Club 7 Cinema

Genki Kawamura va guanyar el premi a la Millor Direcció al Festival de Sant Sebastià amb “A Hundred Flowers” / “Hyakka”, que ja fa uns dies ha arribat a les nostres pantalles.

En el seu debut com a director amb “Hyakka”, que significa “Cent flors”, tal com el títol internacional, “A Hundred Flowers”, [Kawamura] s’esforça a mostrar-se extremadament sensible amb una matèria delicada comptant amb la col·laboració de l’extraordinària actriu Mieko Harada: una dona gran (Yuriko) comença a tenir una demència que afecta la seva memòria. Això mentre el seu fill (Izumi/Masaki Suda), que afronta la paternitat, manté viu el record de les experiències amb la mare, de manera particular un moment traumàtic de la infantesa en què va sentir-se abandonat, escriu Imma Merino, a la seva crítica al diari ‘El Punt Avui’, i hi afegeix: Tanmateix, si en aquest drama humanista el record dolorós es manté juntament amb una capacitat de comprendre i fins de perdonar, l’oblit, en canvi, no impedeix la persistència d’un cert sentiment de culpa en el cas de la mare: com si la memòria ho anés esborrant tot menys el pesar de la culpabilitat i la dificultat de perdonar-se un mateix. (..) No hi ha risc ni originalitat en una posada en escena discreta, quasi funcional (..). Però es fa estimable.

Per la seva banda, Jordi Camps i Linnell, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’, escriu: (..) film entorn de la memòria i el passat familiar, on tampoc hi ha la presència d’un progenitor i que bascula entre una mare que lluita per continuar recordant i un fill que vol oblidar. (..) Kawamura construeix aquest melodrama amb una estructura aparentment dispersa (ni de bon tros, tot té un sentit) en què s’encadenen i amalgamen records d’un personatge i l’altre. Ho fa amb una evocació poètica i un to melancòlic que calen en l’espectador. Argumentalment, parlaríem d’un relat molt almodovarià, però la contenció i el rigor tan pròpiament japonesos l’allunyen del tot per abraçar la tradició més pròpia de l’herència del cinema d’Ozu (els seus drames familiars) o més propera d’un Hirokazu Koreeda, cineasta amb qui Kawamura ha col·laborat recentment en la creació d’una sèrie de Netflix. Tot servit a través de preses llargues i plans seqüència, el·lipsis i flashbacks, amb una gran sensibilitat, com ha de ser amb un tema tan sensible com aquest. Això, i a unes destacades interpretacions, sobretot d’una portentosa Mieko Harada (fent art del hieratisme i la mirada) i a un nivell més contingut i introspectiu l’actor i cantant Masaki Suda (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!