Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
L’HOME POT ÉSSER ÀNGEL: selecció poètica de Joan Valls Jordà (Ciutat d’Alcoi, 1917-1989)
LES ALES IMPOSSIBLES (publicat en l’any 1972)
Sóc un humil vençut que cada dia
amaga la ferida aclaridora
i el zel fallit, mancat de melodia
tot nuvolós de sang somiadora.
Malgrat açò estic viu i mai no oblide
que en mi esclata l’espiga ben granada.
Sota el cel blau o gris al buit jo cride
amb clam de pietat desordenada.
El meu batec massiu d’home imperfecte
ressona a la nit densa del misteri.
No em tempta la gelor de l’angle recte.
M’abelleix l’infinit del vol eteri.
Però ja sé que em frenen arrels dures
en brut ofici d’esclavó i tenebra,
i encara que el temps porte aromes pures,
m’encercla la presó d’un fang en febra.
Em quedaria entre les lluminàries
del viure tendre i rere les cortines
de les llargues dolceses voluntàries
i les absències diamantines.
Veuria el blat tranquil, l’ocell en fuita
i l’abella xuclant la margarida,
i alliberat de llast i fosca lluita
culminaria en carn la meua vida.
Tot sumat a la viva xifra humana.
En tot complint la llei d’antiga pedra.
Vincle de llum vers la calor germana,
grimpadora carícia de l’hedra.
Sóc engruna del caos i perdure
per un deler que a Déu li és zenital.
Obscurs i amarg entre la boira sure
més lleuger que la fulla tardoral.
Em quedaré voltat de terra humida
i al barranc on s’ou l’eco que el vent furta.
Lluiré en l’esperança esbalaïda
el cor senzill i la paraula curta.
I cregau: no és superba gosadia
el projecte que falla en l’escomesa,
car volar no és morir i jo voldria
quasi morir volant amb l’ala encesa.
Aquest anhel no vol dir altra cosa
que una unció que al somni li és sagrada.
Home sóc i del llot fins a la rosa
sé que hi ha un tret d’amor divinitzada.
Malgrat tot ací faig cançó d’espines
sota la nit indòcil que m’assetja.
Foll de cercar la crida entre boirines
i amb el silenci de ma cauta petja.
L’hora d’humilitat al cor s’endinsa.
Cal ofegar verins irreprimibles.
Sofrir l’estigma com la fera minsa
en el buit de les ales impossibles.
[Hi ha més: clica avall…]
Ens apropem uns quants dies a l’obra sòlida, diversa, fecunda i de llarga duració de Joan Valls. ¿Què trobem disponible a la mà? Un bon grapat de tres antologietes i antologiasses, però antologies introductòries al cap i a la fi, en estat aleatori d’aproximació tastadora. Cap exemplar d’un poemari complet seu, a excepció del títol espars i poc representatiu d’Anys i paranys. El primer llibre sobre Joan Valls (no “de Joan Valls”: hi ha diferència) que llisc és el del Consell Valencià de Cultura, en la seua col·lecció “Els Quatre Vents”, amb una selecció i introducció de Ferran Carbó, publicat en l’any 1995: amb 376 pàgines és l’antologia més extensa d’accés lliure. D’ací faig la meua pròpia tria que transcric en teclats propis, per difondre-ho per la catosfera en exclusiva: més avall.
Som inquiets i no ens conformem amb un únic punt de vista. L’antologia més coetània d’Emili Rodríguez Bernabeu que consultem porta un pròleg que evoca una introducció magnífica a l’obra poètica de Joan Valls, que constaria d’un estudi crític que intuïm més extens i permenoritzat, publicat a Alacant en 1981 enmig d’una picabaralla institucional que avortà una millor distribució: introbable. El bon material a la catacumba i els papers lleugers, ben distribuits. Eixa altra mini-antologia disponible es llig en pocs quarts d’hora, en l’aeroport, en la parada del bus, en la cua del forn de pa: llocs quotidians de trànsit ràpid que necessiten lectures senzilles, tot estalviant “complicacions” en la vida dels no-lectors, que sempre estan un graó més avall dels neo-lectors. El problema de la difussió subcultural del bipartidisme colonial: ¿és que es mima més del compte als no-interessats, des del principi absolut d’un malentés d’intenció superficialment pedagògica, a costa d’erosionar els drets legítims dels lectors encuriosits i formalment ben entrenats—que som pràcticament tots els qui busquem textos de/sobre Joan Valls?
