Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
Imatge: Giuseppe Frascheri, “Dante e Virgilio incontrano Paolo e Francesca” (1846). Més info: http://es.wikipedia.org/wiki/Infierno:_Canto_Quinto
PAOLO I FRANCESCA
I
Altres veus recomencen la lectura
que vau abandonar una nit serena,
sense dubtes. A cada nova albada,
altres amants us revifen els cossos
i els sentits, i els plaers i els càstigs.
Els rostres que mai se separaran
flamegen dins un foc evanescent,
peregrins d’una galeria de miralls
que vampiritza la vostra memòria.
Altres veus us creen i us recreen.
Ebris d’amor i foc, els vostres cossos
es dissolen per esculpir-ne d’altres.
II
Et cerco dins els marges dels records
que mai hem arribat a compartir,
dins els oasis de pronoms plurals
que ens han nodrit amb pàgines alienes.
Altres cors ens reviuen i ens obliden
per viure’s i oblidar-se en un nou dia.
Cremem eterns, i tan efímers
com cada mot que ens torna a fer renéixer.
En silenci, senyors i esclaus
d’aquest mosaic immens de noves vides,
escoltem fins a sadollar-nos
el dolç ressò de les paraules que ens cedeixen,
i condemnats, folls d’amor i de foc,
tastem el cel amb tots aquells que ens alliberen.
[Hi ha més: clica avall…]
I de regal, transcripció de l’episodi sobre Paolo i Francesca, tal com consta a la Commedia de Dant Alighieri, traducció ràpida al valencià de jcob a partir de la versió castellana d’Ángel Crespo, publicada en tres volums per editorial Planeta, col·lecció Aula-Biblioteca del Estudiante, impresos per Cayfosa: Santa Perpètua de la Moguda (Barcelona), 1983; adquirits a baix cost i com a nous en la Fira del Llibre de Benidorm de fa uns anys. Per suposat, vaig llegir — en tres dies intensos– la meravellosa versió valenciana que va realitzar Joan Francesc Mira amb tant d’encert plausible, gràcies a un senzill prèstec corrent a la Biblioteca Pública de Callosa d’en Sarrià, perquè lamentablement les obres magnes en la nostra llengua poden resultar caríssimes per a certes butxaques modestes.
Vaig començar: “Poeta, amb sinzers
desitjos a eixos dos parlar volguera
que semblen al vent tan lleugers”.
I ell: “A que estiguen més pròxims espera
i, en nom de l’amor que així els guia,
crida’ls, que vindran a la nostra vora”.
Quan el vent ja a prop els portava,
vaig moure la veu: “Oh, ànimes afanyades,
veniu a parlar-nos, si un altre no vos desvia!”
Com colomes del desig cridades
que, alta l’ala i aturada, al dolç niu
es deixen caure per amor portades,
així isqueren del tropell de Dide
i al nostre costat anaren descendint;
tan fort havia estat el crit amable.
“Oh, animal que benèvol estàs sent
a l’apropar-te per l’aire advers
als qui al món en sang anaven tenyint,
si fóra amic el rei de l’univers,
per la teua pau li podríem pregar,
ja que t’apiada el nostre mal pervers!
Tot quant volguereu escoltar o parlar
per nosaltres serà parlat i escoltat
mentre el vent encara vulga callar.
Té seient la terra en què he nascut
sobre la costa a la que el Po descén
a cercar pau allà amb el seu partit.
Amor, que en cors nobles pren,
a aquest va obligar que estimara la persona
que vaig perdre de manera que encara m’ofén,
Amor, que a cap estimat estimar perdona,
per ell va infondre en mi plaer tan fort
que, com veus, ja mai m’abandona.
Amor ens va procurar la mateixa mort:
Caïn al matador està esperant”.
Tot dos em respongueren d’eixa sort.
A l’escoltar els seus greuges, vaig anar inclinant
el rostre; i el poeta, al veure’m així,
per fi em va preguntar: “¿Què estàs pensant?”
Al respondre-li, vaig començar: “¡Ai de mi,
quant de desig i dolç pensament
a aquestes ànimes dolents les va portar ací!”
A elles després vaig adreçar el meu accent
i vaig començar: “Francesca, les teues tortures
em fan plorar amb trist sentiment.
