Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

16 de juny de 2023
0 comentaris

Altres veus: “Asteroid City”, de Wes Anderson

Avui, 16 de juny de 2023, s’estrena “Asteroid City“, la nova pel·lícula de Wes Anderson, amb Amb Margot Robbie, Tom Hanks, Scarlett Johansson, Matt Dillon, Edward Norton, Adrien Brody, Willem Dafoe, Maya Hawke, Tilda Swinton, Jeff Goldblum, Steve Carell.., que es va presentar al Festival de Canes aquest mes de maig.

Sinopsi: El 1955, alumnes i pares de tot el país participen en un concurs escolar dedicat a l’observació de fenòmens astronòmics -‘Junior Stargazer Convention’-, que té lloc en una ciutat fictícia del desert nord-americà anomenada Asteroid City. La convenció quedarà espectacularment interrompuda per esdeveniments que canvien el món.

Vídeo: Tràiler en VO.

Alguns articles publicats ran de la seva estrena a casa nostra:

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Complagut amb la seva joguina. És innegable que Wes Anderson té una gran imaginació visual que projecta en decorats brillants amb un cromatisme espectacular. Tampoc no li és aliena una fantasia capaç de crear mons originals, cosa que sovint fa en companyia del seu amic Roman Coppola com a guionista. (..) Tanmateix, a vegades també pot semblar (sobretot als espectadors que no li són incondicionals) que es complau en el seu propi enginy visual, creant un cert efecte de saturació, i en les seves ocurrències narratives sense desenvolupar-les prou en el relat. Tal cosa es manifesta d’una manera extrema a “Asteroid City” (..).  La sensació és que, mentre s’acumulen imatges enlluernadores i personatges, Anderson s’entotsola amb la seva joguina. (..) També tracta els intèrprets com una joguina cara que desaprofita: no deixa de ser un malbaratament que es limiti a posar-los en decorats sense desenvolupar els personatges que interpreten, que semblen xerrar per xerrar.

Crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: ‘Asteroid City’: Wes Anderson no és d’aquest món. A l’inici de “Moonrise Kingdom”, una llar familiar era retratada com una casa de nines, i els seus habitants, com figuretes que semblaven ser allà perquè el director-demiürg pogués jugar amb elles. Aquesta seqüència plasmava perfectament la tendència de Wes Anderson a construir universos tancats que, d’una banda, evidencien el caràcter artificiós de tota ficció i, de l’altra, permeten al cineasta moure’s amb total llibertat pel seu interior. “Asteroid City” té el to juganer i còmic d’aquell film i presenta una dialèctica semblant entre control (formal) i llibertat (temàtica), com no pot ser d’una altra manera en una obra que aborda les friccions misterioses entre vida i ficció, entre realitat i representació. (..) I resulta sorprenent la capacitat d’Anderson per fer brollar autèntica emoció (la característica malenconia dels seus personatges, aquí més acusada) enmig d’aquesta complexa estructura de caixes xineses, però encara més la sensació que aquesta carcassa narrativa, lluny de limitar-ho, li permet explorar noves vies d’un univers personal que pot ser titllat de repetitiu, però que revela l’obcecada i quixotesca insistència d’un cineasta que no sembla d’aquest món.

Crítica de Joan Millaret Valls, al web ‘Cinemacatala.net’: Exuberant filigrana fílmica. (..) és una barreja de formats i de gèneres. Tenim, doncs, un joc metanarratiu prodigiós que combina el serial radiofònic amb el còmic, la pintura, el teatre i el cinema. Com resulta habitual en Anderson, el seu plantejament és el d’una divertida comèdia amb l’habitual sentit de l’humor estrany, marcià, absurd. Un film-mosaic presentat a l’estil d’una historieta gràfica, amb la construcció de precises, precioses i cuidades vinyetes. Mentre es recolza en una paleta cromàtica de colors pastel, que li donen un estètica retro, s’acompanya de nou de la música de percussió i estridències sonores d’allò més atractiva d’Alexander Desplat. Anderson es referma en el seu estil propi, distintiu, que el fa inconfusible. Així, tira de veta dels seus característics moviments de càmera, des de tràvelings laterals a moviments d’avançament i retrocés, o de la seva predilecció per les composicions simètriques i geomètriques (..).

Algunes reaccions al Festival de Canes:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5: (..) una nova comèdia terriblement entretinguda i lleugerament sofisticada de Wes Anderson, amb el seu estil rectilini i inexpressiu, amb colors pastel primaris i el seu repertori d’estrelles (..). L’excentricitat d’”Asteroid City”, la seva elegància, la seva alegria i la seva gran profusió de detalls dins del marc del pla fan que sigui un plaer. També ho fa amb el seu estil elegant de la cultura pop americana clàssica. Amb cada nova presa, els teus ulls es mouen per la pantalla, agafant tots els petits acudits i els adornaments pictòrics, cadascun amb una microrialla. Està ambientada a mitjans de la dècada de 1950 en una ciutat del desert dels Estats Units anomenada Asteroid City, anomenada així perquè fa 3.000 anys aquest va ser el lloc d’un aterratge de meteorits (..). Ara és la ubicació d’un observatori del govern dels EUA, però també és on té lloc una convenció anual en honor als adolescents inventors dels millors projectes científics de secundària. Aquests són, per descomptat, hilarantment aterridors i avançats (..). De la mateixa manera que els nens i els seus pares es reuneixen per als actes al desert càlid i sec amb el seu cel blau ferotge i un terreny groguenc, succeeix un esdeveniment sorprenent, és a dir, més sorprenent que les proves periòdiques de la bomba atòmica els núvols de bolets de les quals apareixen a l’horitzó. El president decreta que ningú no pugui entrar ni sortir de la ciutat, s’aplicarà un estricte confinament fins que es consideri que el perill ha passat i aquestes persones només hauran de conviure una mica (..). Com sempre, hi ha poc o cap contingut emocional, malgrat l’ostensible tema del dol. La pel·lícula avança de manera intel·ligent i estimulant, absorbint amb habilitat les implicacions del pathos i la solitud sense deixar-se alentir. És temptador considerar aquest buit savi com una mena de símptoma, però realment no ho crec: és l’expressió de l’estil. I quin estil és. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: L’última d’en Wes Anderson se centra en un grup de personatges dispars que es troben encallats al desert americà. Es tracta, però, d’una peça de teatre que s’escenifica molt lluny, a Nova York, i tots són actors. Des de “The Grand Budapest Hotel”, l’escriptor-director no havia examinat tan a fons la mecànica i les limitacions de l’acte de narrar històries, recordant-nos constantment que “Asteroid City” no és més que un artifici, tot i que els problemes de la gent que ens trobem semblin molt reals. Deliciós, de vegades força commovedor i sempre exquisidament elaborat, aquest és un modest encant sobre tractar de donar sentit al món, ja sigui a través de l’art o altres activitats. (..) Quan comença la història, un narrador sense nom (Bryan Cranston), filmat en blanc i negre amb una imatge d’aspecte quadrada, informa als espectadors que el que estem a punt de veure és una obra de teatre anomenada ‘Asteroid City’ escrita per l’estimat Conrad Earp (Edward Norton). Aleshores ens introduïm en aquella petita comunitat del desert de pantalla panoràmica i de colors brillants, població 87, una ciutat famosa per haver-hi caigut un asteroide fa milers d’anys que va deixar un cràter important, on una col·lecció de joves astrònoms premiats s’han reunit amb els seus pares per honorar-ho. (..) D’acord amb aquesta alegre pel·lícula, la juxtaposició de la història principal al desert i les seqüències darrere de les escenes a Nova York, en què veiem alguns dels personatges de la ciutat d’asteroides com els actors de teatre que donen vida a aquests papers,no està sobreintelectualitzat. I, tanmateix, Anderson està interessat en com els artistes treballen amb les seves ansietats i incerteses creant ficció, i com el públic respon a aquestes ficcions com si fossin reals. Aquesta idea potencialment profunda es gestiona de manera juganera, però la ciutat d’asteroides de vegades pot ser commovedora (o irònicament divertida) quan els dos mons de tant en tant es dessagnen l’un a l’altre (..). Arnau Martín, a Twitter: Wes fent el que millor sap fer, entre la comèdia i la línia clara. Retrat coral, alienígenes i una Scarlett Johansson meravellosa. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatalà.net’: (..) una preciosa i extraordinària filigrana cinematogràfica (..). Una nova proposta excessiva i enlluernadora que encaixa perfectament en l’expansiu univers creatiu d’Anderson. Una fantasia atòmica sublimada (..). Paco Vilallonga, a la crònica per al ‘Diari de Girona’: (..) rodat pràcticament en la seva totalitat a la localitat madrilenya de Chinchón (..). Anderson ha tornat a demostrar sobradament que és un gran creador d’imatges. El realitzador nord-americà fa una nova filigrana visual, que juga amb la geometria dels enquadraments i que té un tractament dels decorats, la direcció d’art i el vestuari absolutament exquisits. Acompanyat d’un repartiment excepcional (..). Hi apareixen totes les obsessions dels Estats Units de l’època: des de la cursa armamentística nuclear als contactes amb alienígenes. “Asteroid city” és un film juganer, una delícia visual amb moments molt divertits i una estètica fascinant. I a Twitter, Vilallonga piula: (..)  Impecable treball estètic, jugant amb la geometria dels plans obsessivament. (..) Tot i que aquest encanteri formal acaba secundaritzant el discurs de fons. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) una pel·lícula que no porta la seva estètica tant al paroxisme com l’anterior [“La crónica francesa” (2021)] i es decanta per un to més suau, en consonància amb la gamma de cromatisme pastel que domina les imatges. (..) S’acosta sobretot a “Moonrise kingdom” (2012) pel protagonisme que atorga a un grup d’adolescents amb altes capacitats i a les seves famílies. La trama principal del film segueix l’atracció que sorgeix entre el fotògraf de guerra a qui dona vida Jason Schwartzmann i l’actriu famosa que encarna Scarlett Johansson, així com la dels seus respectius fills. La relació entre els dos adults es mostra a través d’una de les grans idees de posada en escena de la pel·lícula. Com que conviuen en cabanes contigües, es comuniquen a través de les finestres, i així apareixen enquadrats com si fossin dins d’una fotografia. L’aparició d’un alienígena trastoca els esdeveniments, i Anderson converteix els joves en la resistència davant de l’autoritarisme desplegat pel govern nord-americà davant de la possible presència d’extraterrestres. (..) Anderson s’acompanya d’un repartiment farcit de més estrelles que un film de catàstrofes dels anys setanta. (..) El director es pren el luxe de comptar amb figures de primera fila que de vegades només apareixen pocs minuts, fins al punt que Hanks o Robbie resulten desaprofitats. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caiman’, via Facebook: (..) Com és habitual en Anderson hi ha tota una exploració iconogràfica i estètica que juga amb múltiples referents estètics de la cultura popular per acostar la ficció al còmic i atorgar una dimensió coral que serveixi per retratar l’imaginari d’un període. Tots aquests elements estan acompanyats per un repartiment de luxe – Tom Hanks, Scarlett Johanson, Margot Robbins, Adrian Brody. etc. Diversos grans noms de Hollywood apareixen com a secundaris, gairebé com si fossin intèrprets de breus cameo amb frase. Tot i les seves innegables virtuts formals, a “Asteroid City” hi ha un efecte de saturació estilística. Anderson porta el manierisme a l’extrem però que aquesta vegada el porta a transitar per paratges que no duen enlloc, com si tota la pel·lícula fos el resultat d’un atzucac. Hi ha una constant gratuïtat en la recerca de tipologies per als múltiples personatges excèntrics que no serveixen per a res més que per construir petits acudits més o menys enginyosos. Tot l’engranatge formal perd la seva entitat dramàtica i s’acaba al servei del buit. (..) Anderson accentua la seva autocomplaença per situar-se en una mena de repetició cansadora de les seves pròpies fórmules. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) una nova mostra del seu cinema complagut amb l’enginy del propi imaginari i dels mons visuals encapsulats que el posa en escena (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) el seu cinema, cada cop més entestat a encapsular-se en una bombolla insonoritzada, que només escolta els ressons de la seva pròpia veu. Els colors pastís de “Asteroid City”, a joc amb el cel i la terra del desert (..), són els de l’Amèrica d’Eisenhower, foradats per les proves atòmiques i la por dels extraterrestres, però el comentari social és un dany col·lateral perquè a Anderson el context li interessa pel potencial decoratiu. En aquest terreny hi ha pocs cineastes contemporanis que hagin creat un estil més reconeixible -fins a l’extrem d’esdevenir meme- encara que el ‘dramatis personae’ de la pel·lícula, amb la seva interminable desfilada d’estrelles, és tan extens que és pràcticament impossible trobar-li un cor emocional. (..) Densos diàlegs que saturen les vinyetes d’Anderson com si fossin concebudes per un Peter Greenaway de línia clara. No és estrany, doncs, que el relat principal de “Asteroid City” sigui, en realitat, una obra de teatre, el ‘backstage’ del qual veiem ocasionalment en blanc i negre, revelant l’artifici del conjunt, encara que el diàleg entre els dos nivells narratius sigui més aviat opac. De vegades als titelles de Wes Anderson els falta vernís humà. Diego Lerer, a Twitter: M’acostuma a agradar el cinema de Wes Anderson però “Asteroid City” m’ha deixat força força gelat. I a la crítica per a ‘Micropsia’ diu que mira d’explicar-se: (..) el film més ‘wesandersonià’ de tots els del director, un que estimaran els seus fans, odiaran els seus detractors i ens deixaran tots els altres en extrem confosos. La meva sensació, a partir d’un primer visionat d’una pel·lícula extraordinàriament complexa des del que és formal i complicada des del que és narratiu, és que no funciona del tot bé. Que la precisió del seu sistema ha arribat a un nivell de prolixitat i especificitat tan gran que no sembla que hi hagi res que s’assembli a la vida real darrere del teatre de marionetes en què s’ha convertit el seu cinema. (..) Aquí vaig sentir tota l’estona que estava veient un grup d’amics, actors famosos tots ells, juntar-se en un estudi i entretenir-se jugant una mena de funció teatral per a ells mateixos. “Asteroid City” ja no és un film per a fans de Wes Anderson, sinó un per als que treballen a la seva pel·lícula, gairebé com si fos la més elaborada ‘home movie’ de la història del cinema. (..) Hi haurà alienígenes, robatoris d’asteroides i quarantenes i un ‘tupperware’ amb un rol important i tots els moviments de càmera ja parodiats de Wes un darrere l’altre, sempre amb els graus justos, els eixos adequats, la distància correcta. Diorama, ‘tableaux’ en moviment, kabuki americà, teatre de marionetes: diguin-t’ho com vulguin. És innegable que tot és molt creatiu, enginyós, per moments divertit i molt elaborat, però et deixa fred i amb la sensació d’estar veient algun tipus de llenguatge artístic que no és del tot cinema i no és del tot teatre. És Wes Anderson pur, més que mai, al seu propi planeta. Hermètic i fascinant, tediós i lúdic, complex i banal alhora. Preneu-lo, deixeu-lo o tracti d’esmicolar-lo, que potser sigui el millor que es pot fer amb pel·lícules com “Asteroid City”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!