Per la via del paper, acabem en l’antologia bilingüe català/espanyol de Lluís Alpera: vora 20 poemes i un pròleg xicotet, però sucós. Afortunadament podem evocar en la memòria personal algunes conferències acadèmiques de Lluís Alpera, en les que se’ns va donar a conéixer amb més detall els estils i temes de l’escriptura lírica del poeta d’Alcoi. D’aquelles paraules potser retenim dos conceptes: l’autoubicació potser passatgera de Joan Valls en l’ofici simbòlic de “torsimany” i la catalogació del seu quefer estructural com el d’un “poeta artesanal”, allunyat dels centres metropolitans que es suposa que destil·len millor la sensibilitat i la promoció literàries. Això de “torsimany” (o intèrpret dels signes divins: a la praxi, una aposta una miqueta menys agosarada que la de “profeta”) vindria de la seua habilitat per a recrear indicis cosmològics d’alé numinós. I allò de “poeta artesanal” per a senyalar el seu autodidactisme –aïllat– que evoluciona des de l’empadronament comarcal.
Per suposat, el mateix Lluís Alpera ha aprofitat altres categories més encertades per a explicar les transicions i les cartografies de la veu lírica –complexa, versàtil i espavilada fins uns graus superiors d’astúcia verbal i sensibilitat semàntica inesgotable– de Joan Valls. Per a tirar una miqueta de llenya al foc d’aquest blog, diré que recorde un assaig primerenc de Zygmunt Bauman, titulat “Legislors and Interpreters”: avui en dia, en un món de certeses relatives, canvis accelerats i rols acumulatius en el llindar de la indeterminació, seríem tots més bé “intèrprets”, per molt que alguna volta acceptem que des de les metròpolis ens apliquen condescendents el fur específic de reconeixement normatiu—potser ho acceptem per mutual·lisme recíproc, per una motivació inusual de germanor atípica. Però alerta: ¿qui podria sancionar amb un cànon prou consistent que Joan Valls siga menys o més mestre d’art poètica que Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Francesc Almela o Bernat Artola? ¿per a quins propòsits, i en quines línies de treball demostrable, Joan Valls puguera haver vençut al mateix Estellés en expressivitat, autoexigència i rigor perdurables? Al capdavall, remetre’s en darrera instància als registres idiomàtics del tradicionalisme comunitari i popular simplement és un acte d’atorgament d’importància – qui sap si prou merescuda– a les antropologies municipals del rere-país, però bastir i oferir una mitologia cultivada, irònica i amena com un llarguíssim comentari rítmic que re-encanta amb parsimònia espurnejant la voluntat d’afirmació exemplar des de la solitud cultural, ¿potser el testimoni de Joan Valls no fóra un fruit immens molt saborós en el risc formal d’una major proesa, més útil i més inspiradora per a la gent com nosaltres, escrivivents escampats pel territori? ¿qui ho podrà dir i concloure bé: de mode autèntic, ponderat i equànim? Els textos s’estan més bé quiets a les biblioteques i les idees matisables dansen en el caleidoscopi de l’aire! 😉
Esperem que els no-lectors siguen prou civilitzats per a “escoltar als mestres quan ens ofereixen la càrrega que han portat al seu muscle” i, en conseqüència, s’abstinguen – almenys uns moments– de repastar les quatre certeses provisionals que tothom repeteix inconscientment pels canals massius de missatgeria superficial. Ací, en aquest post, oferim un bon grapat de versos – i referències complementàries– per als qui els agrada de debò llegir i experimentar grans sensacions a través de la paraula lliure, plàstica i humil, mai pre-determinada d’avantmà, en la millor tradició creativa valenciana del segle XX més disciplinat i acolorit.
