un acte de resistència. Amb ironia, esperança i la joia de ballar, que també fa al ritme d’Aretha Franklin, el director italià ha propiciat una de les grans alegries d’una secció oficial competitiva que ja es pot considerar la millor dels últims anys. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: “Il sol dell’avenire” és una pel·lícula política, potser la millor de totes les pel·lícules possibles sobre el present, però també és una obra de comiat sense tristesa que deixa enrere un món -el mateix cinema de Nanni Moretti- però en comptes de mirar el passat busca el sol del futur, cosa que es projecta cap a una utopia enmig d’un temps de distopia. Una pel·lícula d’algú que no es vol rendir. Nanni Moretti podria haver construït una pel·lícula nostàlgica sobre allò que s’acaba, però defuig admirablement tota nostàlgica i tota mirada crítpica. Al llarg de la pel·lícula deixa enrere moltes coses. El cinema ha deixat de ser el que havia estat i ha passat a ser una altra cosa. Les plataformes emeten pel·lícules per a 190 països i només pacten amb els realitzadors capaços d’escriure guions prefabricats per crear emocions falses. Els nous realitzadors contemporanis roden escenes de violència sense preguntar-se què implica el patiment i què implica enfrontar-se al dolor dels altres. I la desmemòria omple un buit en què la cultura ha anat sucumbint, com la política, els ideals i l’amor. La gent només és capaç de retreure’s les coses i les paraules d’esperança han desaparegut del mapa. A la Itàlia del present ja no hi ha el partit comunista, el seu govern està controlat per un partit neofeixista. Davant d’aquest panorama sembla que només en queda el lament, la flagel·lació, la por, el nihilisme o la impotència. Moretti defuig totes aquestes solucions i construeix “Il sol dell’avenire” com una pel·lícula sobre la necessitat de creure sempre en la utopia, sobre la importància de la solidaritat i sobre el retorn a la moral davant del buit estètic. Moretti desfila i balla. Frabrizio di André canta la bellíssima ‘Canzone dell’amore perduta’, Arertha Franklin és evocada a partir de ‘Fever’ i el passat és present a Luigi Tenco i el seu ‘Lontano, lontano’. La música guareix totes les penes i implica un gest de resistència. També torna Franco Battiato, omnipresent a la filmografia de Moretti, amb ‘Voglio vederti danzare’. El ball ens permet retrobar la felicitat perduda mentre s’obren noves vies per repensar-ho tot. Moretti acaba com Fellini, desfilant i ens diu que sols no anirem enlloc, que cal tenir principis propis i que junts podem entreveure l’esperança. Com deia Jaume Sisa, ‘Qualsevol nit pot sortir el sol. Benvinguts, passeu, passeu…’ Moretti ens ajuda a reconciliar-nos amb aquest gastat i decebedor món que ens ha tocat viure. A resistir…. no podem perdre’ns en la lacònica mirada de l’adéu. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) a “Il Sol dell’avvenire” Nanni Moretti escriu la seva carta d’amor al cinema recuperant l’irat, irònic nihilisme de les seves autoficcions (“Io sono un autarchico”, “Palombella Rossa”, “Caro Diario”, “Abril ”). Pot semblar que el seu discurs no és gaire encoratjador: els joves italians no tenen ni idea de com va ser d’important el Partit Comunista a Itàlia als anys cinquanta, Netflix truca a la porta per dir-li que als seus guions els falta un “what the fuck ” per no perdre l’atenció dels espectadors al cap de dos minuts, la pel·lícula que està filmant acabarà amb el suïcidi del protagonista. En aquest malenconiós, divertit exercici de “cinema dins del cinema”, Moretti escull autoretratar-se com un cineasta en crisi, depressiu, que no s’adona que la seva parella està a punt d’abandonar-lo, i que té la impressió d’estar fent pel·lícules a contracorrent, fent un cinema d’autor anacrònic. Al film que està rodant, situat als anys cinquanta, descobreix que, malgrat que el seu objectiu és parlar de la crisi del comunisme a la Itàlia dels cinquanta, quan Stalin va controlar les protestes hongareses contra el seu règim amb tancs i destrucció massiva , l’amor entre els protagonistes sembla imposar-se sobre el missatge ideològic. Sembla que, en aquest film crepuscular, Moretti assumeixi que, rondant els setanta, ja no té sentit continuar queixant-se: el final de la pel·lícula, deliberadament festiu, reuneix actrius i actors que han treballat amb ell durant la seva carrera en una manifestació lluminosa, com si, malgrat tot, esperés un futur assolellat. Qui la castiga és Peter Bradshaw, que a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa només 1 estrella sobre 5 (si no vaig errat, la pitjor puntuació que ha atorgat en tot el que portem de Festival): la comèdia-drama del director italià sobre un cineasta fallit està plena de no comèdia i antidrama: una pèrdua total de temps. Nanni Moretti és el director italià que sempre tindrà un lloc al nostre cor (..) Però la seva nova