Club 7 Cinema

“Dispararon al pianista“, film d’animació escrit i dirigit per Fernando Trueba i Javier Mariscal. Es va estrenar al Festival de Sant Sebastià i ja ha arribat a les nostres pantalles.

Sinopsi: Un periodista musical de Nova York comença una trepidant investigació darrere de la misteriosa desaparició del pianista brasiler, Tenorio Jr, habitual de Vinicius de Moraes, entre d’altres. Aquest thriller d’animació al ritme de jazz i bossa nova suposa un punt d’inflexió just abans que el continent llatinoamericà fos embolicat per règims totalitaris.

Articles publicats ran de la seva estrena.

Homenatges i memòria política, crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: “Tirez sur le pianiste” (‘Dispareu al pianista’, 1961) és el segon llargmetratge de François Truffaut (..). El títol, “Dispararon al pianista”, de la segona col·laboració (dotze anys després de “Chico & Rita”) de Fernando Trueba i Javier Mariscal és un evident homenatge a Truffaut. No és l’únic en aquesta mena de documental musical d’animació, però amb un narrador fictici (un periodista nord-americà que, amb la veu de Jeff Goldblum, és un ‘alter ego’ de Trueba) que afirma que la ‘nouvelle vague’ va ser tan innovadora i influent com la ‘bossa nova’ també apareguda a finals dels anys cinquanta. (..) Qui era aquest pianista víctima d’una acció policial argentina en temps d’una dictadura brasilera? Va ser una confusió d’una brutal maquinària repressiva activada? Del 2005 al 2007, Trueba va gravar unes 150 entrevistes a persones relacionades amb el desaparegut. Ho va deixar en un calaix. Passat el temps, aquest material nodreix “Dispararon al pianista” traspassant-se la recerca a un periodista per donar joc a la ficció com una manera d’abordar uns fets reals. Una notable pel·lícula plena d’amor a la ‘bossa nova’ i a un dels seus artífexs més oblidats, de manera que també és un acte de memòria amb una dimensió política.

Trueba i Mariscal rescaten el geni de la bossa nova ‘desaparegut’ a l’Argentina, crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: L’any 1976 el pianista brasiler Francisco Tenório Júnior acompanyava Vinícius de Moraes i Toquinho en una gira per l’Argentina quan, fent estada a Buenos Aires, va sortir a la matinada de l’hotel per comprar un analgèsic per a la seva parella. No se’n va saber res més. Fernando Trueba i Mariscal recuperen la figura del desaparegut Tenório en un docudrama animat que vol ser alhora una immersió en l’edat d’or de la música brasilera a partir de reivindicar un dels seus representants menys coneguts i una denúncia de les complicitats entre els governs feixistes que va patir l’Amèrica Llatina als anys setanta. (..) Aquesta estructura [de reportatge d’investigació] permet al director convocar els testimonis dels grans noms supervivents de l’època, de Caetano Veloso a Toquinho, als quals s’atorga presència més enllà del seu interès en la trama, i de passada denunciar l’Operació Còndor a partir d’un cas concret. La vocació internacional de la proposta redueix el discurs musical i polític a un excessiu didactisme. I l’animació exuberant de Mariscal no sempre s’adiu amb les parts més fosques o íntimes del film. Però, en canvi, acompanya bé la sempre benvinguda exaltació del càlid i agombolant vitalisme de la bossa nova.

