Club 7 Cinema

Tres dècades després de “El sol del membrillo“, el seu anterior film, el mestre Víctor Erice torna amb “Cerrar los ojos“, que ha estat acollit per la crítica internacional com una obra mestra.

Sinopsi: Un famós actor espanyol, Julio Arenas (José Coronado), desapareix durant el rodatge d’una pel·lícula. Encara que mai no se n’arriba a trobar el cos, la policia arriba a la conclusió que ha patit un accident arran de mar. Al cap de molts anys, aquesta mena de misteri torna a l’actualitat ran d’un programa televisiu que vol evocar la figura de l’actor, oferint com a primícia imatges de les darreres escenes en què va participar, rodades per qui va ser el seu íntim amic, el director Miguel Garay (Manolo Soto). El començament i el final d’una pel·lícula inacabada.

Intèrprets: Manolo Solo, Jose Coronado, Ana Torrent, María León, Helena Miquel, Josep Maria Pou.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Cannes Première.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: L’esdeveniment cinematogràfic de l’any (amb permís de Barbenheimmer). (..) l’arribada de “Cerrar los ojos” produïa un cert temor: estaríem tots (la pel·lícula, però també nosaltres) a l’altura del mite? El cert és que els primers minuts poden disparar l’alarma, perquè ens posen davant un artifici i una manera de declamar el guió que sembla un record rovellat. Però quan prenem consciència que ens hem endinsat en unes estances que feia molt temps que estaven tancades, també podrem meravellar-nos de trobar-hi mecanismes antics que encara funcionen a la perfecció, potser perquè els ha dissenyat un mestre. En el fons, les coses no han canviat tant. A l’univers d’Erice, el cinema continua sent una força transcendent que afecta els personatges, que ja no són infants amb la mirada neta sinó adults desencantats com el que encarna Manolo Solo, un cineasta retirat, perseguit per l’absència del seu actor protagonista i millor amic, que va desaparèixer mentre rodaven una pel·lícula. Aquest espectre mou les imatges d’una obra travessada per relats inacabats (com un ‘caprici oriental’ on Erice evoca la frustrada adaptació d’’El embrujo de Shanghai’ de Juan Marsé) i per les ficcions que habitem durant la nostra vida. No deu ser casualitat que el relat ens condueixi a l’Andalusia on el cineasta no va poder viatjar a ‘El sur’, i que sigui allà on “Cerrar los ojos” es reveli com el revers d’’Arrebato’: si en el film d’Iván Zulueta el cinema raptava el director i els seus personatges, en el d’Erice els allibera. L’espai de silenci que es crea entre aquestes dues pel·lícules conté tota la grandesa i totes les ombres de la història del cinema a Espanya.

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: A la recerca (impossible) d’una revelació. (..) “Cerrar los ojos” és un compendi del cinema (i de la vida) d’Erice a través de les pel·lícules fetes i les que no ha pogut fer: també hi ha l’amor pel propi cinema en una obra tan explicativa que costa trobar-hi el misteri de tantes imatges del cineasta. Hi ha alguna cosa que la fa estimable, que té a veure amb el fet que sembla embalsamada: fora de temps. I potser amb el seu fracàs. Fa 50 anys, el cineasta va capturar un instant de vida: els ulls d’Ana Torrent en veure, admirada i espantada, el monstre de “Frankenstein”. Una epifania que la càmera va enregistrar sense que Erice ho hagués previst. Passat el temps, en una sala de cinema, vol posar en escena i així crear una revelació: jo no he vist que hi passés res.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Anna Bogutskaya, a Twitter: “Cerrar los ojos” m’acaba de recordar que Erice no fa cinema, fa màgia. Philippe Rouyer, el nou home fort de la revista ‘Positif’, a Twitter: Torrents d’amor per la nova pel·lícula de Victor Erice. 31 anys després de l’inoblidable “El sol del membrillo”, el cineasta torna amb “Close your eyes / Cerrar los ojos”, una estranya investigació de la qual una pel·lícula inacabada és la clau. I és sublim. La pel·lícula més bonica vista a Cannes 2023. Charles Bosson, a Twitter: (..) la pel·lícula més bella de Canes (totes les seleccions incloses) (..). Arnau Martín, a Twitter: Amb “Cerrar los ojos” Erice reprèn el seu vol poètic. Interpretacions extraordinàries, un inici i un final descomunals i alguns intervals que posen la pell de gallina. Encomiable respecte per la paraula, imatges que van més enllà del que es roda. Bellíssima, inoblidable. Manu Yáñez, a Twitter: Reunint l’essencialisme dels pioners, el virtuosisme dels clàssics i la gosadia dels cineastes de la modernitat, Víctor Erice ens fa sentir que la magistral “Cerrar los ojos” és el film que estàvem esperant des de fa 31 anys. És “la pel·lícula” de Cannes 2023, sens dubte. Paco Vilallonga, a Twitter: Film sobre la identitat i la memòria, la 1a obra en 30 anys d’Erice és tremendament suggerent, un testament compendi del que el director ha rodat i no ha pogut rodar. Un film tenyit de tristesa i una mirada melancònica a un temps que mai tornarà. Una pel·lícula rica i complexa que funciona molt millor quan accentua i suggereix el misteri que quan és massa narrativa i explicativa. Però el resultat és molt bo, emotiu i tots els rumors que havien corregut sobre una pel·lícula fallida s’han esvaït completament. I a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) és un autèntic testament del director però també una pel·lícula nostàlgica i metacinematogràfica sobre el passat i el present del cinema. “Cerrar los ojos” és una obra amb moltes capes i que amaga diverses pel·lícules dins de la mateixa pel·lícula. (..)  És un film nostàlgic, ple de picades d’ullet cinèfiles -hi ha un memorable homenatge a “Rio Bravo” de Howard Hawks-, i la mirada final d’un mestre amb sensació de comiat, ara sí, definitiu. Imma Merino, a la crònica pel diari ‘El Punt Avui’: (..) la nova pel·lícula de Víctor Erice és un retorn al cinema que ha pogut fer, però també al que no ha pogut realitzar, i així en certa manera s’encarna, aquest cineasta mític que sovint ha ensopegat amb la indústria i potser amb els seus propis fantasmes.(..) Erice no només invoca el seu món fílmic, comprès aquell que només va poder imaginar, lligat a la seva vida, sinó que també declara el seu amor al cinema. Ho fa de moltes maneres, com ara en una bella i feliç seqüència en què Miguel Garay canta amb uns amics ‘My rifle, my pony’, que Dean Martin interpreta a “Rio Bravo”, de Howard Hawks, en companyia de Walter Brennan i Rick Nelson. Hi ha, però, una malenconia a “Cerrar los ojos”, una consciència del pas del temps, amb tot allò que no va poder ser o que ha desaparegut, i de la fragilitat de la identitat, dels sentiments i de la memòria. (..) En tot cas, potser el cinema ja no pot fer miracles, com s’arriba a dir durant el film, però l’existència de “Cerrar los ojos” en certa manera n’és un. Alejandro G. Calvo, a Twitter: I us diré una altra cosa. Fa setmanes que sentim a dir que la nova d’Erice era dolenta. Em sembla increïble. Algú havia vist realment la pel·lícula? A què venien tots aquests rumors espantosos? Com me n’alegro que sigui una pel·lícula bàrbara. Per Erice, pel cinema, per tots nosaltres. (..) “No t’has assabentat que ja no hi ha els miracles des que es va morir Dreyer”. Doncs “Cerrar los ojos” de Víctor Erice té molt de miracle. El director d’”El sur” fa les paus amb el seu embruix de Xangai, ens parla de la fi de la vida des de la fi del cinema i, alhora, ens ensenya que el cinema és, és clar, un miracle a la nostra vida. El seu moment “Rio Bravo” és història del nostre cinema. Bravo. Bravo. Bravo. