Agafada al vol

La gent s’ajunta per a fer coses que els lliguen a una mateixa causa: pares anant als partits d’handbol de la seua descendència; caminadors que recorren senderes cada divendres; gent que queda per a fer una cervesa a l’hora de sempre… Qui s’ajunta en aquests rituals es reconeix com a part de la mateixa tribu.

A voltes, l’excepcionalitat també et defineix com a membre d’un clan. Que un dijous 13 de juny una sala estiga plena de filòlegs —i gent de paraula en general— de punta a punta de jornada laboral per a parlar de diccionaris no crida l’atenció de la premsa nacional però constitueix realment una proesa en els temps que corren. Que sospesar amb cautela què ha de contenir i què no ha de contenir un diccionari aixeque passions i siga estimulant intel·lectualment no hauria de ser vist com una nimietat; ans al contrari.

En qualsevol part del món, el resultat de totes les diatribes prèvies a la canonització dels mots més díscols s’acaba materialitzant en una presència o en una absència al diccionari. Hi ha mots que entren per la porta del reconeixement de l’acadèmia i n’hi ha que continuen pul·lulant pels llimbs amb altres proscrits. A casa nostra també funciona així i, a més a més, tot és encara una mica més complicat.

En altres parts del món, els dubtes sobre si accepten el mobbing o l’adapten a la llengua pròpia són dubtes previsibles. Entre nosaltres, a més d’això, tenim encara debats no resolts sobre com ha de ser el model de llengua estàndard per a la globalitat de la comunitat lingüística. Fins i tot, arrosseguem encara polèmiques malicioses sobre el nom de la llengua i altres disputes succedànies. En realitat, el nostre de context de minorització lingüística ens fa carregosa la marxa perquè anem calçats amb un calcer que té les soles plenes de forats.

Dijous 13 de juny no era un dia per a parlar ben bé d’això però els experts en l’elaboració de diccionaris saben que no es poden aillar del context sociolingüístic en què estem ancorats. Per això, en la inaguració del seminari La variació territorial i els diccionaris que va tindre lloc a l’IEC, Teresa Cabré, presidenta de la institució, ens va remarcar que conèixer les experiències del tractament de la variació territorial en altres tradicions lexicogràfiques no ens pot fer oblidar en quines condicions hem de fer les nostres apostes. I va afegir una lectura positiva a la dificultat de gestionar una diversitat lingüística interna rica ja que totes les llengües vives en tenen. Per tant, llarga vida a la nostra també.

Vaig prendre apunts i em van enlluernar moltes presentacions d’aquell seminari. Necessitaria molt més espai per a fer-ne una crònica. Però em ve molt de gust enaltir un dels recursos lexicogràfics que tenim a l’abast i que no explotem tant com caldria. Es tracta del Diccionari Essencial de la Llengua Catalana (DEIEC), que va acaparar una part del protagonisme de la jornada. De fet, la paraula que he agafat al vol en aquesta ocasió correspon a un dels exemples del funcionament d’aquesta eina que ens va mostrar Nicolau Dols, president de la Secció Filològica.

Si aneu a buscar horabaixa al DEIEC us farà saber coses tan essencials com ara que té una accepció que és pròpia només de les Illes Balears, en el sentit de tarda, i us mostrarà a través dels exemples que s’usa tant en els registres col·loquials com en els formals. I tot això, que potser ja ho sabíeu, els diccionaris normatius anteriors —com ara el DIEC2— no ho deien. I que ho diga aquest ajuda a reconèixer amb més precisió com és el rostre de la llengua que compartim.

Quan et mires a l’espill hi has de trobar poc o molt el que t’imagines que hi veuràs. Els parlants de tots els dialectes tenen aquesta aspiració quan van a mirar-se en un diccionari que hauria de ser, tant com siga possible, per a tothom.

—

Programa del seminari La variació territorial i els diccionaris a l’IEC.