Agafada al vol

Els ulls dels altres assenyalen la frontera de la nostra normalitat. Quan topem amb l’estranyesa dels  interlocutors ens adonem que el que assumim com a habitual potser no ho és per a tothom. El dring de la seua estranyesa contra la nostra normalitat fa protagonistes paraules, conductes o pensaments. Sense aquests drings no tindríem banda sonora.

Avui hem anat muntanya amunt. Hem pujat per costers rocosos i hem baixat pel camí d’una vall estreta, mentre anàvem repassant els noms d’algunes plantes que ma filla volia aprendre a recordar. Érem un petit grupet de quatre, i dos gossos. Quan enfilàvem la baixada, després de prop d’una hora de pujada, hem entrat en la part de la petita vall on no tocava gens el sol i de cop ens ha agafat fred a tots. Ha aparegut l’obaga en mig del camí, perquè venia al cas i prou. Però ma filla ha fet sonar un dring: “Ja has fet servir una de les teues parauletes!”. Evidentment, aquesta peça no formava part encara del seu vocabulari; ni solà, tampoc.

Per atzar, tant ella com jo hem descobert el significat d’aquestes dos paraules just al mateix indret del terme extensíssim del poble. Ella, avui, en plena joventut. Jo, quan era molt petita; gràcies a la tia Marianna, que m’ensenyava tantes coses¹. De fet, m’ha sorprès que no haguem trobat molt abans l’ocasió de compartir aquesta informació. A més, he constatat que les seues amigues —que han passat un moment per casa— tampoc no sabien què era l’obaga. Doble sorpresa en un mateix dia.

Tal com m’esperava, obaga apareix al DIEC2. Però quan he volgut comprovar-ne l’etimologia al GDLC, m’ha sobtat que aquesta obra no la recollís. En realitat, tampoc no apareix al DIEC1 i, en canvi, sí que la trobem al DGLC de Pompeu Fabra². Per tant, que estiga reconeguda com a forma preferent deu fer relativament poc temps. Per a afegir-hi interès, el DNV la remet a ombria.

No sé per què passem anys i anys sense trobar el moment adequat per a transmetre als fills el nom de les parts de les muntanyes segons com els toca la llum del sol. Potser ens ho hauríem de marcar com a objectiu comunitari, encara que puguen sobreviure perfectament sense saber-ho. A l’últim, les parts del món sense nom són invisibles.

—

¹Apunt meu sobre ‘Obaga‘ al Diccionari afectiu de la llengua catalana. [Maria Folch]

² Font de consulta: BDLEX

Fotografia de Renata Nascimento [Flickr]