Anotacions rizomàtiques

 
Va dir ella: “Quasi tots (Tolstoi, Turguéniev, etc.) eren hòmens sans i no sentien la punxa de la necessitat, per a ells era possible meditar i tenir cura de les seues obres, el meu Fiòdor en canvi patia dues malalties penoses, tenia el pes de la família i dels deutes i vivia en una incertesa immensa pel demà”

Índex dels paràgrafs:

1.- Com es coneixen?

2.- Els primers anys.

3.- L’influx d’Anna Grigorevna.

4.- Final.

5.- Comparacions i contrastos.

[Hi ha més: clica avall…]

1.- Com es coneixen? Un editor amic li la presenta a Fiòdor Dostoievski com a taquígrafa,  per a que complisca els seus nombrosos encàrrecs aparaulats,pendents i ajornats; és probable que Anna ja anara a conéixer a Fiòdor estant ben predisposada per al tema afectiu. Fiòdor ha de dictar-li  El Jugador (en els resultats, una de les seues novel·les breus més dolces, com a fruit del seu “enamorament col·laboratiu”). En el primer moment, Dostoievski es queda atarantat i sorprés de la joventut de la taquígrafa, es posa nerviós i confòs, fuma sense parar i no encerta en el dictat. Ella es manifesta amb calma i receptiva, li transmet tranquilitat i, aleshores, ell dicta sense aturall, intercalant centenars d’anècdotes i confidències sobre la seua vida passada: en especial, la seua passió improductiva amb Pavlina Súslova, “dona d’aventura” que el fa caure en l’abisme dels cassinos alemanys, i les tristeses amargues del seu primer matrimoni. Acabada la novel·la, Fiòdor li demana la mà a la mare d’Anna i aquesta accepta immediatament. Es casen tal dia com avui, un 15 de febrer de 1867. En el viatge de noces, se’n van a recórrer Leipzig, Baden-Baden i altres ciutats germàniques: allí es representa la darrera caiguda de Dostoievski en la ludopatia, mentre Anna l’espera amb serenitat a l’hotel a que es jugue fins el darrer kópec i torne als seus braços. Heus ací una carta personal d’eixe moment crític: http://cartasfamosas.blogspot.com/2007/09/carta-de-dostoievski-anna-grigorievna.html

2.- Els primers anys: Atesa l’enorme diferència d’edat, a primeries de la relació de casats, l’autor rus arma alguna escena de zels desbordats al vore que Anna xerroteja pel carrer amb algun conegut de la seua edat: una volta més, ella es queda silenciosa, pacífica i amb expressió de sofriment contingut, cosa que desperta espontàniament la pietat d’ell fins el punt que ja no discutiran més d’eixa manera.

3.- L’influx d’Anna: Alguns crítics literaris han dit que la biografia atzarosa, tambalejant i precària de Dostoievski s’acaba a l’iniciar la convivència amb Anna: són anys de molta productivitat literària, amb quatre grans novel·les d’impacte universal (Crim i Càstig, L’idiota, Dimonis i Els germans Karamàzov), més desenes de relats llargs i centenars articles d’opinió. L’escriptura de Dostoievski es torna més madura i hàbil per als grans projectes, vessa el seu immens do d’observació sobre la gent en textos més vius i catàrtics, augmenta la sagacitat de les trames, es torna un autor d’èxit dins i fora de Rússia. A més de donar-li una llar amb fills, Anna lluita per Dostoievski:  per exemple, li proposa que venguen la novel·la  Dimonis (una crítica satírica dels politicastres progressistes) en una autoedició pagada per l’autor des de sa casa –i en trauen beneficis-, sovint Anna fa fugir als creditors pesats que truquen de bon matí per a que Dostoievski dorma plàcidament sense assabentar-se’n, després del treball creatiu de la nit.

4.- Final: Tot en això, Dostoievski només tindrà dos grans moments d’intervenció pública: 1) a l’inici de la seua carrera com a escriptor, quan és descobert com al nou Gógol, amb la novel·la Pobres gents, Fiòdor sovinteja alguns salons literaris de diversa orientació; com tot nouvingut al món del triomf artístic, es meravella de les dones exquisides que hi pul·lulen, però el seu estat d’ànim reservat i amb malestar intern el porta a descendir en l’escalafó de les tertúlies fins arribar al cenacle d’uns radicals, motiu pel qual serà condemnat a mort per conspirar (la sentència judicial li la canvien en el moment de l’afusellament per una bona temporada d’empresonament  a Sibèria); 2) al final de la seua vida, en l’homenatge a Puixkin, Dostoievski destaca per fer en públic uns discursos electritzants, improvisats, fenomenals: li brolla la literatura de la boca en estat d’enunciació original, com tantes voltes havia fet en la intimitat amb la taquígrafa que era la seua segona esposa.

5.- Comparacions i contrastos:

Al nostre País Valencià, hi ha prou intel·lectuals que prefereixen a Anton Chèkhov, abans que a Dostoievski: en alguns dels seus articles d’opinió en fan un dilema. El mateix Chèkhov, mestre del conte breu, prou voltes en to d’humor, d’un realisme dosificat i contingut, té dos relats a on es burla en caricatura de l’estil de Dostoievski, es tracta per exemple dels relats “Un caràcter enigmàtic” (sobre les dones d’aventura) o “El misto suec” (sobre Crim i càstig). Chèkhov és com el metge (que ho era, de professió) que passeja per l’”hospital del món” tractant de donar ànims als pacients, al temps que sap, en el seu fur intern, que no queden medicines ni remeis en la farmaciola. Sembla que posar-se del costat de Chèkhov significa postular apressadament un cert rol d’”integració social” front a les “marginalitats inexcusables”; per un altre costat, sovint s’oblida que uns dels seus relats més entretinguts i divertits, són els que dedica a les negligències morals (i emotives) del funcionariat (i el seu esperit submís enmig del jerarquisme administratiu), tal com va fer el mateix Dostoievski. Més enllà dels simplismes de les caricatures que es dedicaven els grans autors russos entre ells, en una fricció polemista per acaparar protagonisme, i més enllà també del seu cicle vital de daltabaix i consagració (per a George Steiner, alguns autors russos primer eren tractats com a dissidents o “malfactors” i, al final de la vida, assistien al reconeixement generalitzat), el que ens mostra la prosa de Dostoievski són bàsicament dues coses: 1) Que ha estat fent art a partir de l’observació detallada (“acaroneu els detalls”, dirà Nabòkov, dècades després) sobre la gent anònima que pertany a les classes humils o subalternes; 2) Que la seua forma d’exposar els caràcters psicològics dels personatges, encara que esmente totes les seues negativitats, tendeix a guardar un vigorós do d’acceptació empàtica i redempció meliorativa. Chèkhov afronta el fragment homeopàtic a través de la parcialitat perceptiva, Dostoievski fa la nèmesi multifocal i abraça l’humanisme més vast.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!