Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “El Gran Hotel Budapest”, de Wes Anderson
Es tracta de crítiques publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.
FOTO © Fox El Gran Hotel Budapest, de Wes Anderson
(..) difi?cilment hi ha un cineasta contemporani me?s parodiable, i a la vegada me?s singular, en la seva visio? del mo?n, encapsulada en una descomunal casa de nines que funciona com a escenari, nai?f i sofisticat, del gran teatre de la vida.Si en els seus inicis, el cinema d’Anderson semblava atrapat en una herme?tica bombolla, ‘El Gran Hotel Budapest’ ratifica, despre?s de la deliciosa ‘Moonrise Kingdom’, que ha trobat un estimulant punt de fuga en la memo?ria histo?rica. La ‘mise en abyme’ posa en perspectiva, a ritme de co?mic de Tinti?n, l’inici del declivi de la vella Europa, convidant a la festa, entre d’altres, Stefan Zweig, Max Ophu?ls, Ernst Lubitsch i Luchino Visconti (Sergi Sánchez, El gran hotel Budapest, Time Out Barcelona, 21.03.2014)
(..) un altre dels seus viatges nostàlgics i melancòlics cap a èpoques i llocs que són més aviat estats d’ànim, i una altra excèntrica immersió en l’univers de les relacions familiars (Xavier Roca, Wes Anderson, el ‘hipster’ nostàlgic, suplement Cultura, diari El Punt Avui, 21.03.2014)
(..) Frenètica, divertida, probablement la pel·lícula més agosarada d’Anderson (..) i amb un Fiennes sublim com a Mr. Gustave, “El Gran Hotel Budapest” és una estupenda ‘screwball comedy’ atapeïda de grans idees de guió (..) i també d’excèntriques i arriscades decisions formals (Paula Arantzazu Ruiz, suplement Play, diari Ara, 21.03.2014)
(..) per moments, el decorat pren més importància que els personatges i el formalisme ofega l’emoció. És un risc amb què Anderson sempre ha jugat, però hauria de controlar el seu manierisme per no perdre la partida (Xavi Serra, crònica del Festival de Berlín, diari Ara)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I dins EL GRAN HOTEL BUDAPEST, la seva imaginació visual és aclaparadora, una mena de Fellini americà, amb personatges peculiars i sorprenents. El ritme, tot i això, és irregular, però sap sorprendre amb bones idees.
Del repartiment, tot i haver-hi diversos grans actors, el noi que fa de grum es porta la pel.lícula eclipsant els altres. Ell és, diguem-ne, l’espectador mateix, que assisteix a aquella desfilada d’excentricitats dignes del “Vuit i mig” de Fellini amb un cert estoicisme, potser perquè se l’han ensenyat així.
I per acabar, la banda sonora d’Alexandre Desplat és extraordinària, amb ritmes de l’Europa de l’Est i d’altres estils, ben allunyats de les seves bandes sonores per productes de Hollywood. Desplat és un mestre de la música amb matisos i subtilitat, com Alberto Iglesias.