pel·lícula en competició és desconcertadament horrible: confusa, mediocre i metatextual: una completa pèrdua de temps, estrident i apàtica alhora. Tot és pesat i avorrit: la no comèdia, l’ersatz-pathos, l’antidrama. Efectivament, és una pel·lícula dins d’una pel·lícula, tant avorrits l’un com l’altre. (..) Estic segur que el futur s’il·luminarà amb una altra pel·lícula de Moretti millor: aquesta millor oblidar-la. I Arnau Martín, a Twitter, tampoc se’n manifesta gaire convençut: He trobat la darrera proposta de Nanni Moretti una mica insípida. Alguns gags hilarants, però de nou allò ‘meta’ com a necessari vehicle per a la construcció del discurs, que tendeix a la simplificació. Prou de nostàlgia i autoreferència directa… . Ni  Christina Newland, a la crítica per a ‘IndieWire’ la deixa gens bé: Per al guionista i cineasta italià i pilar del cinema nacional Nanni Moretti, un veterà la primera pel·lícula del qual es remunta al 1976 i el drama del 2001, “A Son’s Room”, va guanyar la Palma d’Or a Canes, la familiaritat dels seus temes i fascinacions pot ser un bàlsam per a alguns, però també possiblement voregi l’avorrit. (..) Cinema, vida, política: els projectes de Moretti comparteixen gran part d’aquest interès comú i un ADN fluït, sovint desestructurat, tot i que varien considerablement en el seu impacte general. La seva pel·lícula del 2015 “Mia Madre” va ser una història igualment personal, amb el director com a actor i explicant una altra meta-història del cinema i els seus capricis. Aquesta interioritat pot variar entre una mirada perspicaç i dolorosa del melic, donant a “A Brighter Tomorrow” una qualitat inestable. (..) Per a cada moment atractiu impulsat pel personatge o una mica d’humor càlid (..), hi ha una extravagància no merescuda, fins i tot irritant. La tendència del repartiment i l’equip de la pel·lícula a començar amb cançons i balls fantàstics, o les decisions formals de Moretti, inclosos els flashbacks bruscos d’última hora, simplement no encaixen en el flux de la narració o el to. És cert que “A Brighter Tomorrow” assumeix, de vegades de manera força convincent, els ulls creatius i personals propis del protagonista, oferint una crítica a la pròpia arrogància de l’autor masculí de principis però sovint cec que pot ofegar els que l’envolten. (..) La solidaritat i la humanitat davant el cinisme és lloable, sens dubte. Però és difícil mantenir-se absorbit pel material que es té entre les mans donat l’intercanvi una mica maldestre de Moretti entre la logística actual d’una producció cinematogràfica, la pel·lícula dins d’una pel·lícula de 1956 i els esclats aleatoris i irritants de cançons (..). Els resultats són frustrants i redueixen l’impacte general de la pel·lícula, que té el cor al lloc correcte, encara que aquest lloc sovint se senti atrapat en el passat. Del rebuig a la pel·lícula d’una part de la crítica en parla breument Alejandro G. Calvo, a Twitter: Quina llenya ha donat la crítica nord-americana a “Il sol dell’avvenire” de Nanni Moretti. Totalment a la contra. És el tancament perfecte de la trilogia que sumaria amb “Caro Diario” i “Aprile”. Un musical meta divertidíssim (i, per moments, tremendament emocionant) on es reimagina un món (una política) (un cinema) que hauria de ser millor que el que tenim. ‘Voglio verte danzare. Come le zingare del deserto’. Diego Lerer, a Twitter, manifesta: (..) em van agradar més les idees de la pel·lícula que la pel·lícula en si (..). I mira d’explicar-se a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Aquí, el director de “Caro diario” s’allunya, per sort, dels força mediocres melodrames que feia els últims anys per reprendre l’humor, la desimboltura, la metaficció i, sobretot, els comentaris sobre cinema i política que el caracteritzaven a la seva millor època. La part no tan agradable del retorn és que Moretti ja no és capaç de fer el cinema que feia aleshores. Les seves pel·lícules s’han tornat una mica més fades, menys inspirades, cinematogràficament més pobres. De tota manera, un Moretti menor, simpàtic i polític és millor que el tediós i banal dels darrers anys. La diferència es nota en molts aspectes. Moretti ja no és tan àgil ni ocorrent com abans i la seva «actuació» és cridanerament pobra, recitant les línies a crits en un estil entre retro i de comicitat ampul·losa, teatral. I una cosa semblant passa amb la posada en escena, a la qual es nota força maldestre en molts dels seus aspectes. Però el que torna, el que sobreviu, és el cor i les idees del director d’”Aprile”, la lluita interna entre el cansament davant d’una frustrant realitat i l’esperança per un món millor, el fastic davant d’un cinema cruent i una mena de crida a allò afectiu, allò humà, allò tendre. Canviar, encara que sigui mitjançant el recurs de la ficció, un final aspre per un de feliç. En lloc de disparar, ballar. En lloc de morir, continuar vivint (..).