EL NU DE L’AIMIA (publicat en l’any 1953)
No ha lliscat al teu nu la trista boira
de l’ànsia grossa, ni de l’angúnia
secreta de nafrada impaciència.
El cercle no és de foc ni de martiri.
Centra un blanc cop de ritme a la luxúria
i abat selves de sang amb la perfecta
música de l’espiga.
Àngels d’enllunada aparició
rodegen el silenci, el cristall verge.
I el marbre simulat del teu repòs
ordena el tast suau de l’harmonia.
Per aquest instant seré de pinya exacta
-
carn vers l’obscura sínia del tacte-
pregue una pausa d’ala a l’instint negre
i vullc que la dolcesa pressentida
m’arribe a l’esperit com una aurora:
dàlia, neu, volada de colomes,
arpeig enamorat del meu onatge
que el bes madur allarga al mut deler.
Vullc encetar l’esguard sense follia,
adormir-me en to blau, lluny del vertigen,
i que els fills del desig em tinguen llàstima.
Així ja sé que a l’ombra d’aquest èxtasi
el meu amor no acaba en nit de llavis.
Ecos de veus antigues se me perden
venes amunt, a l’àmbit on t’exalce.
No vullc dubtes de cendra on ja perduren
roses d’etern batec per a ma vida
que amb l’amor que fa llum de la set fosca
l’home pot ésser àngel.
EL BUFÓ (publicat en l’any 1959)
¡L’heu abandonat, sí, l’heu abandonat!
Abans solaçava els vostres tímpans
Amb paraules substancioses,
Amb gests de cadell filòsof,
Amb visatges d’ulls entramaliats.
I l’heu abandonat.
Vaga perdut a la mansió solitària,
Recordant-hi els respectes dels prínceps
A la seua saviesa epigramàtica.
Sa gepa era un graciós tossalet
D’humil reverència.
Son llaüt
Un pou de llunàtica delícia musical,
Un goig rar
D’adolorits arpegis misteriosos
Que sabien a pètals despullats de gessamí
En la glorieta del bosquet rococó
On un Cupidó d’escaiola
Apuntava son dard al cor
D’una donzella invisible.
El costum de somriure a molts rostres
Li posà una careta d’amable protocol.
Però ell sentia la seua amor,
La seua flama d’aguda nocturnitat,
El seu celibat ferit,
La seua gràvida tristesa.
I seguia cantant
El vers antic en la balada rústega.
Seguia cantant,
Com una vibrant despulla de l’oblit,
Com una desferra de bella esperança impossible,
En un món de mobles ostentosos,
En un món de porcellanes tristes,
En un món de jardins excitants,
En un món de falsetat subtil sense risc ni aventura.
Ara el bufó gemega.
Ha trencat el seu llaüt.
Ha sentit la nafra dels abandonats,
I en somni, com un nen,
Com una criatura
la monstruositat de la qual
es transfiguràs en pura ofrena de dolor,
ha sabut que el seu cos informe,
sa lletgesa cedida per un déu cruel,
fou només el motiu de la seua existència,
el continent de la gràcia esmolada
que donà fama al seu mixt transsumpte
de bèstia intel·ligent i sal dilecta.
Però ell ha despertat. I es sent vell,
Antic,
Com aqueixa cornucòpia embeguda pel contacte
De tant de somrís nàufrag.
I trist, sol, impiadós,
Sobre el paviment escacat de la sala,
Implora en sa follia un rei ignot.
INVOCACIÓ EN LA NIT ÍNTIMA (publicat en l’any 1960)
És precís que envaixques la nostra petita òrbita,
aquest tros d’espai on respirem ton missatge,
la teua alta raó inspiradora,
el teu manament al·lucinant,
car la soledat ens socava,
ens encadena a aquesta superfície tirànica
que diem terra-mare.
És precís que envaixques la nostra essencial angoixa primitiva,
oh, Déu de mans ardents entre la boira humana
que fermenta el món en son trist abandó.
¡És urgent, si, és universalment precís!
