Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: EL SILENCI ABANS DE BACH / Die Stille vor Bach / El silencio antes de Bach
El silenci abans de Bach, de Pere Portabella, ha arribat ja a part de les nostres cartelleres. Una primera informació sobre la pel·lícula, ja la vaig recollir el 7 de setembre de 2007, en aquest apunt: Die Stille vor Bach / El silenci abans de Bach: primeres informacions. Ara, ja se n’han publicat les primeres crítiques i altres articles que en parlen. Fem-hi un cop d’ull, anant a Vull llegir la resta de l’article.
Aquesta pel·lícula de Pere Portabella arriba a la cartellera com un regal de Nadal, que ho serà per a la resta de les nostres vides (Imma Merino, El Punt)
El film no desenvolupa cap tema ni discurs i, tanmateix, el resultat és generosament positiu (Arnau Olivar, Serra d’Or)
Tracta sobre la cultura europea i les seves contradiccions. I ho fa amb la figura de Bach com a fil conductor d’un mosaic molt particular, fet de vinyetes a mig camí entre el cinema i l’art contemporani (Carlos Losilla, Avui)
Un mosaic de fragments i sensacions, de seqüències aparentment no relacionades, en què els objectes (..), les situacions extremes (..) i l’harmonia entre imatges i músiques (..) són els que construeixen una història estranya i pròxima sobre el que representa la cultura (Quim Casas, Èxit)
Durant prop d’una hora i tres quarts, l’espectador ha de construir un discurs mitjançant el "collage", reforçant la rima interna que li ofereixen unes imatges que rebutgen les lleis de la causalitat per oferir diverses portes d’entrada al pensament (Àngel Quintana, Cinema Truffaut)
Imma Merino: Experiència de bellesa i llibertat (El Punt, 22 de desembre de 2007)
Un dels problemes que es presenta al crític quan ha de parlar d’una obra major és estar-ne a l’alçada. No és gens fàcil. Imma Merino, escrivint sobre El silenci abans de Bach, ha fet una crítica tan bella, que em dol resumir-la, no goso retallar-la, ni empastifar-la amb comentaris meus. Si us plau, cliqueu-ne l’enllaç (que repeteixo) Experiència de bellesa i llibertat i deixeu-vos endur pel plaer de compartir amb Imma Merino l’experiència de veure, de sentir, de respirar El silenci abans de Bach.
A la seva anual crònica del Festival de Venècia, Arnau Olivar dedica tot un extens paràgraf a El silenci abans de Bach, després d’haver parlat de la relació entre Catalunya i la Mostra 2007, amb tot de films en què la llengua catalana hi és absent (d’entre els quals, el de Pere Portabella, que es projectà en versió castellana/alemanya en la secció "Orizzonti", dedicada preferentment al cinema de recerca). El fet que no disposem d’un enllaç per poder-lo llegir íntegrament és el que, en aquest cas, em fa optar pel resum (que espero no traeixi el text original). Olivar enceta el comentari específicament dedicat a la pel·lícula, parlant de la provocació: la provocació és també present en El silenci abans de Bach: "Aquest és un film europeu. Europa li subministra la nacionalitat…" Malgrat el que afirma aquest text, reproduït del catàleg de la Mostra, Olivar assegura que aquesta no és la temàtica del film. El seu veritable tema és el món musical de Johan Sebastian Bach. I hi afegeix: a més, què vol dir això de la nacionalitat europea en una Europa dels Estats? D’altra banda, el fet que la pel·lícula estigui impregnada de música bachtiana, sense referència a cap silenci previ, fa que Olivar trobi en el títol mateix, El silenci abans de Bach, un altre element de provocació. Entrant de ple en l’obra, per Arnau Olivar el resultat és generosament positiu, tot i que el film no desenvolupa cap tema ni discurs (..) I és que en l’art -recorda- tot és lícit si el resultat és bo. Descriu la pel·lícula com una succesió de seqüències sempre relacionades amb la música bachtiana, a la qual Portabella hi afegeix la de dos peces (..) de Mendelsohn i una de Ligety, perfectament enllaçades amb la majestuosa arquitectura de l’obra harmònica d’aquest geni de la música barroca. Quant a l’aportació de Carles Santos, remarca que és notòria pel que fa als seus coneixements musicals i no, curiosament, pel que fa als seus espectacles avantguardistes. La imatge sonora -explica- no és visiva, però sí ho és la dels instruments i la dels intèrprets (..) objectes preciosos com preciosa és la música que sorgeix dels intèrprets (..) i, com una unió entre música, instrument i intèrpret, una meravellosa lliçó d’art de la interpretació. Considera que hi sobren algunes seqüències (..); però que els encerts superen les extravagàncies. I, després de destacar, a tall d’exemple, les esplèndides imatges del trot del cavall marcant elegantment la cadència d’una obra bachiana, amb una geneta tan altiva que sembla creure’s més important que Bach, Arnau Olivar subratlla que és d’agrair que el realitzador i els seus guionistes hagin prescindit del llenguatge críptic, que sovint en moltes obres avantguardistes ha estat una defensa quan no un trucatge.
Permeteu que me’n valgui de la referència d’Arnau Olivar als guionistes, per plantejar obertament un dubte: quin és el paper exacte de Xavier Albertí, en aquest film? Oficialment, consta com a guionista; però, ha jugat algun paper en la posada en escena? No és que li calgui, atesa la gran formació musical i teatral d’Albertí; però, per la seva joventut i nivell artístic i intel·lectual, pel seu no prou conegut i tanmateix altíssim coneixement cinematogràfic, fóra bo de saber si ha tingut algun pes en la posada en escena d’ El silenci abans de Bach. Perquè, més enllà de ser una obra potser de culminació de Portabella, potser ens permetria albirar l’alba d’una nova i estimulant figura per al cinema al nostre país: Xavier Albertí.
