Comentari: “Ad Astra”, de James Gray

Anava amb certes expectatives a veure Ad Astra, de James Gray, perquè les seves primeres pel·lícules em van interessar molt, perquè sempre és un cineasta seriós i perquè havien arribat molts bons comentaris des de la Mostra de Venècia. Expectatives que no es van veure del tot satisfetes.

A mi, els jocs de referents (cinèfils, literaris) per si mateix no m’interessa. Aquí, Conrad, Coppola, Kubrick hi són, però la pregunta subsegüent és: i què? El viatge al cor de les tenebres resulta pèl forçat, un trajecte poc profitós en què per ell mateix no aporta res de nou al protagonista, quedant en uns escenificació final de trobada paterno-filial després de la qual, com si en Brad Pitt hagués anat a una sessió del psicoanalista, ja pot viure tranquil…

Té el mèrit d’aguantar les dues hores amb un relat en primera persona, a tall de monòleg, de resultat claustrofòbic; es pot dir només alterat per seqüències concretes d’acció, menys o més reeixides. La persecució dels pirates (tot i la topada de rodes a la Ben-Hur) no acaba de tenir entitat remarcable. Ja diran els experts si és versemblant la pervivència d’en Pitt quan escala dins del cohet en enlairar-se de Mart. O si és “creïble” el retorn a la nau…

Hi ha un aspecte que trobo encertat i del qual trobo que se n’ha parlat poc. Es tracta del perfil d’home perfecte, gairebé superhome, amb què s’ha caracteritzat el personatge de Brad Pitt i l’elecció d’aquesta estrella de Hollywood per a encarnar-ho. Resultarà que té una ferida interior, però tots els desafiaments amb què topa els supera de manera titànica, com correspon a un mite del cinema.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *