CALAIX DESASTRE

Fa uns anys, no gaires, Espanya, i Catalunya també, eren uns països rics i pròspers on els cotxes nous i d’alta gamma els trobaves arreu i les botigues de luxe i els restaurants i locals sofisticats, de preus exagerats, estaven sempre plens a vessar. I aquest era un símptoma evident de que la cosa anava bé, de la bonança econòmica que vivia el país. Hi havia una desmesurada borsa de treball, amb uns sous mínims força dignes que ja haurien volgut tenir molts països, i amb una quantitat d’ocupació que permetia als treballadors canviar de treball com aquell que canvia de camisa.

Fa uns 10 anys aproximadament, també Irlanda era un país ric. I per aquell temps allà va sorgir una sèrie de televisió anomenada “Bachelors walk”,  que tenia per protagonistes a tres nois que vivien en un mateix pis, cosa ara habitual aquí, i que dia rere dia buscaven treball sense èxit, capítol rere capítol. La sèrie però malgrat tenir tots els ingredients per a triomfar, doncs els actors eren atractius i la historia i el guió força bons, era irreal. En aquell moment ningú entenia com aquells joves no podien trobar feina en un país on s’havia hagut de recórrer a la immigració i on sobraven oportunitats per a tothom, i la sèrie va haver de ser retirada de la graella per la seva escassa audiència.

Ara, aquí, vivim una situació molt semblant a la d’aquella sèrie Irlandesa. Les manifestacions del indignats posen en evidència un país i una realitat ben diferents de la que ens han mostrat fins ara els polítics. La crisi, ara ja diuen la paraula sense quedar ennuegats, ha sacsejat amb tanta força al país que sembla que hi hagi hagut un terratrèmol. I és que ningú, o gairebé ningú no s’ho esperava perquè tots, o gairebé tots, ens vam acostumar a aquesta riquesa sobtada. Tots vivíem com a rics. Qualsevol, encara que no tingués diners, va poder comprar casa o cotxe nou, o ambdues coses alhora, podia sortir a sopar al restaurant de moda o al cinema o anar de vacances a l’altre punta de món. Però aquella falsa riquesa, ha desaparegut com per art de màgia, amb la mateixa rapidesa que va aparèixer. Ara, a més d’un se li han obert de cop els ulls i s’ha adonat del miratge irreal i ha descobert la nova realitat. Hi havia subvencions gairebé  per a tot i per a tothom, xofers i cotxes oficials a dojo, ajudes de la Unió Europea… que sobtadament van desapareixent uns cops per la mala gestió dels polítics de torn i d’altres per la poca vergonya d’alguns que s’han embutxacat quantitats indecents de diners davant la passivitat de la justícia i de tots plegats.

Segons un dels últims informes de Càritas Espanya, la pobresa sobre tot en dones, infants i immigrants, no para de créixer i arriba ja al 20,8% de la població, és a dir, gairebé deu milions de persones. Ho diu fins i tot la Bíblia: “set anys de vaques grasses i set anys de vaques primes”. I només en portem la meitat. Esperem que l’any que ve, sigui al menys una mica més bo.