Agafada al vol

Realment és incommensurable, el poder de les paraules? De veritat ens transporten a escenaris desconeguts, ens fan sentir compassió o dolor, construeixen objectes d’una bellesa explícita? Sí, i tant. Constitueixen la matèria primària del pensament, que es reverbera -perpètuament, si convé- en la memòria.

Fa mesos vaig proposar una destinació turística a les meues amigues viatgeres: visitar Lió i el Museu de les Belles Arts. Acabava de llegir Cap a la bellesa de David Foenkinos i conèixer l’escenari de la novel·la em va semblar una idea molt engrescadora, a la qual elles van sucumbir amb facilitat. Abans que hi arribéssem ens havia imaginat totes nosaltres davant del retrat de Jeanne Hébuterne, la dona de Modigliani que es va llançar per la finestra amb 22 anys després de la mort prematura del seu home. Aquest quadre il·lustra la portada del llibre i, d’aquesta manera, la nostra aventura podia enllaçar-se amb l’entrellat de la ficció. Quina emoció.

Vam arribar a Lió el 6 de desembre al matí després de superar la vaga de controladors aeris francesos i amb les quatre entrades impreses per a visitar el MBA en una butxaca de la meua maleta. La ciutat estava ocupada literalment per turistes com nosaltres; hi celebraven les Festes de la llum i pels carrers el trànsit de persones no minvava ni amb la pluja. Vam xalar igualment. Vam visitar bomboneries i boulangeries, vam fer visites guiades, vam entrar en esglésies, vam caminar sense rumb i ens vam entaular sense pressa. En un restaurant vam brindar amb copes enormes plenes de vi negre, que era caríssim i que vam decidir que ens acabaríem sí o sí. Sense ànim de reprovació, els vaig dir: “Ens engatarem!”. I la Lu es va adonar que ella i jo compartim aquest verb -usual a l’Empordà i a les Terres de l’Ebre- però pintoresc al Garraf, la nostra comarca d’adopció. En tot cas, embriagar-se potser resulta més poètic però a engatar-se ningú li pot negar la força de l’argot de carrer, veritat?

A la torta o a la volta, el llenguatge sempre acapara una part del protagonisme en els nostres viatges: el que nosaltres diem o bé el que sentim al voltant. En aquesta ocasió, provàvem de recuperar amb perseverança l’habilitat de parlar francès, que teníem soterrada davall de piles d’anys de desús. Je suis désolée. L’accent rebrotava amb una certa facilitat -fins i tot aquella vibrant líquida que inunda la gola de saliva- però el vocabulari precís es tornava esquiu. Comment on dit cela? En fi, hauríem de viure revisant permanentment el que hem après perquè no s’anés esborrant a poc a poc de la nostra ment com si mai hi hagués entrat. Però ens cenyim al que ens és útil sovint i quan volem tornar enrere de vegades el retorn ja no és possible. Quel dommage!

Per cert, va arribar el dia de la visita al MBA i vam recórrer les sales plenes a vessar de quadres certament bellíssims, però no hi havia ni un sol Modigliani. Ni un. Ho vaig preguntar a la vigilant de la sala de l’art d’avantguarda i em va respondre amb contundència que no en tenien cap. Vaig pensar que Foenkinos tenia ganes de jugar amb els lectors i aquesta idea em va consolar. Per contra, en una de les llibreries que vam explorar vaig trobar un llibre de poemes preciós, il·lustrat i enquadernat en un paper doble de textura suau. No sabia res de l’autora d’aquells versos, Élisabeth Chabuel. De fet, quan vaig entrar en aquell lloc no tenia previst que en sortiria amb un llibre seu ni que el llegiria amb devoció durant dies. I això no obstant, va passar.

I ara us en podré oferir un tast¹ aquí:

dans l’habitacle
nous ne parlons pas tous
la langue les uns des autres
parfois
nous tentons
l’effort de nous comprendre
nos oreilles se tendent démesurément
mais nos lèvres disjointes
se serrent

És certament incommensurable, el poder de les paraules. No us sembla?

—

¹ Les Passagers, Élisabeth Chabuel, Éditions Voix d’Encre, 2019

Fotografia Matthew Payne a Unsplash