Perquè hi ha zones d’absència en l’home,
perquè hi ha cegueses com mars borrascoses,
perquè hi ha pútrids formiguers de traïció subterrània,
perquè proliferen bacils de cobdícia que l’home element-escòria
conrea apassionadament
volent endolcir la rosa transitòria del seu regne,
volent gronxar el seu paradís transferible,
per a que sa descendència – fills o bells antílops regnants-
seguixca el curs de les tribus sensates
que alenen l’organitzada ditxa,
el bell-útil que rendeix son benefici:
la puntual amor pactada,
el vestit nou per a cada fruïció dita social
i el paper-moneda que graciosament
defeca la fada dels bons artilugis.
I és precís que penetres en aquesta selva,
oh, Déu,
com un vent encertat,
com un trasbals ferament radiant,
com un missatge de primigeni retrò,
i amb la infal·lible exactitud amb què jugues
en les teues embrionàries nebuloses.
Que ens estan minant els dubtes, l’abandó
i aquesta lepra invisible de la desesperança.
SEGON NAIXEMENT (publicat en l’any 1964)
Ara has nascut al tebi afalac de les coses
i possessionant-te d’una viva collita.
Ara has nascut com una eclosió de roses
embranzit per l’oracle d’un impuls sense fita.
La blanca ocelleria de la teua innocència
fa una fuita joiosa entre el llibre i el joc,
fa sendera complerta en l’exacta llicència
que et dóna un nord diàfan i un horitzó de foc.
Caldria ésser més dúctil, més germà voluntari
de l’espurneig ingenu que brolla en les joguines,
però la pensa tria son deler voluntari
cercant, per provatura, el goig de les espines.
Raïms de la delícia en la saó serena
també mouen a festa de dolçor primitiva,
però més adient la boirina t’estrena
en una pietat de tristor instintiva.
Sents els tocs de la vida que el món extern despulla
amb la folla cruesa que revela el cantal
i sents la solitud del bosc que, fulla a fulla,
en gris s’esqueletitza pel buf del vendaval.
I els ulls es desentelen amb un albeig que sura
dins tu i el seny domina l’empenta de la sang.
Has nascut per a viure amb una fe madura
de sentir-te quelcom més que un crit entre el fang.
EL BATEC INFINIT (publicat en l’any 1965)
Jo no sóc més que aquest mot que batega
dins el meu clos humà sense remei.
Si ahir el somni fou dolça brega,
avui el verb és mon ferro de servei.
Entre somni i ferida, la paraula
s’hi fa rosa secreta i el seny vol
cenyir al cor el mite de la faula
com el cant isolat del rossinyol.
Ofert al buit nocturn. Veu esmolada
que em diga de la lluita i del desfici,
del neguit que incendia el pensament.
Jo sóc tan sols la lluïssor frustrada
d’un instint esmolat amb sacrifici,
flama d’amor a la mercé del vent.
VIDA ENDINS
Assetjat de paraules i somrisos
he pogut entreveure el clos secret
d’algunes aparences entre encisos
i al fons l’ungla i l’esguard del càlcul fred.
Els meus pactes, per sort, no hi són moneda
que concerta la venda de l’esclau.
Designada, a la fi, tinc la vereda
que em duu a l’absència que sempre em plau.
Allí centrat i sense orgull, madur
d’odiar els besllums de la fortuna,
guaite la dansa d’aquell fals somrís.
L’isolament fa l’ésser més segur.
Humilitzat en serenors de lluna,
no m’és advers sentir-me un home gris.
LES ALES IMPOSSIBLES (publicat en l’any 1972)
Sóc un humil vençut que cada dia
amaga la ferida aclaridora
i el zel fallit, mancat de melodia
tot nuvolós de sang somiadora.
Malgrat açò estic viu i mai no oblide
que en mi esclata l’espiga ben granada.
Sota el cel blau o gris al buit jo cride
amb clam de pietat desordenada.
El meu batec massiu d’home imperfecte
ressona a la nit densa del misteri.
No em tempta la gelor de l’angle recte.
