Els directors de Canes 2007: Joel i Ethan Coen

Per novena vegada els germans Coen seran presents a la Croisette, de Canes,  (gairebé batent tots els rècords!) i per partida doble, ja que presenten a conscurs No country for old men i signen un dels 35 episodis del film col·lectiu Chacun son cinéma, realitzat en motiu del seixantè aniversari del Festival. Si voleu llegir algunes notes sobre la trajectòria de Joel i Ethan Coen, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article“.

Fotografia: Ethan i Joel Coen, al rodatge de No Country for Old Men

JOEL COEN

Naixement 29 de novembre de 1954 (Minneapolis, Minnesota, EUA)

Aspectes biogràfics El pare, professor d’ Economia; la mare, professora d’ Història de l’Art. Casat amb Frances McDormand des de 1984, tenen dos fills.

Cinèfils precoços, de menuts ja xalaven amb el cinema a través de les aventures de Tarzan i les comèdies de Jerry Lewis, Doris Day i Bob hope; de manera que ell i el seu germà Ethan, amb una càmera de super-8, van començar a fer les seves pròpies versions de pel•lícules que els agradaven.

Formació  Enllestida la High School, passa a la New York University Film School.

Carrera (director, guionista, muntador, productor, actor…)

Comença com ajudant de muntador en pel·lícules de terror de baix pressupost: Fear No Evil / Lucifer / Effroi (Frank LaLoggia, 1981), The Evil Dead / Evil Dead / Posesión infernal / La casa (Sam Raimi, 1981). Mentrestant, amb son germà Ethan, amb qui maten l’aranya dedicant-se a escriure històries per a curtmetratges i per a productors, escriuen el que serà el guió de la seva primera pel•lícula com a director, Sang fàcil.

Muntador. Amb el pseudònim de Roderick Jaynes, com si fos un únic muntador, ell i el seu germà Ethan han assumit el muntatge de bona part dels seus propis films.

Guionista. Després de l’èxit de Sang fàcil, amb el seu amic Sam Raimi i amb el seu germà Ethan, el escriu el guió de la comèdia de terror Crimewave / Ola de crímenes, ola de risas / Mort sur le grill / I due criminali più pazzi del mondo (Sam Raimi, 1985). A Crimewave també hi apareix –sense estar-ne acreditat– com a actor i, aquell mateix any 1985, encarna el petit paper –figurant ?– de guarda de seguretat d’un drive in, de costat amb Sam Raimi, que és l’altre guarda del drive in– a Spies Like Us (John Landis).

A part del guió per a Sam Raimi, s’ha dedicat a escriure els dels films que ell mateix ha dirigit. Cronològicament, s’ha de situar l’activitat de guionista com a simultània o fins anterior a la de muntador; ja que, amb el seu germà es dedicaven a escriure històries per curtmetratges i per a productors independents. I el guió de Sang fàcil el tenien acabat des de 1981 –van tardar tot un any per poder filmar-lo, el 1982, gairebé un altre any per fer-ne el muntatge i entendre’s amb els distribuïdors i no és fins el 1984 que sang fàcil s’obre camí, gràcies als festivals de cinema–.

Productor.  El 2000, productor executiu –amb Ethan– de Down from the Mountain (Nick Doob, Chris Hegedus, D.A. Pennebaker), un documental sobre els músics de la banda sonora d’ O Brother Where Art Thou? Conjuntament amb el seu germà i Harvey Weinstein –el de Miramax–, productor executiu de Bad Santa (Terry Zwigoff, 2003). El 2005, ell i son germà formen part de la llarguíssima llista de productors –ells, executius– del “musical salvatge”, dirigit per John Turturro, Romance & Cigarettes. No Country for Old Men (2007) és la primera de les seves pel·lícules en què consta com a productor, sent el germà Ethan qui habitual assumeix aquest paper.

