Agafada al vol

Les gestes s’expliquen pels altaveus. Ressonen al cap de les hores i dels dies com ressonen les veus des d’un cim coronat després d’una pujada. Les efemèrides singulars que ens han fet brillar una fracció de vida ens omplen les biografies. Però la fortuna no són les gestes només.

Passo massa temps sense escriure i se m’acumula el desig de modelar amb paraules les coses viscudes. Començaré pel final de tot i repescaré algunes imatges que encara em floten en la memòria més recent abans que desapareguen del tot. Aquest cap de setmana hem estat al poble tota la família. Els meus fills han conviscut sense fer res especial per bé que han conversat sobre els temes que afloren quan ja has gastat molta saliva per a posar-te al dia sobre el que has viscut en un any i mig sense veure’t. “Ahir vam parlar de les plantilles de les sabates i m’he sentit feliç de poder portar una conversa tan banal” —em va confessar ma filla. Quan ets tan lluny i et connectes un dia de tant en tant et sembla més oportú parlar del que pensa el cap i del que sent el cor i del que respladeix per la pell; no dels problemes dels peus. Per això, el que podria semblar més ordinari acaba esdevenint excepcional.

D’altra banda, divendres abans de marxar en direcció cap al sud, vam pujar amb un grupet d’entusiastes de la poesia a un recital a què ens feia una il·lusió especial assistir. Coneixíem els tres rapsodes i l’escenari ens generava expectatives. El Festival de Poesia a les Caves ha esdevingut una referència prestigiosa pel contorn del Penedès. El tercer i últim espectacle de l’edició d’enguany estava acollit per les Caves Gramona, precedides de fama i de glamur. L’escenari era una tarima de fusta amb una bastida de botes antigues al darrere; un cotxe que havia participat en el Rally de Barcelona a Sitges del mes d’abril passat custodiava la sala; un pati interior cobert per una parra esplendorosa permetia accedir a una sala de convencions plena de mobiliari antic i presidida per una llar de foc immensa. Totes les cadires estaven ben disposades perquè el públic pogués gaudir de l’actuació del trio de poetes de la marina garrafenca a qui havien convidat a recitar. El nostre grupet sèiem a segona fila per no perdre’ns detall de res.

En això que la meua estimada acompanyant es va fixar que al sostre de volta catalana hi havia unes taques d’humitat que certificaven l’antigor de l’edifici i les condicions ambientals d’humitat que hi deuen ser menesters i em va dir: “Com es diu moho en català?”. I just a continuació vam establir una petita disputa sobre quin era el mot més apropiat per a referir-nos a la “capa fúngica, sovint vellutada i pulverulenta, que es forma sobre una superfície, normalment amb un cert contingut orgànic”. Jo li vaig proposar —per intuïció— tres opcions: floridura, florit i fongs. Finalment, vaig acabar consultant l’Optimot perquè la meua estimada amiga va dir que fongs de cap de les maneres. I va tindre raó. Però jo també, perquè floridura i florit era justament allò que decorava aquell sostre aliè a les escenes tan excepcionals que estaven a punt de començar uns pams més avall de les seua estoica existència.

Finalment, es va fer un silenci curt. El mestre de cerimònies va presentar els artistes convidats i nosaltres ja no vam tornar a mirar més al sostre perquè només teníem ulls i orelles pel que passava just al nostre davant. La vida no té manies. Ho aprofita tot: el més excepcional conviu amb el més ordinari, com la llum amb la foscor.

—

Si teniu curiositat per saber qui eren els poetes protagonistes del recital del 17 de maig, feu clic aquí.

Fotografia a PxHere