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Al final de “El espíritu de la colmena”, Ana tanca els ulls per trobar-se amb l’esperit. A “Cerrar los ojos”, la nova pel·lícula de Víctor Erice després de trenta anys, quan es tanquen els ulls no és per trobar-se amb l’esperit sinó per constatar una idea que la mort és a prop. Estem davant d’una pel·lícula molt trista tant des del punt de vista formal, com des del punt de vista anímic. És trist perquè sorgeix de la constatació d’una impossibilitat. És una pel·lícula en què s’assumeixen les erosions de la vellesa i el desig de revisar una vida, per acabar preguntant-se què és millor viure o crear. Erice parteix d’una idea potent: el desig de desaparèixer. A la pel·lícula, un actor anomenat Julio Arenas desapareix després de rodar una pel·lícula titulada significativament com “La mirada del adiós”. El personatge s’eclipsa i el públic s’oblida d’aquell galant que va ser aclamat en una època i oblidat en una altra. Víctor Erice també va desaparèixer de forma relativa el 1992 després de rodar “El sol del membrillo”. Li van proposar fer “El embrujo de Shangai”, a partir de la novel·la de Juan Marsé, però va desistir en l’intent després de molts dubtes i Fernando Trueba va fer una altra cosa. A la vida d’Erice, la desaparició va actuar com un desig, com una voluntat silenciosa de refugiar-se a la vida i en el dubte davant les restes del naufragi del mateix cinema. “Cerrar los ojos” acaba sent una pel·lícula estranya i irregular en què el cineasta desaparegut torna per explicar el camí cap a una revelació impossible. Erice decideix ser un altre per ser alhora ell mateix i explicar tot allò que no va poder arribar a ser, per observar la vida des de la rereguarda sabent que la memòria és efímera i que el cel·luloide s’ha anat deteriorant deixant pas a una altra cosa a la que res ja és igual. En aquest ésser un altre sembla com si Erice abandonés la condició de cineasta poètic per convertir-se en un cineasta discursiu, com si el cinema de poesia fos subsistit pel cinema de prosa. En aquest cinema de prosa hi ha un misteri, un personatge que cerca, uns personatges que ofereixen pistes i alguna cosa que hi ha. Pel camí sorgeix tot un món amb què Erice passa comptes sobre si mateix. (..) Però, sobretot, existeix a “Cerrar los ojos” el desig de donar forma a tot allò que les circumstàncies vitals van esborrar i no van deixar consumar. Erice roda de forma indirecta la segona part d’”El sur” i la seva versió de “El embrujo de Shangai”, amb la consciència que només queden els esbossos, els records perduts en caixes de codonyat i l’amistat com a signe de supervivència. (..)  “Cerrar los ojos” avança com un compendi del cinema d’Erice però amb una marcada diferència, mentre al seu vell cinema de poesia hi havia el desig de transitar una modernitat heretada de Rosellini, a “Cerrar los ojos” hi ha un retorn al classicisme. A “El espíritu de la colmena”, la nena Ana Torrent veia per primera vegada “Frankenstein”, de James Whale, i creia al monstre. Quan es mostrava la cara el documental es barrejava amb la ficció i apareixia Rossellini, a “Cerrar los ojos” es constata que després de Dreyer els miracles no han tornat a aparèixer al cinema i que per tant aquesta modernitat està gairebé en un estat més crític que el classicisme. Al final, Erice aposta pel classicisme perquè tot i haver tancat els ulls la revelació no és possible i les imatges han deixat de ser un camí cap a la revelació del món i de l’esperit. Hi ha una impotència i un desequilibri a tota la pel·lícula que acaba sent la seva debilitat i la seva fortalesa. Tornant a Manu Yáñez, ara a la crítica per a ‘Fotogramas’: (..) A ‘Cerrar los ojos’, la nova i magistral pel·lícula de Víctor Erice, aquesta tensió entre vida i mort, entre aparició i eclipsi, pren forma a través del personatge d’un cineasta (magnífic Manolo Solo) que fa dècades que no filma i que aspira a recobrar una amistat