Anotacions rizomàtiques

<— clica damunt, per a visualitzar millor

     
     Fa poc vam assistir a una breu conferència sintètica sobre la vida de Rodolfo Llopis, nascut a Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa) en l’any 1895: amb el pas dels anys es va convertir en home de confiança de Largo Caballero durant la II República, en la que va ostentar el càrrec de Director General d’Ensenyament Primari. Durant l’exili va presidir el Govern Republicà de l’any 1947 i va ser el Secretari General del PSOE al llarg de 30 anys de travessia del desert, fins que al Congrés de Suresnes, el grup de Felipe Gonzàlez i dels joves grimpadors el van llevar d’enmig. Per a conéixer millor l’evolució posterior del PSOE, res millor que consultar l’estudi “El socialismo español, camino de Marbella” del sociòleg James Petras: feu clic acíà http://cgi.ebay.es/SOCIALISMO-CAMINO-DE-MARBELLA-PSOE-NEOLIBERAL-/290546281646

      En la imatge adjunta, reproduïm un document de la revista “Acción Socialista” de l’any 1983 en la que hi ha dos articles. Una nota biogràfica sobre Rodolfo Llopis, en la que s’explica la seua trajectòria política i llibres publicats: al final, es diu que “actualmente figuraba como Presidente Honorario del Partido de Acción Socialista (PASOC), nombre adoptado cuando el gobierno nos quitó el de PSOE (Històrico)”. Curiosa manera de practicar la memòria històrica, a principis de la transició democràtica, si es condemna a l’oblit – en els conceptes– la minsa història de resistència del PSOE a l’estranger…

    
      En l’altre article del document escannejat, es fa una crònica  del soterrar de Rodolfo Llopis a Albi (França), a on va tornar a residir després del desastre electoral del PASOC que el nostre personatge va encapçalar per la circumscripció d’Alacant en 1977: “hubo algún momento de gran tensión entre algún representante del PSOE y los compañeros del PASOC, que fue superado por la corrección y dignidad que exigía este acto. Entonces, se expuso claramente por nuestro presidente, Julián Lara, que no negábamos el uso de la palabra al representante del PSOE, tristemente después de haber muerto Rodolfo Llopis y no antes, pero que no ibamos a silenciar nuestra voz y nuestro homenaje a nuestro fallecido Presidente de Honor”

    
      Rodolfo Llopis exemplifica, doncs, en la seua evolució i posterior defenestrament, com el PSOE no va saber assumir – per incoherència– el seu passat organitzatiu i, així, re-integrar en la vida pública als qui havien mantingut el timó del partit durant l’exili franquista. Un destí tràgic i ben amarg per a un callosí de projecció estatal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!