Anotacions rizomàtiques

En els nostres rodals sudencs (ja fa temps que dic que ve una època de “distàncies curtes”), hi ha una frase, que segueix a les salutacions, per a enraonar sobre la crisi, tot un “relat oral improvisat” sobre l’actualitat econòmica que es mou dins unes coordenades plàstiques – semi-fantàstiques i realistes: “¿on estan els diners?”: així comencen els diàlegs àgils i ponderatius, típicament mediterranis – moltes paraules al voltant de poques accions. Per allà on passem, ens ho pregunten per a iniciar les anàlisis i les valoracions, que s’expandiran en funció dels idearis i les perspectives del camp social dels interlocutors. La resposta més simple naix en tirar mà de les consignes i experiències estereotipades de l’esquerra nominal i l’esquerra empírica (“no és una crisi: és un robatori a gran escala”, “els especuladors ho han deixat tot net…”, “la rajola ha arrastrat a l’Estat i ens llevaran (o no) la paga de nadal…”, etc.). És a dir, els “corruptes balafiadors” són una fracció molt aprofitosa dels “altres” i, per culpa dels “altres” (que “s’engulirien el món si fóra un ou”), nosaltres els qui parlem, que som uns “sants laics”, “pro-ateus benedictes” i “víctimes injustificades” que despertem en la “descreença pura”, ens trobem en una situació crematística de mals averanys: ja van uns quants semestres així i els anys que vindran…

2.- Sense perdre l’horitzó de la recuperació auto-organitzada.

3.- Contradiccions dels crítics rutinaris.

Sembla que seguim pensant des del punt de vista del vell món que està acabant en descomposició, no dels nous criteris que cal que apliquem responsablement per a tirar avant entre tots… Resulta lamentable observar que són la gent de l’esquerra formal i de l’esquerra radical, uns dels més interessats en mirar per damunt del muscle als qui “guanyen” poc o res, els “esquerrans de boqueta” (eixos pobres diables remunerats per la jerarquia que no s’adonen de tots els detalls de l’opressió que viuen en les seues posicions contradictòries: escampen entropia de mode inconscient), es queixen del neo-liberalisme i ells són ultraliberals en el seu comportament interpersonal de la vida privada, per bé que es guarden d’amagar la natura real de les seues actituds rere consignes politicoides repetitives i sobreactuades quan parlen de l’espai públic. Com suggeria Alexis de Tocqueville i tants altres: un país de servidors cremats (“more burned than the pipe of an indian”), difícilment prendran decisions suficientment lliures: voldran il·luminar voluntariosament l’eixida del túnel amb una espelma de llum fràgil, però potser alguns o prous d’ells bufen inconscientment per a apagar el ciri de la clarificació quan fa acte de presència l’amo que signa els pagaments, els ascensos, les hores extres, les vacances ostentoses i els beneficis adjacents de la seua “posició profundament dramàtica”(contradicció elemental entre els seus objectius actius i les seues inquietuds vitals), davant de la qual és preferible que compareguem amb “pietat jainista”, tendint-los la mà oberta per a ajudar-los a relativitzar les seues ofuscacions contraproduents en benefici de tothom.

4.- Obstacles informatius d’”indignació magnificada”.