perduda als plecs del temps i la memòria. En un moment clau del film, quan aquest rescat del passat ja sembla abonat al fracàs, el cineasta té la idea de confrontar una sèrie de personatges amb les seves pròpies imatges passades. L’ocurrència del vell director invoca les tesis de Bazin, ja que, a “Cerrar los ojos”, el cinema esdevé “una cosa així com la momificació del canvi”. Per a Erice, el cinema té la capacitat de fixar el temps, de conservar la memòria, però aquest embalsamament de la realitat xoca bruscament amb el transcurs de la vida, que s’obre camí de manera inexorable. No cal recordar que, segons Jean Cocteau, el cinema ens permet observar “la mort treballant”. Aquesta doble articulació del temps –momificat a la pantalla, incessant en la realitat– funciona com el motor de “Cerrar los ojos”, una pel·lícula sense parió al cinema contemporani, una obra que pren el millor de l’herència del cinema –l’essencialitat dels pioners, el virtuosisme dels clàssics, la gosadia dels cineastes de la modernitat– i la posa en diàleg amb la Història d’Espanya i, encara més, amb el llegat fílmic del mateix Erice. Semblava impossible que un film pogués fer-nos oblidar l’orfandat que hem sentit els cinèfils durant les tres dècades en què Erice s’ha absentat de la direcció de llargmetratges, però “Cerrar los ojos”, amb el seu aclaparador cabal d’idees, imatges i emocions, aconsegueix el miracle. De fet, malgrat la seva volència pel mortuori i la seva tendència a la nostàlgia –un personatge afirma que els miracles al cinema van deixar d’existir després de la mort de Carl Th. Dreyer–, “Cerrar los ojos” certifica la vivacitat del cinema, que es resisteix a perdre la condició privilegiada d’art del present. (..) La decisió d’Erice de situar un film inacabat al centre de la història (a la manera, per exemple, d’”Irma Vep” d’Olivier Assayas) embriaga de modernitat cada passatge de “Cerrar los ojos”, una obra que se situa a la fèrtil frontera entre allò narratiu i allò conceptual. Al guió d’altíssima precisió escrit a quatre mans per Erice i Michel Gaztambide, cada diàleg i cada gir de la trama troba la seva correspondència en els àmbits de la historiografia fílmica, la memòria històrica i la trajectòria del mateix Erice (..). Alberto Lechuga, a Twitter: «El truc per envellir és no tenir por ni massa esperança» Des d’aquí, l’essencialitat del savi, Erice filma una de les grans pel·lícules testamentàries de la història del cinema, obra més gran de la nostra cinematografia. Quina alegria i quina emoció. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Aquesta aventura és una cerca impossible, i per això mateix profundament elegíaca. La recerca d’un cinema pretèrit (la pel·lícula sense acabar, les llaunes acumulades d’un cel·luloide gairebé impossible de projectar, un actor desaparegut, la vella sala de la ciutat), però també la invocació d’una cultura en trànsit de desaparició, d’una memòria que sembla segrestada per l’oblit ia la qual les imatges bellíssimes de Víctor Erice arrenquen a poc a poc, dolorosament i gairebé sempre amb profunda tristesa, successius resquills, centelleigs aïllats d’emoció i de bellesa camí d’una epifania que ens proporciona –diguem-ho ja per avançat– un dels moments més bells, catàrtics i emocionants de tot el cinema espanyol que aquest cronista pot recordar. (..) Aventura que suposa, alhora, la recerca irrenunciable d’una filiació, que no és només paternofilial, sinó també, i sobretot, poètica i simbòlica, perquè el veritable cordó umbilical que uneix entre si “El espíritu de la colmena” ( “Soy Ana, soy Ana”, tornem a sentir aquí), “El sur” i “Cerrar los ojos” no és altre que el del mateix cinema. El cinema que travessa tot el substrat de la pel·lícula, no només en allò més evident (les llaunes, la projecció, el vell local, el rodatge interromput, etc.), sinó