M’abelleix l’infinit del vol eteri.
Però ja sé que em frenen arrels dures
en brut ofici d’esclavó i tenebra,
i encara que el temps porte aromes pures,
m’encercla la presó d’un fang en febra.
Em quedaria entre les lluminàries
del viure tendre i rere les cortines
de les llargues dolceses voluntàries
i les absències diamantines.
Veuria el blat tranquil, l’ocell en fuita
i l’abella xuclant la margarida,
i alliberat de llast i fosca lluita
culminaria en carn la meua vida.
Tot sumat a la viva xifra humana.
En tot complint la llei d’antiga pedra.
Vincle de llum vers la calor germana,
grimpadora carícia de l’hedra.
Sóc engruna del caos i perdure
per un deler que a Déu li és zenital.
Obscurs i amarg entre la boira sure
més lleuger que la fulla tardoral.
Em quedaré voltat de terra humida
i al barranc on s’ou l’eco que el vent furta.
Lluiré en l’esperança esbalaïda
el cor senzill i la paraula curta.
I cregau: no és superba gosadia
el projecte que falla en l’escomesa,
car volar no és morir i jo voldria
quasi morir volant amb l’ala encesa.
Aquest anhel no vol dir altra cosa
que una unció que al somni li és sagrada.
Home sóc i del llot fins a la rosa
sé que hi ha un tret d’amor divinitzada.
Malgrat tot ací faig cançó d’espines
sota la nit indòcil que m’assetja.
Foll de cercar la crida entre boirines
i amb el silenci de ma cauta petja.
L’hora d’humilitat al cor s’endinsa.
Cal ofegar verins irreprimibles.
Sofrir l’estigma com la fera minsa
en el buit de les ales impossibles.
De “BREVIARI D’UN EREMITA URBÀ” (1975):
VIII
Ausiàs March també aniria
-
insomne i atrafegat-
a la farmàcia de guàrdia
per un calmant.
Terres, càrrecs, desafius,
muller, concubines, ai!,
i els negocis de la guerra
que no s’han d’abandonar.
Ausiàs descansa en prosa
dels seus versos acerats
i amb Teresa Bou somnia
ben lliure de mals-de-cap.
A la farmàcia de guàrdia
-
analgèsics precintats-
no hi ha, contra els somnis fúlgids,
cap pal·liatiu eficaç.
De “SONETS DE LA FITA OBSCURA” (1984):
XXI
¿Serà aquell “besar fred” que versà l’Ausiàs
o potser un retorn al llimb originari?
Preguntem, impertèrrits, entre el soroll gregari
i entre aquestes tenebres que ens han barrat el pas.
Cansats de barrinar l’obaga impenetrable
aixequem a l’ignot el clam espaordit.
L’interrogant esglasa al seny indefensable
per tanta galivança de cara a l’infinit.
El molí de la història, el llamp boig de la vida,
el sexe de les muses i l’espill de la mort
en són tristes presències que insisteixen en mi.
Esmole el vers al ritme de la pròpia mida
i només un auguri em deixa sempre absort
que de la Dama Fosca seré un mal inquilí.
A CAVALL DE LA VIDA (d’”Anys i paranys”, 1985)
A banda de la tasca de fer versos roents
-
a vegades armats d’hermetisme burleta-
hi ha el meu trist quefer de sòrdida oficina
que de xic em menava al deure obligatori.
D’això, no me’n queixava. Sabia que en el curs
anònim de la vida tot arriba a basar-se
en un trànsit d’atzar. Deturar aquest vent
era una bogeria i calia ésser dòcil.
Altrament, els veïns em dirien golafre
i envejós dels qui anaven – picats de saviesa-
a col·legis de “pago”, on mestres eclesiàstics
ensenyaven francés i moltes disciplines
per fer-se homes de pro i triomfar en la vida.
Jo seguia calçant – això sí, ben decent-
espardenyes de veta que deien catalanes.
No obstant això, en aquells llims d’obligada adverança
em sentia feliç, però allà endins el cor
el somni s’acreixia. Em sorgien les ganes
d’un esdevenidor de més rang i creixença.