I ens segueixen preguntant pels diners: en algun lloc deuen estar atresorats. Potser en comptes blindats de paradisos fiscals, potser en inversions i propietats a l’estranger, potser en les caixes fortes casolanes d’una èlit d’espavilats. Ací el “relat oral” troba un obstacle d’”indignació magnificada”. Es diu que els diners que havia fet arribar Europa en els darrers quinquenis, subvencions en infraestructures, derivaven en rendes privades que milloraven el consum de productes industrials i manufacturats europeus (¿és eixa la reciprocitat mutualista que sosté la Unió Europea, per a compensar les desigualtats nord-sud: ells ens subvencionaven i nosaltres compràvem la seua tecnologia avançada?). Però en les subvencions, inversions i injeccions de “líquid comptable” de la Unió Europea cap al sud, deu haver hagut un forat negre de “manifesserisme tolerat” durant anys: si una institució oficial construïa una carretera, i el seu preu final estava incrementat abusivament en un doble, un triple, o un quàdruple (impossible saber quin percentatge de desviació pressupostària mitjana, mentre no es facen auditories exhaustives), aleshores deu haver hagut algú (individus o grups: políticastres i gerents de contractes) que han acaparat en la seua butxaca eixos guanys il·legítims i els han gastat a cor què vols. ¿I això s’esta analitzant? No del tot. ¿Això s’està jutjant? No del tot, ni molt menys. Islàndia, ja ho sabem, està molt lluny de l’apacible costa nord-mediterrània (“la terra dels enganys”) i, escolteu!, les notícies més difoses sobre Islàndia són sobre volcans en erupció que damnen amb cendres insidioses l’espai aeri europeu, com si allí no hi haguera hagut volcans des de fa milenis; poc o res sobre les estratègies macro-econòmiques i jurídiques d’Islàndia per a afrontar la crisi: realment la televisió, només cal veure-la una volta per setmana, per a administrar-nos la dosi setmanal “d’aplanament del cervell” (així les corbes altes de l’idealisme il·lustrat no s’escapen, per dalt, dels sostres de “consciència homologable”), tanmateix veure la televisió més dies ja seria tòxic, amb risc d’encomanar-nos una “síndrome d’embrutiment mediàtic”…

5.- La dissimulació dels “mèdia” unilaterals.

Tot aquest discurs oral i aquestes interaccions de la vida quotidiana transcorren fora dels “mèdia unilaterals”, que dissimulen la crisi amb notícies mig-esperançades en el mateix format coreogràfic del tango (un pas avant i dos enrere, o – altres dies– a l’inrevés), informacions manipuladores, opaques o esbiaixades: a la novel·la “El Gran Diner” de John Dos Passos, es guarden reculls de titulars econòmics entusiàstics que no han envellit gens des de 1929. El grau de consciència de la realitat resta filtrat per un imaginari periodístic que sempre aporta oxigen i cures pal·liatives fungibles a la percepció de l’agonia macro-econòmica, per molt que hi haja experts que diguen que els indicadors de la crisi a la península ibèrica són igual de greus que a Grècia, però ací no s’arriba al mateix nivell de desesperació social ni de protesta, ni molt menys es plantegen alternatives resolutives realitzables, perquè si es desvetllara oficialment i de mode general tal com va la cosa ací, l’economia europea tindria una caiguda més espectacular encara: al permanéixer dins un Estat Espanyol de proporcions grans, cal dissimular molt més, que si estiguérem a un país xicotet com Grècia, que agafa el rol de boc expiatori de la crisi en la zona euro: en termes “informatius” tot el dolent ocorre allí, no ací.

A més, prou nits les televisions emeten senyals de “double-bind” catòdica: en un moment t’han exhibit als “Callejeros” com un circ de “marginalitats exteriors”: el lumpen (no sols drogadictes, captaires i “homeless”, també dones, vells i alienats sense benestar) mentre escarben els bruts contenidors de deixalles dels supermercats per a endur-se un iogurt caducat a la boca o un pollastre passat de data al forn, a la “subclasse mitjana descendida” que mai s’esperava omplir els menjadors caritatius de la “misèria avergonyida” i, a rengló seguit, el zappeig et mostra les grans mansions de l’opulència, que estan en venda no se sap massa bé per a qui (fulguren com a reportatges demostratius que hi ha riquesa en algun lloc: ja veus, el país no estarà tan malament!), però sembla que els rics també ploren. Vos recomane que llegiu els paràgrafs sobre la “sessió de gimnàstica financera” de la novel·la Tot un home de Tom Wolfe: en part còmics, en part molt realistes, eixos llargs paràgrafs conten com afronta un multimilionari el “final de festa”, com acara “la disbauxa crematística” una volta que els seus assessors bancaris van posant-lo en situació per a que prenga “consciència severa” dels límits i li contorsionen atlèticament les seues expectatives d’acumulació i despesa incongruents.

6.- El retorn de la pregunta als consumidors i (ex)treballadors: l’abús dels preus i l’abús bancari.