Director. L’èxit de la seva “opera prima”, Sang fàcil (1984) el singularitza com a cineasta, congriant un ampli suport als mitjans de comunicació nord-americans més importants i un reconeixement explícit als centres de l’anomenat cinema independent, com són Sundance i els ISA.  Si els festivals de cinema li van permetre superar les dificultats per estrenar Sang fàcil, la seva carrera s’ha forjat bàsicament amb el suport dels Festivals, sobretot el de Canes, en què ha participat en 8 ocasions anteriors, des de l’èxit que s’hi va endur amb Arizona Baby, i on ha estat manta vegades premiat: 1 Palma d’Or –Barton Fink (1991)– i 3 premis direcció –Barton Fink (1991), Fargo (1996) i L’home que no hi era (2001)–. També ha estat a Canes amb El gran salt (1994), El gran Lebowski (1998) i O’ Brother… (2000) –premi del Jurat a Irma P. Hall–, The Ladykillers (2004), No Country for Old Men (2007). Als ISA, Globus i Oscar –guanyat per guió adaptat de Fargo– ha fet també el seu paper.

Temàtiques

La família, com a vincle, àmbit de gelosies i possessions, presó de frustracions, petit univers de relacions humanes. Família de sang o afectiva –els gàngsters–

L’Amèrica dels supermercats, benzineres i rulots. Societat de consum, posseir, egoisme… El capitalisme salvatge. Ironitza amb els arquetips de la societat nord.americana. Contra classe política. Contra “correcció política”. Contra el cinisme dels professionals. Contra la tafaneria popular –Tv escombraries–. La televisió. Què n’ha quedat de la lluita pels drets civils? Què se n’ha fet de la civilització? La instrumentalització de la bona gent amb prextextos religiosos, l'”ètica incorruptible” de caps de personal, joves pocapenes armats amb pistoles de debò, l’excentricitat publicitària…

Perspectiva humanista. Cinema d’individus desencaixats del sistema. L’individu; rerefons, el sistema, galdós. Fatalitats indefuglibles. Personatges supervivents, sovint ben galdosos, que se’ls mira amb  ironia i tendresa: d’una banda, se’n distancien mitjançant la caricatura i tanmateix, per altre cantó, mostren una respectuosa compassió envers les seves frustacions i angoixes. Perdedors sense cap possibilitat de reeixir, a qui no li queden ni escapatòries il•lusòries.

El joc amb la realitat i l’afiguració mental; és a dir, amb la percepció d’aquesta realitat. Realitat vs sentiments com a deformació. Discurs sobre les aparences

La imaginació com a força creativa.

Estil

Gèneres. Variacions en negre: cinema negre estilitzat, suspens; gàngsters; comèdia negra; reconstrucció estilitzada d’època i univers de personatges abocats al crim…

Comèdia: un agut sentit de l’humor; sarcasme. Deformació caricaturesca, to burlesc. Humor, murri i subtil, centrat en els personatges i les peculiars situacions que protagonitzen. Agra caricatura social, esbós mordaç de la societat contemporània. En alguna ocasió, gran guinyol de broma sanguinolenta i violenta. Amb Intolerable crueltat (2003), es rebaixen a comèdia convencional i amb The Ladykillers (2004) no acaben de recuperar la forma.

Barreja de gèneres: comèdia empeltada de western, tocs de comèdia, pinzellades melodramàtiques, moments de thriller, cop de fantasia…; un joc desinhibit amb els gèneres cinematogràfics,

Menen una certa alternància, pel•lícula rere pel•lícula: negre > comèdia > negre > comèdia…per bé que no és absolutament sistemàtic i, a vegades, practiquen la “comèdia negra”. Atesa la barreja de gèneres exposada, l’alternança i combinació no fóra gaire important, si no revelés, d’entre el ventall de gèneres, un territori prioritari dels Coen: el de la comèdia negra o, si es vol, el del cinema negre amb la distància que hi aporta la mirada irònica.

