Club 7 Cinema

Va inaugurar la darrera edició d’Un Certain Regard, del Festival de Canes, i ha estat un èxit al Festival de Sitges, “El reino animal” / “Le regne animal”, de Thomas Cailley, i ja s’ha estrenat a Catalunya.

“El reino animal” / “Le regne animal”, de Thomas Cailley.

Nota sinòptica: Conte fantàstic. Una aventura entre un pare i el seu fill, en un món on alguns humans han començat a mutar en altres espècies animals. Sinopsi: En un món afectat per una onada de mutacions que poc a poc van transformant alguns humans en animals, en François fa tot per salvar la seva dona, afectada per aquesta misteriosa malaltia. A mesura que la regió es va poblant de criatures d’un nou tipus, porta l’Emile, el seu fill de 16 anys, en una recerca que canviarà les seves vides per sempre.

Amb Romain Duris, Paul Kircher, Adèle Exarchopoulos, Tom Mercier, Nathalie Richard.

Festivals i premis: Festival de Canes – Un Certain Regard | Festival de Sitges, Premi Millors Efectes Especials.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

La fera de la meva mare, crítica de Philipp Engel a ‘La Vanguardia’: El desastre ecològic ha posat en perill la idea de l’home com a centre de l’ordre natural, i planteja la qüestió d’una harmonia més gran, almenys en un sentit teòric o creatiu, entre les diverses espècies de la Terra. D’aquí sorgeixen pel·lícules com (..) “El reino animal”, que ens parla en present d’una realitat alternativa en què una petita part de la humanitat s’ha mig transformat en fera. Mentrestant, la resta de la societat s’adapta, com si fos una pandèmia més, o al contrari, hi reacciona violentament, partint a la cacera dels fàunics insurrectes. En aquest context metafòric, que es presta a diverses lectures, Thomas Cailley se centra en una família, en què la mare, literalment convertida en lleona, ha estat reclosa en un centre. El pare ( Romain Duris) busca la manera de ser-hi a prop, mentre que el fill ( Paul Kircher, descobert a “Dialogant amb la vida”, de Christophe Honoré) l’enyora i s’enfronta als seus propis problemes d’adolescent… (..) En aquest segon llarg [de Thomas Cailley], l’amor se centra, sobretot, en la relació paternofilial, que arriba a altes quotes d’emoció. Persisteix l’humor a costa dels cossos de seguretat (..). Però és tan subtil i francòfon que es perd en els subtítols. Tant si provoca rialles com si no en provoca, “El reino animal” no deixa de ser una captivadora faula, ambientada en uns impressionants decorats naturals i amb efectes especials, acabats de premiar al festival de Sitges, que són tan creïbles com poètics.

Apunt de Joan Millaret Valls a X: Esplèndid film sobre humans mutants, criatures híbrides, fruit d’una pandèmia. Faula ecologista, conte moreaunià, distòpia social. I a l’article pel web ‘cinemacatalà.net: (..) és un film ple de poesia, d’amor, de reflexió i d’emoció. Destaca un immens i commovedor Romain Duris en el paper de pare així com una gran actuació del prometedor actor jove Paul Kircher. La popular actriu francesa Adèle Exarchopoulos, en el paper de gendarme del poble, Julia, arrodoneix el bon repartiment.

Què passa quan traiem la bèstia que duem dins?, crítica de Gerard Casau al diari ‘Ara’: (..) sense cap explicació, algunes persones comencen a transformar-se en animals i desperten el temor d’una societat que no sap què fer ni com conviure amb els mutants. Però no hi trobem grans moments d’acció, èpica desencadenada ni herois i malvats, sinó un home i el seu fill que deixen la ciutat per estar a prop de la mare, convertida en bèstia i ingressada en un centre de confinament en un petit poble de muntanya. Thomas Cailley, que ja havia combinat intimisme i mentalitat apocalíptica a la seva òpera prima titulada “Les combattants”, no perd mai de vista el motor dramàtic de les complicacions d’un vincle paternofilial en reconstrucció permanent ni l’arc iniciàtic d’un adolescent que comença a notar els símptomes d’una metamorfosi licantropa extrema. Aquesta és creïble en bona part gràcies a un esplèndid Paul Kircher, que matisa el seu instint animal amb una aura vulnerable (..).

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) una combinació de gènere atrevida i totalment salvatge. Inspirada en un guió original de la co-guionista Pauline Munier, es tracta d’una història pare-fill ambientada en un rerefons de malson de mutacions d’home a animal, amb una sensació nefasta del final dels dies i una ratxa decidida d’horror corporal cronenbergià. però al mateix temps, una calidesa emocional distintiva en la història del seu protagonista adolescent. (..) Gran part de [la pel·lícula] pot semblar familiar: criatures híbrides a la tradició de l’illa del Dr Moreau, transformacions corporals desagradables com a “The Fly”, fins i tot indicis dimatgeria de superherois a l’estil X-Men. El que és notable, però, és la manera en què la pel·lícula trena els seus trops junts i en quina escala tan ambiciosa. (..) Malgrat els efectes grotescos ocasionals, els departaments de disseny de criatures, efectes visuals i maquillatge creen conjuntament visions de bellesa surrealista (..). El treball de so i FX és impecable a tot arreu, amb un grau de perfeccionisme que mostra que la pel·lícula va més enllà de l’estàndard habitual del producte de gènere francès. (..) Narrativament, hi ha temes provocadors treballant aquí: la idea de la natura reprogramant-se a si mateixa en l’era de la catàstrofe climàtica, el suggeriment que potser hauríem de preparar-nos per a un ordre post-humà, així com el trop familiar de ciència-ficció d ‘enemics de criatures com a racistes virulents. (..) [Paul] Kircher, però, és gairebé propietari de la pel·lícula com una encarnació sincera, de vegades matussera i, en última instància, turmentada de la vulnerabilitat adolescent, amb les pors i les alegries d’Emile calibrades per tenir un efecte terriblement nítid per un jove actor les accions del qual estan destinades a disparar-se. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ via Facebook: (..) Thomas Calley parla a “Le règne animal” d’un món on els humans poden patir transformacions i convertir-se en ocells que no saben volar, óssos depredadors i tota mena d’estranyes criatures. (..) Al nou món mutant s’estableix una divisió entre els éssers normals i els mutants que quan són capturats han de ser destruïts. “Le règne animal” explica la història d’un pare i un fill que busquen sa mare mutant però que pel camí el noi veu com l’espina dorsal li adquireix formes estranyes, els dits comencen a mutar-li i l’animal comença a sorgir de l’interior de la seva pròpia biologia . La pel·lícula es pot considerar una metàfora sobre com la societat margina i anul·la la diferència. (..) La pel·lícula és vistosa, brillant en alguns moments i murga a la part final en què no troba mai el moment oportú per acabar el relat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!