Mes digues: en el temps aquell de les aventures
¿com i per què et va concedir l’amor
conéixer les passions encara obscures?”.
I ella em va dir: “No hi ha dolor major
que recordar el temps del goig
en desgràcia; i ho sap el teu doctor.
Però si d’aquest amor i aquest desplaer
vols conéixer l’arrel primera,
amb paraules i plany serà goig.
Com l’amor a Lanzarot ferira,
per delectar-nos, llegíem un dia:
la nostra era solitud sense sospites.
Empal·lidírem, i ens suspenia
la nostra lectura, a voltes, la mirada;
i un passatge, per fi, ens venceria.
Al llegir que la rialla desitjada
besada fou per l’amant fogós,
aquest, de qui mai més seré apartada,
la boca em va besar tot anhelant.
Galiot fou el llibre i qui el fes:
no vam llegir mai més des d’eixe instant”.
Mentre una ànima parlava, l’altra era
presa del plany, llavors apietat,
el mateix vaig sentir com si morira
i vaig caure com cos inanimat.
Tema musical: “L’Orfeo” de Monteverdi, en la versió de la Capella de Ministrers.
“Poeta”, li vaig dir, “m’agradaria”
parlar amb aquells dos que vénen junts
i que pareixen tan lleugers al vent.”
I ell a mi: “Ja els veuràs quan seran
més prop d’ací; llavors els ho demanes
per l’amor que els fa córrer, i ells vindran.
Tan prompte com el vent els acostà,
els vaig cridar: “Ànimes turmentades,
veniu, parleu-nos, si ho teniu permès!”
Com els coloms que, enduts pel seu desig,
vénen per l’aire al dolç niu, amb les ales
quietes i alçades, per l’impuls que els guia,
ells van eixir de l’estol on és Dido
i, per l’aire maligne, s’acostaren:
tan fort i ple d’afecte era el meu crit.
“Criatura benèvola i amable
que, per l’aire fosc, véns a visitar
els qui tenyiren la terra de sang,
si el rei de l’univers fóra amic nostre
li pregaríem per la teua pau,
ja que et fa pena el nostre horrible mal.
Del que vulgueu escoltar i parlar,
nosaltres parlarem i escoltarem
mentre el vent calle, tal com ha fet ara.
La terra on jo vaig nàixer és a prop
d’aquella costa cap on baixa el Po
per fer la pau amb els seus afluents.
L’amor, que en cor gentil pren aviat,
es va encendre en aquest, per la bellesa
del meu cos; i és com una ofensa encara.
L’amor, que obliga a més amor l’amat,
m’atragué cap a ell amb tanta força
que encara no m’ha abandonat, com veus.
L’amor ens va dur a una sola mort,
i a qui ens matà, l’espera la Caïna.”
Això són les paraules que digueren.
Sentint aquelles ànimes ferides
vaig abaixar els ulls, mirant a terra,
fins que el poeta preguntà: “Què penses?”
Quan per fi vaig respondre, vaig dir: “Ai,
quants pensaments dolços, i quants desigs,
els van dur a un final tan dolorós!”
Després, parlant ja amb ells, vaig afegir
uns mots per dir: “Francesca, el teu turment
em fa plorar de tristesa i pietat.
Però en el temps d’aquells dolços sospirs,
amb quins senyals, i com, va fer l’amor
que coneguéreu els incerts desigs?”
I ella a mi: “No hi ha dolor més gran
que recordar un altre temps feliç
en la misèria, i el teu mestre ho sap.
Però si tens tant afany de saber
l’origen i l’arrel del nostre amor,
t’ho diré com qui alhora parla i plora.
Un dia estàvem, per plaer, llegint
com s’encengué l’amor en Lancelot;
estàvem sols, sense recel de res.
Moltes voltes, la història que llegíem
ens feia alçar els ulls i empal·lidir;
i arribàrem al punt que ens va fer caure:
quan vam llegir que els llavis desitjats
eren besats per un amant tan alt,
aquest, que no s’allunye mai de mi!,
em va besar la boca, tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure.
I aquell dia, no vam llegir ja més.”
Mentre parlava així un dels esperits,
l’altre plorava, i del dolor tan fort
jo em desmaiava i em sentia morir.
I vaig caure com pot caure un cos mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!