Agafada al vol

Ens hem acostumat a les fronteres, encara que algunes no ens siguen favorables. Els límits ens defineixen i ens ajuden a sentir-nos segurs, però de vegades ens pot anar bé qüestionar-los. En l’àmbit de les representacions simbòliques, la llengua necessita també mapes conceptuals. Però quins?

Fa més de tres anys, quan vaig començar a escriure aquest blog, tenia la pretensió d’arreplegar paraules que van desapareixent d’escena o que pertanyen a l’àmbit particular d’un dialecte -sobretot, del tortosí- i que són rebudes amb estranyesa fora del seu cau. Per tant, era més que res un gest a favor de la variació lèxica.

Cada apunt ha estat, però, una excusa per reflexionar sobre fenòmens diversos relacionats amb la variació en un sentit molt més ampli. Aquesta mania personal ha coincidit amb una certa reobertura del debat públic sobre el model de llengua estàndard. Justament perquè continuem fent-nos la mateixa pregunta de sempre: la llengua avança o retrocedeix? Malgrat que hi ha opinions per a tots els gustos, sembla que tothom convé a dir que s’ha de treballar sense defallir perquè la salut del coneixement, de l’ús i de la genuïnitat no reculin de manera ostensible.

I quina és la manera més efectiva d’assegurar que no perdem pistonada? Aquesta pregunta té moltes respostes, que no pretenc abordar. Però em sembla oportú recordar aquí una idea repetida per diversos autors: en el marc d’un estàndard general polimorf i de caràcter composicional, hauríem de posar en valor els estàndards particulars associats als dialectes i vetllar perquè no es continue fent coincidir la divisió entre models de llengua i fronteres administratives. En aquest sentit, resulta molt pertinent observar amb quina varietat formal s’identifiquen els parlants d’un mateix subdialecte en funció del seu lloc de residència: riu Sénia amunt o riu Sénia avall¹.

D’altra banda, diuen que el català està perdent el registre col·loquial. Aquesta sentència simplement ignora els usos quotidians dels parlants perifèrics, que tenen un gran domini d’expressions i vocabulari informals. Si desvetllem l’estima pel que encara és viu i genuí -que no vol dir vulgar ni allunyat de la norma- el prestigi de la llengua creixerà i el perfil propi aguantarà millor els embats de les interferències amb les llengües dominants.

Si no sou ebrencs, probablement no heu sentit mai la paraula rufarda. Només el DCVB en parla. I ens diu que es tracta d’un ocell de la grossària d’un pardal, però amb el cap negre (Gandesa). Potser sí. Però ma mare la va repetir l’altre dia quan parlava de la més petita de la nostra nissaga: “És una rufarda!”, perquè la Paula és múrria, espavilada i graciosa. Tot això vol dir rufarda i, en canvi, no apareix a cap diccionari.

Potser si aprenem a estimar més el que hem rebut sabrem afrontar millor les inclemències d’un temps sempre canviant.

—

(1) “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena“, Tere Izquierdo, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana «SYMPOSIA PHILOLOGICA», 7 Alacant, 2003

Fotografia de Ferran Pestaña