Agafada al vol
Som les paraules que diem
Alifàries
Tot i que el primer llibre imprès en català és del 1474, és a dir, de fa 540 anys, a la pràctica i no per voluntat pròpia, la nostra llengua s’ha transmès gairebé només oralment d’unes generacions a les altres fins fa quatre dècades.
Encara ara, solament la meitat de la població declara que sap escriure la llengua que entén, que llegeix i que sovint parla sense problemes.
Així, doncs, no és estrany que algunes paraules que vénen de molt i molt lluny hagin arribat als nostres dies un pelet desfigurades…
Fa uns dies vaig recuperar una de les perles locals que tenia enterrada sota la fullaraca del desús. Venia d’un lloc on m’havien tractat molt bé i, per donar-ne fe, vaig comentar que m’havien fet moltes alifàries.
Cada vegada que se t’escapa un vocable exòtic ho notes a l’acte. Les expressions de sorpresa o d’interès te’n fan ser conscient. Per tant, em vaig assignar de seguida l’encàrrec de fer una petita indagació sobre la paraula en qüestió.
I no la vaig trobar de seguida. Dita així, no apareix ni al diccionari normatiu, ni al dialectal, ni al descriptiu… Fins que no vaig anar al Diccionari etimològic del Coromines, no en vaig traure l’aigua clara.
Just a continuació d’alifac, apareix l’entrada alifara. És una entrada que ocupa dues columnes del diccionari, en què s’explica el sentit que té i l’evolució que ha fet al llarg dels anys. I resulta que sí, que aquesta és la paraula que buscava i que, ves per on, prové de l’àrab. De l’antic alifala, porció que un rep d’alguna cosa.
El DCVB és més explícit encara. L’hi trobem recollida en l’expressió “fer alifares” amb el valor de demostració d’alegria, afalac.
Ja tenim què vol dir. Ja sabem de quina llengua prové. Però per què als pobles de l’Ebre ha mutat i ha guanyat una vocal i, en definitiva, una síl·laba? Per què diem “fer alifàries”? Quina necessitat teníem de crear aquest invent?
He trobat dues pistes al respecte. Una és que al mediàtic Diccionari normatiu del valencià acabat d’estrenar hi apareix la paraula alimària com una variant d’alimara. Per tant, ja sabem que al País Valencià també s’inventen coses.
L’altra pista és que si es consulta el Diccionari invers de la llengua catalana trobem que hi ha una desena de paraules aproximadament que acaben en la terminació -ara, mentre que n’hi ha prop de quaranta que tenen l’acabament en -ària: alçària, fondària, llargària, doblària, pregària… I tenim fària, el cigar dels pobres!
La meva teoria és que alifària fa analogia amb totes aquestes paraules que tenen un ús més freqüent i que creen un patró que s’acaba copiant per imitació. Això, de fet, resulta molt més fàcil quan no tens una referència escrita de les paraules que no pas si les llegeixes i les fixes visualment al teu cap.
Potser m’equivoco. No sé què diria de tot plegat el mestre Coromines. Però ara mateix em fa il·lusió haver arribat a aquesta conclusió tan galdosa!
—
Il·lustració d’Aitana
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De bon mati al autobús, venint cap a les barcelones, m’he trobat a un senyor que feia alifàries a un nen , una criatura. I m’he adonat que el senyor en qüestió era un savi, que també en tenim a les TTEE. El Manel Oller, i li he preguntat si la paraula alifària que no em podia treure del cap, era correcta, i m’ha respost que sí, i que la busques a dos diccionaris que m’ha recomanat. Si no la trobava, com era el cas. Ara al sortir de la feina, el primer que he fet, és buscar la definició de la paraula que vaig sentir molts cops anomenar a ma mare.
I m’ha sobtat agradablement, trobar com a una de les primeres referències, un bloc ja conegut, d’una altra sàvia del les nostres contrades, la Tere Tort. Aquí vós deixo el bloc en qüestió, perquè assaboriu, el que la Teresa, una gran estimadora dels mots, ens delecta tot sovint, als que la seguim. Gràcies Teresa, Gràcies Manel.
He fet aquest comentari al facebook, i com em sembla que no el fas servi, te’l comparteixo per aquí. Gràcies
Gràcies pel comentari! Manel va ser mestre meu i gràcies a les paraules encara mantenim el contacte.
Teresa