Quan vaig veure, per primera vegada el film 2001, A Space Odyssey, em va impressionar el guarisme. Allò era realment el futur. Un futur llunyà.
Va ser pels anys setanta, en un dels cines del poble. Era l’època en què el poble sahrauí era abandonat, per la metròpoli, a mans de la cobdícia territorial i imperialista del rei del Marroc.
Ara ja fa deu anys d’aquell any mític, aquell futur ja és passat. El món ha canviat molt, radicalment. Bé, no tot el món, només el nostre món occidental. A l’altre encara hi ha moltes coses que no han canviat gens.
Al Sàhara Occidental les coses continuen exactament igual. El territori és ocupat il•legalment, des de 1975, pel Marroc, que explota els recursos naturals, hi viola els drets humans, efectua un procés de neteja ètnica “de baixa intensitat”, però implacable, de potents resultats.
Els grups de xiquets sahrauís que arriben als nostres pobles, en el marc de la campanya Vacances en Pau, abandonen, temporalment, els campaments de refugiats on són obligats a viure, des de l’inici de la guerra, els qui en van poder escapar. Són xiquets que no coneixen el seu país, el seu poble, on hi tenen familiars dels quals no en coneixen ni la cara.
Els amics del poble sahrauí els portem als nostres pobles perquè obliden, durant un temps, els rigors quasi inhumans, que han de suportar al desert de la Hamada de Tinduf, el desert dels deserts.
I, per què hi ha una gent disposada a dedicar una part del seu temps a tirar endavant aquest projecte?
Hi ha molts motius que són al darrere d’aquests voluntaris; però veure els somriures d’aquests xiquets, quan els vénen a recollir els “seus” familiars acollidors, esborra de la nostra memòria totes les dificultats i el entrebancs que s’han de superar per portar endavant la campanya. Aquell senzill somriure, de vegades crits d’alegria, són la millor resposta a les preguntes “estarem fent-los un bé, o no?”.
L’alegria de les vacances regalades de què poden gaudir aquests xiquets és impagable. Unes vacances on, a més a més, coneixen món, fan nous amics, s’enriqueixen emocionalment, maduren, gaudeixen d’una alimentació equilibrada…
A la pregunta recurrent, “no seria millor enviar-los els diners que costa dur-los ací?” em ve la resposta, “i com faríem perquè pogueren gaudir de tot això, allà?”.
Aquest estiu, vindrà un nou grup de xiques que tornarà a ser el cordó vital que transportarà, al seu retorn, alguna cosa que no cabrà a la seua motxilla: la solidaritat viscuda en els nostres pobles, una expressió viva de la solidaritat que hauran experimentat molt més forta que la de la construcció d’una escola, d’un hospital, al seu campament.
Portar-los ací, evidentment, és només un pegat, un calmant que no resol el problema de fons, però ajuda a mitigar-ne les conseqüències.
És el que està a la nostra mà, ells són el recordatori viu del problema que tenim la responsabilitat de recordar, perquè, finalment, un govern espanyol el resolga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!