La pregunta d’”¿on estan els diners?” ens la fem nosaltres que som gent corrent – amb certes dificultats serioses per a arribar bé a final de mes, encara que la “Supernannie” televisiva haja obert els ulls a les famílies de què estaven despilfarrant i no s’apretaven prou el cinturó (¿més encara?)– i la pregunta retorna als consumidors i (ex)treballadors d’a peu (sense dret a cotxe oficial), en dos tipus d’actes: a) increment de preus i d’impostos (per exemple, el preu creixent de la bombona de butà, de la llum, de l’IBI, etc.); b) pleits jurídics per deutes insatisfets de quantitats irrisòries o mitjanes (els grans deutes, les grans desviacions pressupostàries, les grans “clavades de mà” en la caixa dels diners públics s’esclareixen molt de tard en tard, a poc a poc, en justícia parsimoniosa, sense massa urgència imminent). Ja anem sabent que la crisi l’estem pagant els de baix, a través del consum de béns necessaris. I també els serveis jurídics dels bancs poden efectuar comportaments abusius: per exemple, a un dels meus millors amics, per 400 euros de deute bancari, li han estat telefonant durant mesos i mesos a raó de 12, 14 i 16 voltes al dia en diverses hores, per a aclarir-li la seua situació comptable, amb preguntes exhaustives d’auditoria, a voltes amb requeriments constants i sempre amenaçant-lo contínuament amb pleits, de manera que incidien en el seu estat de salut física i anímica. Supose que això pot considerar-se un cas d’assetjament comercial i pressió psicològica bancària desaforada, per a recuperar un deute monetari generalitzat. Hem vist a un documental sobre els micro-crèdits a l’Índia que les tàctiques agressives (o intrussives i humiliants) per a recuperar les quotes dels micro-crèdits, indueixen al malestar quotidià i al suïcidi en nombrosos casos comprovats (els experts de l’ONU corroboren la crítica contra la “banca dels pobres”). M’imagine que els qui han robat quantitats astronòmiques de diners, no tenen a l’altra banda del telèfon una legió d’advocats i auxiliars entrenats demanant-los que retornen el seu deute cada mitja hora o cada hora del dia… ¿Quina igualtat, doncs, hi ha entre el petit malpagador de la misèria i el corrupte professional que ha robat milions d’euros? M’agradaria veure algun informe jurídic signat per magistrats que expliquen coses d’aquestes, si és que els magistrats i els juristes d’este país estan per a això: ¿el testimoni excepcional mostra la tendència corporativa?… No cal llegir a Kelsen, per a adonar-se que allà on hi ha moltes justícies exhaustives de casos petits i insignificants derivats d’un caos de desajustament general, pot causar-se – per efecte d’agregació– una iniquitat global contra la societat…

7.- Fugint de la crisi: emigrar és descapitalitzar el país.

I la gent sense “cash”, ¿què fa? ¿com superen les pèrdues d’autoestima que genera l’atur, els preus alts i l’assetjament bancari? Alguns diuen en notícies i testimonis que coneixen a qui ha emigrat a Europa, per a trobar el “pa”: la web EURES, en aquest sentit, que centralitza oficialment les ofertes i demandes de treball a nivell europeu, resulta clarificadora en la seua primera plana: 600.000 candidats i 1.200.000 ofertes en dansa; ¿realment sou tots uns rucs acomodaticis i endogàmics que no esteu disposats a moure-vos de la pàtria autòctona per a cercar la “dignitat comptable”? No seré jo qui jutge als joves i no tan joves que eviten el desarrelament (¿temporal?) a canvi del treball intens del dia a dia. Només m’agradaria consignar que des de fa quinquenis desenes de milers de joves llicenciats universitaris valencians ja havien emigrat del País Valencià, abans que es fera manifesta la crisi rampant: eixe èxode explica en gran part perquè el teixit empresarial valencià estava descapitalitzat (de capital cultural i capital formatiu autòctons) i també explica perquè el País Valencià ha estat anant a la deriva política, després de perdre de mode temporal o definitiu als seus millors recursos humans – líders potencials d’opinió– que li deien adéu a canvi de la seguretat d’una nòmina estatal en altres comunitats autònomes. La solució de l’emigració a nivell individual potser siga rendible, però si es torna un flux massiu significarà un fracàs complet del nostre país. A més, els més avesats economistes diuen que la crisi també arribarà al centre i nord d’Europa… quan es queden sense clients exteriors de les seues produccions industrials i tecnològiques. Per això, des de la premsa internacional com el New York Review of Times, s’ha suggerit que el Banc Central Europeu no dimitisca a l’hora de seguir enviant recursos financers per a garantir la cohesió inter-estatal: clica ací.

