CALAIX DESASTRE

L’any 1971, va nàixer a Plano, Texas, EUA, Lance Edward Gunderson, conegut arreu del món com Lance Armstrong, el ciclista que ha guanyat més vegades el Tour de França. Als 16 anys era especialista en triatló, i més tard es va decantar pel ciclisme. Va guanyar el campionat nacional amateur i això li permeté esser seleccionat per participar als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992, on va acabar en la catorzena posició en una prova de línia. Aquell mateix any va debutar com a professional i l’any 1993 va participar al  Campionat del Món de ciclisme en ruta masculí celebrat a Oslo, on va aconseguir la victòria davant Miguel Indurain. Té un palmarès professional extraordinari i va guanyar el Tour de França set vegades consecutives, com aquell que res, des de l’any 1999 a l’any 2005. A l’octubre de l’any 1996, li van detectar un càncer testicular amb metàstasi als pulmons i al cervell, que no deu ser poca cosa. Gràcies als avenços de la medicina, Armstrong es va recuperar i va tornar a l’alta competició. Va decidir-se a tornar a córrer per conscienciar tothom en la lluita contra el càncer, causa amb la que sempre s’havia mostrat molt solidari fins arribar a fundar “Livestrong”, acrònim de vida i Armstrong, una fundació dedicada a recaptar diners per a la investigació i prevenció del càncer i per dunar suport a totes les persones que el pateixen. Fins i tot junt amb la casa Nike van crear una polsera de silicona groga, que es va fer mundialment famosa.

I ara, després de 7 anys, la caiguda del déu. És una cosa que no he entès mai. Una mica com el que ha passat amb Anna Tarrés, seleccionadora nacional de natació sincronitzada i que també ha aconseguit un palmarès brillant, i qui ningú hauria dit que hi hagués tants problemes interns en veure com reien i s’abraçaven quan guanyaven alguna medalla. No em vull pas posicionar, ni dir que les noies no tinguin raó, ni tampoc que ella sigui més o menys bona persona, el que vull dir és que les coses s’haurien de dir al moment just i de la forma més correcte possible. Doncs això, que no entenc com ara, s’adonen que el senyor Armstrong prenia substàncies estupefaents i que es dopava. Home, si realment són tan rigorosos i fan tantes i tantes proves, creieu que els poden colar un gol durant set anys seguits?. I ara després de tanta festa i celebració, després d’esser posat com a exemple a grans, petits i malalts, resulta que els diem a tots plegats que tot era una solemne mentida, que el senyor no tenia força de voluntat ni esperit de superació, sinó que anava fins al capdamunt de ves a saber què. S’han parat a pensar el mal que han fet no només a les persones en qüestió, sinó a tots els que s’emmirallaven en ells, i  a tot l ‘esport en general? I segona, per què ara, després de 7 anys?. Una de dues, o els controls antidopatge no són tan seriosos, severs, ni implacables com ens volen fer creure, o al darrere de tot plegat hi ha quelcom més que tot això. El cert és que totes aquestes provocacions i sortides de to no fan cap bé a ningú, ni als presumptes acusats, ni a l’esport, ni a l’ humanitat en general.