I un dia em vaig sorprendre mirant fèrvidament
una posta de sol. I llavors vaig saber
que jo seria sempre un cuc entre la boira,
és a dir, un damnat del trauma de l’absència.
¿Misantropia? No, sol desig solitari
d’interpretar el foc secret que m’aïllava.
De “Quadern Vermell” (1986)
Poeta perillós, rerassagat,
amb un rostre d’acòlit malferit
i uns ulls d’esguard febrós i embadalit.
N’era la marca del meu veïnat.
Mig boig i mig furó. No es fieu d’ell.
Diuen que és llest en picardia i faula
i adoba en verí fosc vers i paraula,
en vermellor astuta de donzell.
Ja afermada la pèrfida etiqueta,
restava definit l’obscur poeta
i al vent del poble obria’s l’aventura.
Cantaire esmaperdut. Ai qui ho diria!
Tot per cercar la magna melodia
contra tanta insuflada podridura.
VELL AMIC (de “La Rosa Quotidiana”, 1990)
Vell amic que em recordes en vers o raó obscura:
si no entens la bellesa del silenci
quan vibra l’horabaixa i sols contemples
les matèries tangibles – carn o fruita-,
calla i anul·la el càlcul d’aquelles teories
que has abastat al llarg de la grisa existència.
Si has destil·lat un oli de profitosa essència,
enemic has estat dels camins atzarosos.
L’amor has manejat igual que un ferrament.
Bescanviaves la vida per un vi lubricant
de fragàncies carnals, gran tastador
d’esplèndida platxèria. Invencible,
t’erigies monarca d’insídies rabents,
cercant fàcils caceres. Tu mai no has desbrossat
la malesa del bosc, mai no has assaborit,
per eixorquia bàrbara, el suc de la infantesa,
ni les clares campanes del diumenge.
Per ric de solemnitat,
t’has tornat pedra.
SARA
Abans el madrigal tenia el signe
del vertigen sonor, de l’entusiasme
compartit amb plenitud. Ara el temps
ens brinda una claror substanciosa
de madurada fruita. Valem més
per la serenor que per la collita,
pel vincle emparador que per la joia.
Tenim l’amenitat com el guany únic
que encarnem amb l’onada del diàleg.
Junyits i alliberats del fosc proïsme,
escoltem en silenci, remorosa,
la paraula abismal, la que congria
vivència, costum il·luminat,
o siga amor a punt d’atzar translúcid
que ens transparentarà per sempre. Jo
diré el teu nom com un desig final
d’intemporalitat enamorada.
LA ROSA QUOTIDIANA
Espessa acumulació dels anys,
curs anònim, immensa correntia
covada en el silenci, vivament
guardàvem les difícils rebel·lies
com geranis al test. Era la por
que ens minava furgant-nos la carn tendra
per no alçar el raig de preferència.
La deessa dels goigs inabastables
arribava amb cautela al recer íntim,
com l’alba virginal que desvelava
l’horitzó cobejat i el clar inici
del clam incontingut, intransferible.
Fantasmagòrics dubtes assetjaven
la vida vertebrada en la infantesa.
I obríem el quadern per traçar bé
els gargots o les síl·labes que es tornaven
versos, ja de vegades, esotèrics.
Estranyament el somni apadrinava
l’impuls sagrat del viure en plena gràcia
i al sol sortien drupes i roselles.
Tot semblava posar un eix al món
amb prometença d’enamorament.
A la nit les estrelles imantaven
la solitud tenaç que ens acompanya.
Per ara l’abandó en varada pugna
articula esclavatge, estèril fúria
o cendra de la rosa quotidiana.
Més info a la xàrcia:
– Bibliografia de l’autor i sobre l’autor–>> http://bib.cervantesvirtual.com/bib_autor/joanvalls/pcuartonivel.jsp?conten=poesia_bibliografia
– Llibres i poemes digitalitzats: http://bib.cervantesvirtual.com/bib_autor/joanvalls/pcuartonivel.jsp?conten=poesia_textos
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!