també en el més profund del seu basament: la seqüència que evoca “Rio Bravo”, de Howard Hawks, la cita obliqua a la pel·lícula de Von Sternberg, la memòria de Nicholas Ray… Viatge impregnat de tristesa i desolació, d’esquinçament i devastació emocional, de pèrdua i d’absència, la pel·lícula ens convida finalment a nosaltres també, els espectadors, a tancar els ulls i a quedar-nos tots sols amb un fotograma en negre i amb el so de la vibració de la cinta de cel·luloide en passar la cua final per la maquinària d’un vell projector (sí, la materialitat d’aquest so) : invitació insubstituïble (això últim) a rememorar l”experiència’ real de la projecció en cel·luloide mentre somiem a les fosques a recuperar, dins de nosaltres mateixos, tot allò que potser hem perdut al llarg de la nostra vida com a espectadors. I és llavors quan recordem, amb Antonio Machado i Víctor Erice alhora: “Entre el vivir y el soñar, hay una tercera cosa. Adivínala”. És una invitació irrefusable. No se’ls acudeixi desestimar-la. I a Twitter deixa anar: Un aperitiu sobre “Cerrar los ojos”: la demostració definitiva que Fremaux ni sap ni entén res de cinema espanyol, si el treuen d’Almodóvar. Que aquesta enorme pel·lícula no estigui en competició és, senzillament i planament, una qüestió de ceguesa. Jaime Pena, a Twitter: Resultat: Victor Erice 10 – Thierry Fremaux 0. Diego Lerer, a Twitter: Està molt bé la pel·lícula de Víctor Erice, drama sobre l’amistat, la memòria i el cinema. Cada cop és més difícil entendre què entra a competència i què no en un festival com el de Canes. Jordan Mintzer, a la crítica per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) [Thierry] Frémaux, potser algun dia haurà d’explicar per què va optar per programar un homenatge tan elegant i poderós al cinema a la secció lateral “Cannes Première” del seu festival en lloc de la competició principal, perquè “Close Your Eyes” és una obra consumada de realització cinematogràfica d’un artista important. Amb un ritme lent però deliberat, la pel·lícula es desenvolupa en un crescendo en un acte de clausura on una pel·lícula en si, una pel·lícula real rodada i projectada en cel·luloide, juga un paper fonamental, ressuscitant vides i records oblidats com només el cinema pot fer. Erice ha sabut justificar, amb sorna i commovedora alhora, la seva llarga absència de l’escena en una pel·lícula que tracta d’absències, utilitzant un mitjà que molts consideren que s’està morint per tornar literalment els morts. Estilísticament, la tan ferma i detallada “Close Your Eyes” pot semblar llunyana del debut innovador d’Erice el 1973, “El espíritu de la colmena”, o els seus films següents, “El Sur” i “El sol del membrillo”, cadascun amb una dècada de diferència. Tot i així, les quatre obres comparteixen una creença similar en els poders del cinema per captivar i transformar, ja sigui en la història (..) d’una nena traumatitzada en veure Frankenstein, la clàssica estrella de cinema que persegueix la vida d’un home a “El Sur”, o l’ús que fa “El sol del membrillo” del procés fílmic per captar la creació artística en procés. Aquí, el cinema torna a ser un mitjà, però també un fi, i Erice és ben conscient que el seu mitjà estimat ja no és el gegant cultural de masses que era, festivals com Canes a banda. (..) Ens quedem amb una pregunta: si el cinema ha mort, per què aquesta pel·lícula està tan viva?. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: El director espanyol de 82 anys, Víctor Erice, havia estrenat anteriorment un total de tres llargmetratges: el seu clàssic “El espíritu de la colmena” el 1973, “El sur” el 1983 i “El sol del membrillo” el 1992. Ara aquí tenim “Close Your Eyes”, co- escrit per Erice i Michel Gaztambide, el títol de la quals es podria prendre per indicar un adéu. Només podem esperar que no. Es tracta d’una pel·lícula misteriosa, digressiva, llarga i de llarga construcció que posseeix una riquesa i una humanitat distintives, tot sobre l’equilibri entre la memòria i l’oblit que tots negociem quan arribem al final de les nostres vides. I també es tracta del cinema, que ajuda a fomentar la memòria i a recuperar allò que ha desaparegut, encara que ell mateix corre perill de ser oblidat. Close Your Eyes podria ser fins i tot un comentari irònic sobre l’absència d’Erice en aquests 30 anys. (..) “Close Your Eyes” serpenteja i gira i gira, és expansiu, loquaç i, alhora, deprimit i pessimista. I sí, potser Erice està fent una broma de ficció desolada sobre “resoldre” el misteri de la seva pròpia desaparició. Potser, com Terrence Malick, Erice està a punt de donar-nos un esclat d’activitat de final de carrera, combinat amb la longevitat de Manoel de Oliveira. Hi ha quelcom de profundament civilitzat i amable en aquesta pel·lícula. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) és per al director biscaí no només la seva obra més personal sinó una cosa semblant a un exorcisme, una manera de saldar comptes amb la seva pròpia carrera i, potser, quedar en pau amb si mateix. (..) És aquesta dimensió autobiogràfica i metatextual el que en gran manera atorga el seu poder hipnòtic i captivador a una pel·lícula que, malgrat mantenir connexions íntimes amb les anteriors del seu director, en difereix en un aspecte crucial. Part del que va permetre a Erice ser reconegut com un dels més eloqüents poetes visuals després de l’estrena de les que continuen sent les seves dues obres mestres, ‘El espíritu de la colmena’ (1973) i ‘El sur’, és la precisió amb què va utilitzar el cel·luloide per explorar la seva fascinació per les qualitats pictòriques de la llum, el seu talent únic per a la composició dels plans, la seva capacitat per crear imatges que emanessin tactilitat i temperatura. ‘Cerrar los ojos’ no té aquestes qualitats. (..) Com de les seves pel·lícules prèvies, el laberint de la memòria és un dels temes essencials de ‘Cerrar los ojos’. L’altre, de manera molt més directa i aclaparadora que mai abans a l’obra de Erice, és el poder del cine. Els seus 170 minuts inclouen laments sobre el procés d’obsolescència que el medi està vivint, al·lusions visuals al cel·luloide, les sales i els projectors gegants, referències musicals a títols clàssics (..), i successius arguments en defensa de la capacitat que les ficcions projectades sobre una pantalla gran tenen per organitzar la realitat i mitigar el caos consubstancial d’aquesta; per fer-nos-ho entendre tot i congelar el temps. I tot això queda demostrat amb especial contundència en una escena final que per Erice, a més, és una bonica manera de tancar el cercle (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Buscar una imatge és, també, cercar una identitat esquiva, opaca. En aquest film ple de fantasmagories -i, tanmateix, tan discursiu, de vegades massa per al seu propi bé- Erice evoca “La promesa de Shangai” (..)  Aquesta cerca ressonarà en una altra, la que emprèn Mikel Garay (notable Manuel Soto) per trobar Julio (José Coronado), l’actor que va desaparèixer sense deixar rastre del rodatge d’aquell film inacabat. Erice llavors es desdobla, en aquell director que va abandonar el cinema, que viu ocult dels focus passejant el seu desencís callat, i aquell actor que va preferir fer-se invisible, un espectre, un forat en el present de tots els que el van conèixer (..). És curiós que “Cerrar los ojos”, recorregut per l’obra d’Erice que es forja a través de les absències, dels fora de camp ara represos, però també de les seves passions cinèfiles (..), sigui, en bona part del seu metratge, una pel·lícula tan parlada: si la poètica malenconiós de “Espíritu de la colmena” i “El sur ” es balancejava en el poder de la imatge -en la llum, en