8.- Els aturats: entre el “col·lapse de la meritocràcia” i la recomposició de l’autoestima.

Alguns amics de la docència diuen que els aturats es preparen més: assisteixen a tota casta de cursos de reciclatge, per a enriquir els currícula, incloent l’accés als certificats d’idiomes (anglés, valencià, etc.). Això ho fa una part dels desesperats (“Nur um die Hoffnungslosen ist Hoffnung gegeben da”, com va dir Walter Benjamin). Altres que s’adonen que la “meritocràcia” està bloquejada, cada any descendeix el nombre de places de l’oferta de treball públic, els recurtaments afecten molt al degoteig de diners via nòmines de “dalt cap a baix”, les empreses privades o directament tanquen o es reconverteixen i expulsen més treballadors… La proposta de Joan Baldoví, candidat de Compromís-Equo al Congrés dels Diputats, de subvencionar les empreses valencianes per a que contracten titulats universitaris és molt encertada, però arriba amb una certa tardança adaptable i cal concretar-la millor sobre el paper i la realitat (el moviment democràtic valencià no pot viure de llençar consignes informatives simbòliques, sub-elaborades i in-estudiades, com s’ha demostrat en el cas del Corredor Mediterrani: la comoditat de parlar “en síntesi” i “d’oïda” necessita complementar-se, i molt, amb un treball de difussió dels diagnòstics analítics i de les propostes resolutives més exhaustiu, tot establint 7 o 8 prioritats nacionals que reflectisquen el sentir i les inquietuds majoritàries de les poblacions, després d’escoltar-los activament en diversos nivells de reunions territorials, temàtiques i socials, tal com ha fet el Partit Nacionalista Escocés, al que li ha anat molt bé eixe mètode que va més enllà de l’antiga elaboració d’un “programa electoral” fet per dos o tres “il·luminats parcials”, sense contrast ni enriquiment de les interpel·lacions, en un despatx tancat)…

Més sobre el col·lapse de la meritocràcia: ja sabem tots que un individu o indivídua ben situats podran esdevenir parlamentaris europeus, espanyols o valencians sense que se’ls escorcolle el currículum, mentre que per a estar fent fotocòpies com a conserges de les institucions haureu de complir una sèrie de requisits curriculars molt o prou exhaustius, potser superiors “de facto” als d’alguns diputats agraciats per la partitocràcia bipartidista i immobilista… Els itineraris curriculars de la “meritocràcia” pertanyen (també i en gran part) al vell món que es desmunta i, per això, els (ex)treballadors troben altres alternatives de reforçament grupal de l’autoestima, que sempre serà més oportuna i necessària a mitjà i llarg termini que l’accés a un feix de bitllets de vint o cinquanta euros: protagonitzar la seua versió particular del film “Los lunes al sol”. Eixes escenes de fortificació de l’espirit amistós front als obstacles anorreadors del daltabaix laboral ja foren anticipades amb més comprensió detallada pel sociòleg Richard Sennett al seu estudi La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme. Estudiant les converses d’un grup d’ex-executius i consultors de l’IBM que se’n va anar al pou, Sennett explica que els aturats verbalitzen en primer lloc tots els ítems del seu víctimisme, contra els ex-caps i després contra la competència empresarial exterior, però que una volta que ells auto-analitzen bé les seues posicions de fallida laboral, es tornen més relativistes i prenen una consciència més vasta del procés d’expulsió del mercat de treball, amb una actitud més responsable i pro-activa, tractant de repassar en la memòria cadascú el seu itinerari biogràfic en el qual no van ser capaços de prendre les decisions independents correctes per a seguir promocionant-se, més enllà de l’empresa concreta que els ha ubicat en el desempleament i a la que tanta lleialtat perniciosa li van dedicar, i així és com es pot tornar a edificar el somni d’una carrera a llarg a termini, per a fer front a les corrosions del caràcter que amenacen en la “inactivitat despautada” o en el “treball precari”, que els aturats més sensibles contrarresten participant en activitats voluntàries i cíviques, no especialment remunerades, de la comunitat local.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!