Llevat de Sang fàcil, a la resta, trascendeixen el gènere i, en el cas de L’home que no hi era, el capgiren, el gènere per convertir-la en obra existencialista… Igualment, poden anar a la Tarantino, per fer una obra anti-Tarantino.

Estilització visual. Un cinema molt visual, atmosfèric –foto de Sonnefeld, primer, de Deakins, després, i música de Burwell–. Sovint aposten pel color (Fargo, Miller’s Crossing, O’Brother…). En alguna ocasió, imatges excèntiques, sovint filmades en càmera subjectiva. Aquestes seqüències funcionen com si fossin vinyetes animades. A vegades, les seves pel•lícules són espectacles visuals de primera categoria. Entre Intolerable crueltat i The Ladykilers, suavització de l’impacte visual.

Idees visuals com aquella en què s’assimila un inhalador bucal a una pistola respon totalment a l’inesgotable imaginari

Muntatge. Muntatge sincopat (Sang fàcil), ritme vertiginós (Arizona…), salts espaitemporals (Miller’s…). Situacions més suggerides que mostrades, gràcies a un muntatge sincopat.

Guions. Minuciosos i preciosistes, amb un caire intel•lectual. Fluïdesa en passar del realisme al surrealisme, a l’absurd –transporta l’espectador a la frontera de la versemblança–. En alguna ocasió, trencades de to, sortides extemporànies –els OVNI de L’home que no hi era–.  L’estructura del guió –o un dels seus elements, com els diàlegs, que poden ser feixucs– els crea problemes de ritme, de pèrdua d’interés o alentiment del desenvolupament. El•lipsi

Referències cinèfiles. Capra, Wilder, Walsh, Sturges, cinema negre.

Referències culturals nord-americanes: còmic, TV, música (gospel dels anys trenta-cinquanta, el blues, el hip-hop meridional i contemporani…) , novel•la negra (James M. Cain, Dashiel Hammet, El carter sempre truca dues vegades). Els personatges solen avenir-se plenament a l’imaginari genuïnament americà.

Un mateix artístic i tècnic. A la fotografia, Barry Sonenfeld, primer i Roger Deakins, després, sempre. Carter Burwell des del començament. Actors com Steve Buscemi, Frances McDormand, Jon Polito, John Turturro… que apareixen a diverses pel•lícules, a part que molts actors hi repeteixen, en alguna ocasió.

Perden contundència. A mesura que han anat passant els anys, el seu cinema ha anat perdent contundència estilística, sobretot visual –fins són menys violents.

ETHAN COEN

Naixement 21 de setembre de 1957 (Minneapolis, Minnesota, EUA).

Formació Enllestida la High School, estudia Filosofia a Princenton, llicenciant-se-n’hi.

Carrera (guionista, muntador, productor, director)

Al pressbook de Barton Fink es recullen unes seves declaracions: “per divertir-nos –diu–, vam posar-nos a escriure per als productors que contractaven Joel com a muntador (..), després van començar a pagar-nos pel que feiem i la cosa va passar a ser una mica més seriosa”.

Tot i que el rol de director l’assumeix públicament son germà, se sol considerar Ethan com a director “no acreditat” dels seus films, llevat de The Ladykillers (2004) i No Country for Old Men (2007), en què figura formalment com a co-director. De fet, hi ha qui un cert estovament estilístic en el cinema dels Coen, l’atribueix a aquest presumpte paper més important d’Ethan a la direcció. I dic presumpte perquè mai no s’ha clarificat quin ha estat en cada cas el repartiment exacte, tot i que sembla que es va fent sobre la marxa.

Productor. Ha estat, conjuntament amb el de guionista i muntador, el seu rol més clar en el tàndem dels germans Coen.

Guionista. A part de signar els guions dels tàndem, també ha coescrit el de The Naked Man (J. Todd Anderson, 1998) i la història del curtmetratge que Andrew Pulver va adaptar i dirigir a la gran pantalla, a A fever in the blood (2002)

Muntador. Part essencial del pseudònim Roderick Jaynes (Joel i Ethan Coen).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *