Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Adéu al llenguatge, de Jean-Luc Godard, estrenada ja a la nostra cartellera.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

Recordem que, ran de la projecció del film al Festival de Canes, els cronistes van escriure’n:

Als 83 anys, Godard continua sent irreductible.

(..) el seu primer llarg en 3D, continua i fins i tot radicalitza l’amalgama de cites audiovisuals, veus en off i petites escenes escapçades que formen un “patchwork” de rimes i aforismes (..) El nou experiment godardià és una proposta més íntima i abstracta però també enigmàtica, que té en una parella i el seu gos el més semblant a un fil conductor (Xavi Serra, Hazanavicius se’n va a la guerra i perd el nord, diari Ara, 22.05.2014)

Godard demostra que continua sent el més llest; tant que a vegades ni se l’entén.

(..) Roda en 3D, cosa que, a la velocitat del seu pensament, assegura mareig triple. El gran Godard continua sent el rei de les frases: “Sóc aquí per dir no i per morir-me” (Salvador Llopart, El director que ho va dir tot a ‘The artist’, La Vanguardia, 22.05.2014)

Des que Godard es va endinsar en el terreny del videoart, així és com funcionen les coses.

(..) manté l’estil general de l’etapa artística que el directora va iniciar amb la seva sèrie de videoassajos “Histoire(s) di cinéma”. En altres paraules, és una dansa d’imatge, so i text basada en el desdeny per la narrativa, el “collage” de fragments audiovisuals, diàlegs consistents en aforismes i jocs de paraules godardians, tot plegat amanit aquí amb l’ús més agressiu i acrobàtic del 3D que es recorda (Nando Salvà, Nova visita al ‘planeta Godard’, El Periódico, 22.05.2014)

I ara, ran de l’estrena, Àngel Quintana i Manu Yáñez, n’han publicat crítiques:

(..) En el seu nou i com sempre provocador assaig fílmic, el pare de la modernitat cinematogràfica relaciona l’apogeu de la televisió amb la victòria de Hitler en unes eleccions democràtiques i evoca el poder igualador de la merda (Manu Yáñez, Adiós al lenguaje, diari Ara, 28.11.2014)

(..) Aquest cop Godard ens recorda que el mite de Frankenstein va ser creat prop del llac Léman i ens diu que hi ha dos grans misteris: el dolor i el més enllà (..) Una pel·lícula trista, malenconiosa, amb un cineasta que està en un altre lloc creatiu i des d’allà es proposa fer una obra que sigui alhora el final d’una carrera i el començament d’alguna cosa (..) Davant de la incertesa del demà hi ha, però, el pes del passat. A diferència de les darrers obres de Godard no es posa sobre la taula una investigació sobre la memòria històrica sinó només sobre la forma com el malestar de la història ens ha acabat afectant el present (..) Una pel·lícula que obre un camí. És com si Godard es resistís a tancar una nova etapa sense obrir-ne una altra. El camí sembla marcat per la utilització experimental de la imatge en 3D (..) en què la profunditat de camp es proposa investigar en una nova estètica on tot sembla estar per fer i on, de nou, com sol passar en cada nova obra de Godard, hi ha un fort replantejament de la situació de l’audiovisual contemporani (Àngel Quintana, Filmar des de la soledat i la malenconia, suplement Cultura diari El Punt Avui, 28.11.2014)

Fotos: Wild Bunch.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!