els fosos encadenats, en els silencis-, ara és la paraula la que guia el viatge d’Erice, i aquesta submissió al que es diu és fruit conscient d’una decisió, a estones discutible, que defineix la condició de contraplà tota la seva obra que és el film. A la segona part de “Cerrar los ojos” Erice també salda un compte pendent, que no és altre que acabar “El Sud”, aquella altra pel·lícula que, per problemes de pressupost, Elías Querejeta va donar per acabada a la meitat. En aquest viatge el personatge de Mikel Garay sembla alliberar-se del seu passat, o estar més obert al que suposa el retrobament amb la memòria, més enllà de converses nostàlgiques i laments personals, i la pel·lícula s’obre amb ell, respira amb més fluïdesa, oxigena la seva atmosfera d’habitació tancada, esmorteïda, replegada sobre si mateixa. No és casual que el cercle es tanqui a una sala de cinema. La pel·lícula que Mikel Garay va deixar inconclusa es diu “La mirada del adiós”, i el tram final de “Cerrar los ojos”, el més emocionant, i el que dóna sentit a aquest film-compendi, treballa la relació de la mirada del espectador amb les imatges projectades (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) un film que no se situa al mateix nivell que els tres anterior, però que tampoc resulta el desastre que alguns auguraven. (..) Tot i construir-se al voltant d’un enigma, “Cerrar los ojos” no batega amb aquella capacitat poètica pel misteri que van convertir Erice en un mestre de referència. El director de 82 anys entrega un relat sentit, però prosaic, que en alguns moments se sosté massa en diàlegs explicatius. Per desembocar en el final que tothom esperava: una revelació última de la capacitat encara viva del cinema per generar un miracle. Lee Marshall, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) Com en aquelles pel·lícules anteriors, Erice, aquí escrivint amb el director i guionista basc Michel Gaztambide, utilitza la cultura cinematogràfica per explorar traumes tant personals com nacionals. La història d’un actor que desapareix i ressorgeix anys més tard amb pèrdua de memòria també tracta clarament de les llacunes de la història espanyola i de l’amnèsia col·lectiva.(..) Els informes suggereixen que Erice i el seu equip es van afanyar a acabar “Close Your Eyes” a temps per a Canes, i podria ser que un retorn a la sala de muntatge després del festival pugui donar lloc a una pel·lícula diferent; en el seu estat actual, sembla un drama divagant de gairebé tres hores amb una sensació d’estar feta per a la televisió. (..) Planament rodat, llevat de la pel·lícula (més convincent) dins de la pel·lícula, amb la seva profunditat de camp avinent per a l’època i la seva opulenta sensació de ‘noir’, “Close your eyes” finalment (..) emociona en la seva darrera mitja hora, mentre explora qüestions d’identitat i el que queda quan la memòria se n’ha anat. És en aquest punt quan el personatge d’Ana Torrent (novament anomenada Ana) fa la segona aparició i l’altre carret existent de la pel·lícula inacabada de 1990 es mostra en un cine local tancat que l’han reobert per a l’ocasió. Aquí, en la foscor parpellejant, sentim alguna cosa d’aquella vella màgia d’Erice una altra vegada. Jan Lumholdt, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) Una vegada més, l’antic metratge exercirà un paper crucial, potser fins i tot induint un miracle de Dreyer, afectant i ressuscitant diversos dels implicats, entre ells el mateix Víctor Erice. El seu amor absolut pel cinema (totalment correspost pel públic de l’estrena) és present en pràcticament tots els fotogrames dels 169 minuts de durada que potser es podrien haver reduït, cosa que, naturalment, se li consenteix a un Sr. E. , després de tant de temps, sens dubte es mereix l’oportunitat d’estendre’s una mica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!