Música en els temps de la foscor, article d’Àngel Quintana al Full de Sala del Cinema Truffaut: “Dispararon al pianista” és un documental d’animació. El terme és contradictori encara que la pel·lícula de Fernando Trueba i Javier Mariscal no n’és la primera. L’animació té com a punt de partida la representació d’un món mitjançant el dibuix, mentre que el cinema captura l’empremta d’un món. L’animació ens obre les portes a la imaginació i a una imatge sense límits, mentre que el documental vol documentar una certa realitat a partir de la seva captura. Com podem documentar a partir del dibuix? “Vals with Bashir”, d’Ari Folman, utilitzava el documental d’animació per a reconstruir el fet traumàtic i buscar una imatge de l’horror que no fos directe i crua. “Chicago 10”, de Bret Morguen, reconstruïa en dibuixos el judici de Chicago del 1969 i barrejava la imatge animada amb declaracions dels seus testimonis. En aquests dos casos pioners dins el gènere, l’animació servia per amagar o per donar forma allò que no es pot visualitzar. “Dispararon al pianista”, de Fernando Trueba i Javier Mariscal, parteix d’una investigació real. (..) El punt de partida és la de mostrar com a començament dels anys seixanta amb la Bossa Nova va esclatar un període altament creatiu, gairebé una nouvelle vague de la música al Brasil. La constatació d’aquesta idea es troba afectada per una altra que travessa tot el projecte. L’any 1964 es va instaurar al Brasil una dictadura que va durar fins a l’any 1984. Aquesta dictadura va tenir els moments més terribles fins l’any 1967, quan els militars encapçalats per Castelo Branco governaven el país. Aquest període va ser també el de l’esplendor de la Bossa Nova. A partir de posar de costat la política i la música, Trueba i Mariscal van començar a reflexionar sobre les dictadures que van crear-se al voltant del Brasil: Chile 1973, Argentina 1976, Uruguay 1973. Etc. És a partir d’aquesta confluència que apareix la figura central del projecte, el pianista Francisco Tenorio Cerqueira, conegut amb el nom artístic de Tenorio Jr. El pianista va ser un dels més brillants de la seva generació, va estar molt a prop de Vinicious de Moraes, però un bon dia va desaparèixer. La història de la vida de Tenorio Jr porta als documentalistes cap a l’Argentina on segons sembla va ser segrestat per la policia política mentre un dia al vespre anava a comprar un diari en un quiosc, a partir d’aquí no es va saber res més d’ell. Per què van fer desaparèixer a Tenorio Jr? Era el pianista una persona implicada en política i un lluitador contra la dictadura? Era la Bossa Nova una música que tenia una clara implicació política? (..) El documental és utilitzat per donar vida a un músic del qual queden molt poques imatges d’ell tocant, algun enregistrament sonor amb el seu piano i, sobretot, no queden gaires indicis de la seva vida. Per tal que el músic adquireixi protagonisme, apareix l’animació que no només recrea la seva etapa musical sinó també el que suposadament va passar després de la seva desaparició i amb quines circumstàncies va morir. En el transcurs del documental apareixen els principals músics de la bossa nova i alguns familiars del pianista. Les veus que escoltem són original però la imatge no és més que una caricatura animada de cadascun dels músics. El resultat és una pel·lícula curiosa i vistosa. Curiosa per la forma com articula i dona forma als documents del procés d’investigació i vistosa perquè l’animació de Trueba/Mariscal serveix per recrear un univers que es troba acompanyat d’una potent i meravellosa banda sonora.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Sant Sebastià.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Fa uns vint anys, Fernando Trueba va començar a interessar-se per un pianista brasiler, Tenório Júnior, que, el març del 1976, va desaparèixer a Buenos Aires mentre hi era de gira amb Vinícius de Moraes i Toquinho. Va recopilar informació i va enregistrar converses amb cantants i músics brasilers, amb familiars i amics del pianista. Aquest material nodreix “Dispararon al pianista”, que, 13 anys després de Chico y Rita, Trueba ha creat amb Javier Mariscal i que ahir va presentar-se, fora de concurs, a Sant Sebastià. En certa manera és un documental d’animació, però s’hi introdueix la ficció en la mesura que la investigació sobre Tenório Júnior la realitza un ‘alter ego’ del cineasta: un periodista de Nova York apassionat de la ‘bossa nova’. A finals dels anys cinquanta va emergir la ‘bossa nova’, a la qual el narrador de “Dispararon al pianista” es refereix com a tan innovadora i influent com ho va ser la Nouvelle Vague, apareguda al mateix temps. Trueba homenatja l’una i l’altra. Pel que fa a la Nouvelle Vague, sobretot a Truffaut: el mateix títol fa referència a “Tirez sur le pianiste” (1961), mentre que Milton Nascimento declara que tres de les seves primeres cançons va compondre-les sota la influència de la seva pel·lícula “Jules et Jim”. En el film, hi ha una passió per la música i pel cinema, però també hi ha una presa de posició política per la qual es recorda la barbàrie de les dictadures a l’Amèrica del Sud als últims anys setanta (..). Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’: Després de veure “Dispararon al pianista”, una pel·lícula sobre la desaparició del músic de Bosa Nova Tenorio Jr. sota la dictadura argentina sorgeixen una pregunta. La primera és sobre el format animat. Durant tota la pel·lícula hi ha un treball de recerca en què a partir de la desaparició del músic s’entrevista gairebé tots els supervivents de la Bosa Nova Brasilera -Toquinho, Caetano Veloso, Milton Nascimiento- i es recuperen documents amb les veus de protagonistes morts -Antoni Carlos Jobim, Joao Gilberto o Vinicious de Moraes-. El format del projecte és un documental on el document històric ens permet fer-nos preguntes sobre la dictadura brasilera i la música. La qüestió és perquè aquest material no ha esdevingut documental i ha donat pas a una pel·lícula d’animació. En la tradició del documental animat sempre hi ha alguna cosa que fa que el dibuix serveixi de màscara a allò que no es pot documentar en arxiu o mitjançant la paraula. A la pel·lícula de Trueba això no existeix i sense qüestionar el seu treball d’animació sempre sorgeix el dubte. Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatalà.net’: (..) El fil argumental s’estructura a partir del treball d’un periodista americà sobre música brasilera i que a través de les revelacions sobre Júnior acabarà escrivint la novel·la que dona títol a la pel·lícula. Ens trobem en el camí de les llegendes, músics desconeguts de caire mitificat, en l’estela d’aquell oscaritzat documental “Searching for Sugar Man” (2012, Malik Bendjelloul) sobre el cantant Sixto Rodríguez. Un documental musical que muta en la seva segona part en un documental més polític i de denúncia del règim feixista de Videla. Una animació colorista, un xic estàtica, del dibuixant i dissenyador Javier Mariscal, amb picada d’ullet inclosa a la seva creació de la mascota olímpica barcelonina, el Cobi. Una gran cinta d’animació que ret homenatge a la bossa nova i també al cinema de Truffaut i Godard, vasos comunicants de la modernitat artística dels 60. Bernat Salvà recull declaracions de Fernando Trueba i Javier Mariscal: “Relatem un xoc de trens entre la bellesa i la barbàrie”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!