Club 7 Cinema

“Beau is Affraid“ / “Beau tiene miedo”, d’Ari Aster, amb Joaquin Phoenix, Parker Posey, Amy Ryan, Denis Ménochet, Théodore Pellerin, s’ha estrenat a les nostres pantalles.

Sinopsi: Després de la mort sobtada de la seva mare, un home de maneres suaus però ansiós s’enfronta a les seves pors més fosques quan s’embarca en l’odissea èpica i kafkiana de tornar a casa.

Algun article que se n’ha publicat:

Crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: ‘Beau tiene miedo’: Joaquin Phoenix en passa de tots colors al film més inclassificable de l’any. (..) La peripècia desplega un extravagant relat-riu que comença en un escenari d’angoixa urbana extrema i acaba amb una confrontació esborronadora, passant per un episodi d’arrest domiciliari que sembla una relectura en colors pastel de ‘Misery’ (..) La multiplicitat de tons i idees que desplega el film rebutja classificacions absolutes i codis de gènere, però sí que revela el seu director com un creador que, faci el que faci, sempre tindrà una aura d’horror existencial, com també li passava a Kafka. (..) Imprevisible i somnàmbula (..), extenuant i intensa fins al rebuig, ‘Beau tiene miedo’ està cridada a dividir opinions. Per això, les cinc estrelles que veieu aquí dalt no premien la perfecció, sinó els estímuls que ofereix una experiència inoblidable, que fins i tot quan cau pel precipici ens arrossega amb ella.

Article de Jordi Camps i Linnell, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Viure amb por i en constant tensió. (..) la cosa se li’n va de mare i el to críptic es decanta de ple a un surrealisme que desconcerta des del primer minut a l’últim. I parlem de tres hores de metratge. Massa, tenint en compte que Ari Aster basa l’argument (si és que se’n pot dir així) d’un curt seu (abans Aster va
llaurar la seva carrera amb una sèrie de curtmetratges on apuntalava el seu estil) que durava tan sols set minuts i ja eren suficients per explicar el que volia. (..) Res original doncs, però a Ari Aster sembla que la desmesura (esperem que no sigui l’ego) li ha pogut més i això de voler seguir les passes dels grans Kaufman, Lynch i Aronofsky no és tan fàcil com sembla, gens, per molt talentós que un sigui. Desconcertant és poc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!