Club 7 Cinema

L’Ariadna (Laia Costa) descobreix que el seu avi busca des de fa temps les restes del seu pare, desaparegut a la Guerra Civil. Decidida a ajudar-lo, viatja a Burgos, on estan exhumant una fossa comuna en què podria estar enterrat. Durant la seva estada, coneixerà la història d’Antoni Benaiges (Enric Auquer), un jove mestre de Tarragona que abans de la guerra va ser professor del seu avi. Mitjançant un innovador mètode pedagògic Antoni va inspirar els seus alumnes i els va fer una promesa: portar-los a veure el mar. Aquesta és la sinopsi d'”El mestre que va prometre el mar“, pel·lícula que ha dirigit Patrícia Font, amb guió d’Albert Val, basat en el llibre ‘[Desenterrant el silenci] Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar‘, de Francesc Escribano, Sergi Bernal, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé. Un film estrenat fa una setmana i que està sent tot un fenomen de taquilla.

Articles publicats ran de l’estrena del film:

Un exercici de memòria històrica més necessari que mai, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) dos punts de vista narratius que es van entrellaçant durant tot el film. Per una banda seguim la investigació que l’Ariadna (Laia Costa), la neta d’un dels alumnes de Benaiges, està realitzant per intentar descobrir què va passar durant la guerra amb el seu besavi. Aquesta recerca la porta a fer un viatge físic i emocional a Bañuelos de Bureba i el seu entorn, on s’estan excavant algunes fosses comunes on creu que podrà trobar informació sobre el seu besavi. En paral·lel a aquesta investigació, ens traslladem al passat per reviure l’arribada d’Antoni Benaiges al poble i la construcció del seu projecte educatiu. I reviurem també el testimoni d’alguns personatges clau del passat que des del present ajuden l’Ariadna a reconstruir el trencaclosques. El doble fil narratiu, que no sempre està connectat amb prou fluidesa dins l’estructura del film, sembla però un recurs imprescindible per tractar obertament les dues grans temàtiques que toca la pel·lícula: la memòria històrica, amb la presa de consciència del seu valor i la necessitat de reivindicar-la per part de les noves generacions, i l’aventura pedagògica d’Antoni Benaiges. És en aquest segon segment on el film excel·leix, atrapa i commou a l’espectador. Amb una narrativa fluida, honesta, transparent, “El mestre que va prometre el mar” aconsegueix defugir qualsevol temptació de reconstrucció històrica encartronada o de melodrama lacrimogen. Ben al contrari, sorprèn la naturalitat de la posada en escena, la intel·ligència en l’ús dels escenaris (queda clar que a vegades no calen grans recursos per fer una bona ambientació d’època) i el treball precís amb els personatges. I a més, Patrícia Font demostra ser una molt bona directora d’actors, en la que destaca un elenc infantil que funciona a les mil meravelles, i sobretot una descomunal interpretació d’Enric Auquer, que sembla haver nascut per posar-se en la pell d’Antoni Benaiges (..).

La llavor de la llibertat, article informatiu de Bernat Salvà al diari ‘El Punt Avui’. “ Un mestre va prometre als alumnes el mar en una època en què els mestres pegaven. És com una metàfora del que va ser la República.” El fotògraf Sergi Bernal resumeix així una història a la qual ha dedicat un llibre, un documental i anys de recerca: la d’Antoni Benaiges, un mestre d’esquerra de Mont-roig del Camp que el 1935 va anar a Bañuelos de Buerba (província de Burgos) a ensenyar els nens amb el mètode pedagògic Freinet (..).  Patrícia Font ha dirigit la pel·lícula, que s’estrena avui als cinemes. La versió original és majoritàriament en castellà, com va succeir en realitat. En la part actual hi ha alguns diàlegs en català. Enric Auquer (Rupià, Baix Empordà, 1988) hi interpreta el mestre en una trama que representa la de moltes persones enterrades encara en fosses i les seves famílies. Ho comenta l’actor en una entrevista a ‘El Punt Avui’: “A través del mestre hi ha la voluntat de fer memòria i reparar aquest oblit, i representa totes les persones que falten per reparar, totes aquestes històries que estan sota terra. Cada història és màgica, cada persona és important, i la del mestre és una paràbola perfecta.” (..) Enric Auquer interpreta Benaiges amb un fort accent català. Va ser una decisió ben meditada: “Va ser una aposta que vam decidir amb la Patrícia Font i amb l’equip. Tenia ganes de fer-ho per diferents motius. Primer, perquè m’interessava que fos visible tota l’estona la catalanitat del personatge. El compromís de tot això que va fer va ser el compromís d’un català, no d’un basc, posem per cas. Després, m’agrada molt jugar amb els accents. Trobo que són un reflex de la identitat més pura. I finalment, vaig agafar com a referents Josep Pla i Salvador Espriu i vaig veure que encara havia d’anar més lluny, havia de fer un accent català més marcat. Vaig començar a jugar. A mi m’agrada arriscar i jugar als límits i ho vaig fer.” D’altra banda, l’accent també li servia “per recordar que el personatge no estava a casa seva, els altres no parlaven com ell; era algú molt especial en aquell indret”.Treballar amb nens actors al rodatge té un paral·lelisme evident amb el mestre i els alumnes que interpretaven. “Ha estat igual que la feina d’un mestre, he intentat crear una relació amb tots els nens bonica, sana i que transcendeixi la pantalla –comenta–. Si hagués estat un dèspota amb ells, no hauríem transmès el que volíem. A moments va ser difícil i a moments molt bonic, però en tinc molt bon record. El meu repte va ser llegir molt i entendre com ho feia un mestre Freinetista per acompanyar els infants.” El mètode pedagògic Freinet pretenia fer de la impremta una eina nova que transformés la relació entre educador i alumne.