Escrits publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

Crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: Cantar i ballar contra la desesperança. (..) Moretti manté el seu esperit lliure en moviment: un cineasta que inventa les pròpies regles alienes a les imposades per la indústria que, com es diu a “Il sol dell’avvenire”, ara són les de les plataformes digitals. De manera significativa, el cineasta italià renova la crítica expressada a “Caro diario” contra la banalització de la violència com a entreteniment mentre en una seqüència memorable explica que Kieslowski mostra , a “No mataràs” que matar una persona és una cosa tan difícil com terrible. El cas és que tots els ‘àlter egos’ de Moretti interpretats per ell mateix, des de l’autàrquic Michele Apicella dels primers films fins al cineasta anomenat Giovanni de l’últim, són variacions d’una figura de consciència crítica, d’un moralista punyent i, certament, d’un egocèntric sotmès a una mirada cada cop més implacable (..). Tanmateix, “Il sol dell’avvenire” és una pel·lícula inscrita en el present per contrariar el pessimisme en uns temps en què Itàlia, on els joves ignoren que hi va haver dos milions d’afiliats al PCI, és governada per Giorgia Meloni després que ja fos devastada pel ‘berlusconisme’. Moretti hi oposa l’esperança, la vindicació d’un esperit col·lectiu, una joia, amb tot, de viure amb ganes de ballar. De fet, sempre es canta i es balla en les pel·lícules de Moretti, a vegades en moments d’especial plenitud: amb aquest nou film n’arriba un sota la inspiració de ‘Voglio vederti danzare’, de Franco Battiato, mentre onegen banderes roges en una desfilada anàrquica i vital.

Crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: Al cinema de Nanni Moretti la felicitat és una cançó de Battiato. (..) No és el primer cop que el firmant de “L’habitació del fill” fa servir les seves pel·lícules com a altaveu per expressar el disgust amb certes modes i derives de l’audiovisual, però mai havia plasmat de manera tan gràfica i resignada la distància que el separa del cinema actual. És en aquesta presa de consciència on trobem la clau d’un film que se’ns presenta com el retorn de Moretti a la metaficció que el va fer cèlebre als vuitanta i noranta. Una operació que, malgrat les autocites (..), no resulta nostàlgica. El director sap que la seva mirada ja no és la d’un jove revolucionari i vehement, sinó la d’un veterà que no ha aconseguit salvar Itàlia de la decadència cinematogràfica i política. (..) Moretti a “El sol del futuro”, que quan es deixa d’acudits privats i dards maldestres contra Netflix i es posa a ballar al ritme de Franco Battiato recupera la fe en el cinema i la música per conjurar utopies col·lectives, i també el pols per filmar instants de pura felicitat.

Article d’Àngel Quintana, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: La desfilada de l’esperança. (..) Fellini va canviar l’hipotètic final de “8 1/2” i va buscar en els clowns, el circ i la desfilada una porta que obrís un camí cap al sol del futur. Nanni Moretti també creu amb el circ, en la desfilada i en el futur. (..) “El sol del futuro” és una pel·lícula política, potser la millor de totes les pel·lícules possibles sobre el present, però també és una obra de comiat sense tristesa que deixa enrere un món –el mateix cinema de Nanni Moretti– però en comptes de mirar el passat cerca el sol del futur, fet que li permet projectar-se cap a una utopia enmig d’un temps de distopia. Estem davant la pel·lícula d’algú que no es vol rendir. (..) Al llarg de la pel·lícula [Moretti] deixa enrere moltes coses. El cinema ha deixat de ser el que havia estat i ha passat a ser una altra cosa. Les plataformes emeten pel·lícules per a 190 països i només pacten amb els realitzadors capaços d’escriure guions prefabricats per crear emocions falses. Els nous realitzadors contemporanis roden escenes de violència sense preguntar-se què implica el patiment i què implica enfrontar-se al dolor dels altres. La desmemòria omple un buit i la cultura ha anat perdent, com la política, els ideals i l’amor. La gent només és incapaç de retreure’s les coses i les paraules d’esperança han desaparegut del mapa. A la Itàlia del present ja no hi ha el partit comunista, el seu govern està controlat per un partit neofeixista. Davant d’aquest panorama sembla que només en queda el lament, la flagel·lació, la por, el nihilisme o la impotència. Moretti defuig totes aquestes solucions i construeix El sol del futuro com una pel·lícula sobre la necessitat de creure sempre en la utopia, sobre la importància de la solidaritat i sobre el retorn a la moral davant del buit estètic. Moretti desfila i balla. (..) Moretti acaba com Fellini, desfilant, i ens diu que sols no anirem enlloc, que cal tenir principis propis i que junts podem entreveure l’esperança. Com deia Jaume Sisa, “Qualsevol nit pot sortir el sol… Benvinguts, passeu passeu…” Moretti ens ajuda a reconciliar-nos amb aquest gastat i decebedor món que ens ha tocat viure. Cal resistir….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!