Carlos Losilla: La construcció d’Europa (Avui, 21 de desembre de 2007)
Portabella ha anat sempre per lliure, diu Quim Casas, tot repassant sumàriament la trajectòria del cineasta, a qui qualifica com un dels principals representants del cinema català d’avantguarda. I, projectant-lo en altres directors nostrats (més o menys nostrats…), afirma que en Portabella, en determinades actituds artístiques més que en el seu estil cinematogràfic, s’han reflectit en un moment o altre José Luís Guerín, Marc Recha o Isaki Lacuesta. Considera que El silenci abans de Bach no traeix cap dels plantejaments que (..), als anys seixanta (..), van donar a conèixer els films radicals de Portabella. Casas descriu aquesta nova pel·lícula com un mosaic de fragments i sensacions, de seqüències aparentment no relacionades, en què els objectes (..), les situacions extremes (..) i l’harmonia entre imatges i músiques (..) són els que construeixen una història estranya i pròxima sobre el que representa la cultura.
Nota: abusant de la confiança dels companys del Col·lectiu de Crítics de Girona, excepcionalment em permeto reproduir de forma íntegra l’article d’ Àngel Quintana.
Les primeres imatges d’ El silenci abans Bach, de Pere Portabella, ens mostren una pianola que interpreta de forma mecànica Bach. L’acció té lloc en un espai buit, en una galeria d’art desbullada de les seves obres i referències. De la galeria només queda el blanc de les parets. Com si fos un artilugi descontrolat per la força de la música, la pianola recórrer la sala, mentre les notes de la peça intenten donar forma física a l’espai buit, com si la música fos capaç d’omplir un espai artístic sense obres. L’escena d’obertura d’ El silenci abans Bach sembla avisar-nos d’algunes coses bàsiques. Sembla com si mitjançant l’existència d’un pròleg volgués parlar-nos de les característiques del camí que l’espectador haurà de recórrer a partir d’aquest moment. Portabella ens parla de la funció que la música té com a creadora d’arquitectures, com a element que omple els buits i, potser també, com a art capaç de trencar amb el silenci i articular una bellesa harmònica. No és cap paradoxa que la peça que interpreta la pianola sigui un fragment de "Les variacions Goldberg", una de les obres clàssiques del virtuosisme musical que ha servit perquè des de Glen Gould fins a Joaquin Achúcarro, tots els grans pianistes demostrin les habilitats –i virtuts- interpretatives. Portabella redueix Bach a un gest mecànic i l’obra d’art sembla haver estat transformada per la reproductibilitat tècnica, en un moment en què el simulacre pot arribar a ocupar el lloc de l’autèntica creació.
Des d’una perspectiva estilística, l’obertura ens informa d’alguna cosa essencial que tot espectador ha de tenir en compte per a la lectura de la pel.lícula: la dinàmica d’El silenci abans de Bach no és narrativa, sinó conceptual. Durant prop d’una hora i tres quarts, l’espectador ha de construir un discurs mitjançant el "collage", reforçant la rima interna que li ofereixen unes imatges que rebutgen les lleis de la causalitat per oferir diverses portes d’entrada al pensament. Per altra part, la introducció també ens indica que el cinema, art de l’espai, pot establir diàlegs amb altres mitjans artístics fins arribar a donar forma a una cosa tan immaterial com la mateixa música.
Al llarg d’El silenci abans Bach es produeix un diàleg constant entre la cultura i la barbàrie. La cultura és bàsicament la cultura europea, simbolitzada per la carismàtica figura de Johan Sebastian Bach. El compositor alemany va ser el que va construir un teixit harmònic que va donar a la civilització europea una determinada idea de bellesa barroca i va provocar que l’art arribés a la seva edat adulta. A Portabella no li interessa mostrar com l’art estava relacionat amb la religió i buscava allò sagrat, sinó veure com l’art intenta construir la unitat perduda. Tota la pel·lícula vol explicitar com la música pot actuar contra el silenci. Per aquest motiu, el personatge de Johan Sebastian Bach no és el místic protestant que treballa d’organista a Leipzig, sinó l’artesà discret que construeix una obra capital per l’harmonia europea. Malgrat convertir Bach en el protagonista central i donar-li una gran presència física, l’aposta de Portabella no té un vincle de contacte evident amb la gran pel·lícula de Jean-Marie Straub i Danièle Huillet titulada Crònica d’Anna Magdalena Bach. Portabella situa el compositor a l’epicentre d’un film que acaba proposant un desplaçament cronològic que fa que l’obra cinematogràfica sigui sobretot una reflexió sobre una certa idea d’Europa.
Bach, però, no és només la cultura sinó que també és el símbol de com el saber il·lustrat va poder degenerar en la barbàrie. En la pel·lícula, la música de Bach sona sobre les imatges del riu Elba que banya la ribera de Dresde, ciutat que va ser terriblement castigada per un bombardeig aliat. Les seves composicions són objecte també, d’un debat en la casa d’un vell antiquari que ens recorda que en els camps de concentració la música va fer mal, perquè des de dins de la cultura va emergir alguna cosa terrible, monstruosa.
Per donar forma a la complexitat del seu discurs, Pere Portabella se situa en una perspectiva antiortodoxa, allunyada de qualsevol dogma i de qualsevol temptació discursiva. La narració avança fragmentàriament, proposant-nos un relat que només adquireix la seva plenitud mitjançant les rimes del muntatge. Al final del trajecte, Portabella abandona els grans espais i la majestuositat del plans seqüència per mostrar-nos la materialitat de la música: la partitura. Sembla com si després d’un apassionant recorregut per l’abstracció calgués mostrar allò concret per invocar, de nou, el silenci.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!