Enric Auquer: “Els morts de les fosses comunes continuen sent els morts d’un bàndol, i no els morts de tots”, Xavi Serra entrevista l’actor protagonista, al diari ‘Ara’: Pregunta: La teva interpretació de Benaiges és lluminosa. Quant té d’homenatge? Resposta: Sentia la responsabilitat de restaurar una vida troncada, que havien intentat esborrar, i fer-li justícia. Hi ha una certa militància en el fet de recuperar aquesta memòria d’una manera molt digna, lluminosa i amb molt d’amor. Però també vaig fer una investigació per entendre el personatge i no fer una cosa maniquea. I bàsicament era un tipus apassionat i idealista que creia que, a través de l’educació i acompanyant amb respecte l’infant, es podia aconseguir la utopia d’un món millor, un futur de gent educada i pensadors on existís la concòrdia i la llibertat. (..) Pregunta: El context d’una pel·lícula és important, i aquesta s’estrena en ple ressorgiment de l’extrema dreta. ¿Això era una motivació per explicar la història de Benaiges? Resposta:  La pel·lícula ha sorgit quan havia de sorgir, no hi havia una predisposició especial per fer-la ara. Però és cert que arriba en un bon moment, perquè els morts sense identificar a les fosses comunes continuen sent els morts d’un bàndol, i no els morts de tots. Sembla que les pel·lícules sobre la Guerra Civil molestin, però jo crec que, com diu Marina Garcés, l’oblit no es pot transmetre. I mentre no hi hagi un estat responsable que es faci càrrec de dignificar els morts de la Guerra Civil, les històries de vides esborrades que indignen i colpeixen el cor són relats cinematogràfics perfectes per ser explicats. I estic molt content d’haver-ne format part i d’haver-li donat a aquest personatge el meu cos, la meva imatge, la meva pulsió i la meva poètica. (..) Pregunta: A Benaiges li dones un accent català molt marcat. És un aspecte que sempre treballes molt. Resposta: Són preciosos, els accents. I sí, vaig parlar amb un expert en lingüística, Pere Navarro, sobre dialectes concrets del català. És cert que a la pel·lícula sempre parlo en castellà, però va ser una aposta ferma meva i de la directora fer un accent molt i molt català, quasi fregant l’abisme. I m’hi vaig llançar perquè, primer, aquest personatge era català i volia que la seva identitat estigués present en el seu parlar. I també ens ajudava a mostrar que el personatge estava fora de context, en un lloc que no era el seu: Bañuelos de Bureba (Burgos) (..).

Manual de lacrimologia al voltant del cop d’estat feixista, crítica d’Ignasi Franch, al diari ‘Ara’: (..) Font i el seu equip apliquen amb professionalitat el manual de mirades reparadores a les ferides de la Guerra Civil Espanyola. També se sotmeten a les inèrcies d’un cert realisme, romantitzat i obvi, que sovinteja en l’audiovisual televisiu: els cels encapotats emfatitzen les tristeses, abunden les escenes a la cerca del plor i la càmera no para quieta (encara que es mogui suaument) perquè la quietud s’associa amb l’avorriment. L’actor Enric Auquer gaudeix de vent a favor per despertar tendreses amb el seu protagonista entregat a una visió inspiradora de l’ensenyament. La trama contemporània liderada per Laia Costa, en canvi, sembla mancada de pes dramàtic (o de temps per assolir-lo), tot i que compleix la seva funció temàtica. El conjunt pot satisfer si s’ajusten les expectatives, però té un punt vulgar, resulta políticament esquemàtic i projecta una certa desconfiança en la capacitat d’atenció i de comprensió de l’audiència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!