Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre 10.000 Km, de Carlos Marquès-Marcet.

Es tracta de crítiques publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç

FOTO © Visit Films 10.000 Km, de Carlos Marquès-Marcet

(..) però entre els personatges hi ha un dispositiu comunicacional que és també un dispositiu audiovisual. L’ordinador anul·la la distància, genera una nova manera d’entendre el contraplà i estableix una mena de contacte entre allò real i allò virtual amb l’absent (..) Carlos Marques-Marcet és capaç de fer una pel·lícula dispositiu en què la forma està determinada per les múltiples pantalles que reenquadren els personatges i els obliguen a viure en un permanent pla/contraplà de la distància. Com sol passar en les pel·lícules massa subjectes al pes d’un dispositiu, hi ha un moment(..) en què s’esgoten algunes idees (..) Darrere les habitacions on es troben els personatges, no es filtra cap món ni cap present històric concret (Àngel Quintana,Skype i la soledat, suplement Cultura, El Punt Avui, 16.05.2014)

(..) En el subtext d’aquesta relació virtual bateguen diverses preguntes: ¿aquestes relacions són reals o són només un simulacre?; ¿mantenir un contacte exclusivament virtual ens acosta o en realitat ens allunya de les persones que estimem?; què erosiona més una relació: el temps o l’espai? Tot aquest temari tan de comèdia romàntica s’articula en clau d’exercici formalista força radical: Carlos Marques-Marcet busca (i troba!) la representació en imatges més adequada per a cada moment de la relació de la parella protagonista (Joan Pons, 10000Km, diariAra, 16.05.2014)

(..) Sense voler trencar esquemes, el debutant Carles Marques-Marcet ha aconseguit un relat alhora sec i emotiu, rigorós i lliure, un retrat generacional i un melodrama modern, allà on el gènere es transforma per copsar alguna cosa nova (..) No són necessaris més de dos actors i un parell de decorats perquè aquestes poques imatges es multipliquin vertiginosament. Les pantalles dels ordinadors i dels mòbils esdevenen un substitut del pla-contraplà, tal com ho són de la presència física (Carlos Losilla,10.000Km, Time Out Barcelona, 16.05.2014)

(..) Què ho fa l’ interès i la bona acollida? Doncs una bona direcció, un guió ben construït i dos actors que s’entenen a la perfecció, que es creuen la història i, a més, es nota que s’ho han passat bé (..) Aquest contacte, només visual o sonor, fa que el desig sigui molt més fort d’estar junts. En canvi les relacions epistolars, tenien (ara ja en queden poques) un aire més romàntic i fantasiós. No hi havia tanta dependència i es podia jugar més amb els sentiments, la intimitat i la imaginació (Guillem Terribas, Imatges de lluny, Full de mà del Cinema Truffaut, de Girona, 17.05.2014)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!