Club 7 Cinema

Foto [Filmax] Mercè Sampietro, al film de Judith Colell.

Sinopsi Tres personatges són una nit d’hivern en una parada d’autobús i tots tres veuen com un individu es desfà del seu gos: Mila (Mercè Sampietro), una professora en baixa mèdica per l’agressió d’un alumne; Celso (Àlex Brendemühl), guàrdia jurat, casat, amb greus problemes econòmics i  que ha de tornar a ser pare, ara de bessonada, i Valeria (Aina Clotet), estudiant de violoncel, amb tèrboles relacions familiars i amoroses. Tots tres comencen un viatge a la deriva que els durà a encarar les pròpies pors i frustracions i al decurs del qual cadascun d’ells prendrà una decisió que li canviarà la vida.

Cada història funciona amb autonomia dramàtica pròpia (..), encara que totes tres tenen una tonalitat similar (Quim Casas, Èxit)

Fragments en continuïtat de vides ferides, que Judith Collell posa en escena amb una sobrietat certament elegant i una sensibilitat que no es complau en el sentimentalisme (Imma Merino, El Punt)

Judith Colell brilla en la descripció d’una quotidianitat monòtona i gris, plena de supervivents al límit de les seves forces (Carlos Losilla, Avui)

Fem un cop d’ull a aquestes crítiques, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Quim Casas (Èxit, núm. 50) interrelaciona els relats més o menys corals de l’opera prima de Judith Colell amb les vides paral·leles dels tres personatges d’aquest nou film, per bé que, en aquesta ocasió, la directora catalana -diu Casas- delimita una mica més el terreny. Explica que cadascuna de les històries funciona amb autonomia dramàtica pròpia (..), encara que tenen una tonalitat similar. I qualifica la de la professora com potser la més dràstica, encara que la del guàrdia jurat la troba la més crua.

De fet, més que una crítica, Quim Casas s’ha limitat a fer-ne una ressenya: "Tres existències en plena deriva" [article sense enllaç], que podem llegir a la pàgina 13 d’ Èxit, núm. 50, suplement d’ El Periódico, setmana del 25 al 31 d’octubre de 2007.

Carlos Losilla (Avui, 28 d’octubre de 2007) no tan sols li para més atenció que Casas, sinó que, a més, la remarca positivament. Després de lamentar que s’hagi estrenat amb un any de retard, la qualifica de proposta apreciable que, des del territori del cinema comercial, mira d’apropar-se a una certa modernitat expressiva. No s’està de retreure-li el pes d’una dramatúrgia una mica massa encarcarada que pretén explicar la incomunicació a la gran ciutat a partir d’unes quantes evidències sense gaire misteri (..); així com una certa manca d’originalitat, pel que té de relat col·lectiu. Tanmateix, considera que Judith Colell brilla en la descripció d’una quotidianitat monòtona i gris plena de supervivents al límit de les seves forces. Admet que les històries de Mercè Sampietro i Sílvia Munt gairebé estan traçades amb plantilla; però destaca que la d’Álex Brendemühl desprèn una energia i sentit de l’humor que s’encomana a tota la resta, que esdevé així un mosaic obert a tot tipus d’interpretacions. I a aquí és on clarament volia arribar Losilla, al fet que Colell és capaç de transformar una història vista mil cops i dotar-la de personalitat pròpia; fins al punt que el crític no s’està de concloure que aquesta directora encara té moltes coses a dir.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Promesa de futur.

Imma Merino (El Punt, 4 de novembre de 2007) dedica també bons qualificatius a aquesta pel·lícula, que descriu com un retrat sensible de la solitud urbana rodat a Barcelona, que defuig els espais més comuns (..) i evita la identificació de les localitzacions. Destaca que l’estructura narrativa del film (..) no ho posa difícil a l’espectador per seguir-la (..), tot i que s’hi alternen les tres històries (moments de vida que van definint-se en una continuïtat temporal). La crisi que experimenten o de la qual parteixen els protagonistes són -per Merino- fragments en continuïtat de vides ferides, que Judith Collell posa en escena amb una sobrietat certament elegant i una sensibilitat que no es complau en el sentimentalisme. Així, malgrat que li retreu un dramatisme puntualment massa força, afirma que es tracta d’ un film noble i estimable per la seva discreció (..), d’una major subtilesa -que la seva ‘opera prima’, Dones– ben expressada pel conjunt dels actors, tot i la diversitat dels seus registres interpretatius.

La crítica sencera d’Imma Merino, clicant aquí: Sensible retrat de la solitud i l’abandó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!