Abans de passar a comentar allò que he trobat en el projecte de constitució que el rei del Marroc vol atorgar als marroquins, i que serà sotmesa a referèndum els primers dies de juliol, he de dir que no sóc jurista, per tant, el meus comentaris no estan fonamentats en les lleis, sinó en el sentit comú.
De moment, només limitaré el meu comentari al Preàmbul i als tres primers títols del projecte de carta magna que proposa la monarquia marroquina, és a dir, el Títol primer (disposicions generals), el Títol segon (llibertats i drets fonamentals) i el Títol tercer (la reilesa).
Una consitució que ja ha estat tan lloada des del Parlament europeu i per part de molts cancellers de països de la nostra òrbita. Una constitució que comporta algunes novetats; però que haurà de ser desenvolupada en lleis, que hauran de ser posades a la pràctica.
Sense oblidar que una constitució que és atorgada pel rei, que naix amb el pecat original de no ser democràtica. De no ser el resultat del contrast de l’opinió del poble, nio tan sols dels seus representants, i que, malgrat la possibilitat que siga aprovada en referèndum, no podem oblidar que es tracta d’un referèndum en què no es permet més que una possibilitat. O sí o sí. Ho proposa un rei que encara és sagrat.
Les reformes positives, que n’hi ha, tenen la xacra de no ser més que un llavat de cara, propiciat pels moviments de la primavera àrab, destinat a acallar les veus discrepants.
La primera impressió que em produeix la lectura del nou articulat és que no és més que una actualització (en alguns casos una retallada) del text dels articles de l’actual constitució. Una actualització que, de vegades és una puntualització, una explicació del text de l’article anterior.
Anem per parts. En el Preàmbul,
- podem llegir l’expressió del desig d’establir i de mantenir lligams de fraternitat amb d’altres estats del món, amb una referència més explícita dels estats de la seua òrbita regional: al Sahel, al Maghreb, a la Umma àrabo-islàmica, amb els països mediterranis de la costa nord… ; però no hi ha cap referència a la Unió Africana de la qual no és membre per autoexclusió. La República sahrauí sí n’és membre (fundador, a més a més).
- podem trobar, en l’últim punt, una afirmació incoherent. O no, segons com. S’hi dóna primacia al Dret internacional sobre l’intern, després d’advertir que només en cas que aquestes convencions no contradiguen les lleis, la constitució marroquines, i sempre que estiguen en el marc del respecte a la identitat nacional immutable del Marroc. Paper mullat, doncs.
- l’estat maroquí, es defineix com a musulmà. L’Islam hi té preeminència. Cap problema, cadascú es pot definir com ho crega convenient; però, després es declara tolerant, és a dir, dotat de la superioritat que permet acceptar els defectes dels altres, de les altres religions.
- els Drets Humans són considerats amb la més alta dosi de respecte. Aquesta afirmació ja era en la contitució actual. No era, però, a la praxi diària de molts organismes de l’estat marroquí. No entenc per què ara ha de ser diferent.
En el Títol Primer. Disposicions generals trobem que
- en el primer article es diu que “el Marroc és una monarquia constitucional, democràtica, parlamentària i social”. En l’anterior constitució també ho era (no parlamentaria, però sí la resta d’adjectius). On és la diferència?
- en el mateix article, s’ha introduït una característica del Marroc. L’organització territorial del Regne, diu, es descentralitzada, fundada sobre una regionalització avançada. L’afegitó és per poder encabir-hi la idea de l’autonomia que pretenen donar al Sàhara Occidental (per a ells, les províncies del sud). Una idea que no tenia cabuda en l’anterior constitució. Però, les paraules són buides, què vol dir “regionalització avançada”?
- en el segon article, el de la sobirania, s’afirma que pertany a la nació. Aquesta redacció és una simple ampliació de l’article corresponent (el segon) a l’anterior articulat. Si la sobirania és de la nació? On cap el Sobirà?
- el tercer article declara que l’Islam és la religió de l’estat (art. 6 de l’anterior constitució). Cap problema. Però, en un article posterior es prohibeix l’existència de partits polítics que tinguen com a base la religió. Hi veig una contradicció. És, crec, com si es prohibiren els partits constitucionalistes.
- el cinqué article, el de la llengua, afirma que l’àrab és (“continua sent”, diu el text) la llengua oficial de l’estat. El problema és que hi observe una certa ambigüitat, si no contradicció, en l’articulat. Més avant diu que l’amazig constitueix una llengua (que no requereix de la protecció, ni del desenvolupament, ni de la promoció de l’ús per part de l’estat, com si que s’hi afirma per a l’àrab). Una llei orgànica, d’ordre inferior al text constitucional, vetllarà per l’amazig.
- També s’hi parla del hassaniya, el dialecte de l’àrab propi dels sahrauís. És una “part integrant de la identitat cultural marroquina unida”. Afirmació recargolada que serveix per afirmar que cal preservar-lo. Ja no parla d’usar-lo, ensenyar-lo a les escoles… Però, en aquest paràgraf es deixa veure la poca consistència unitària del tema. Diu que “cal preservar el hassaniya, (…) de la mateixa manera que cal protegir els parlars practicats al Marroc. És a dir, com si fóra marroquí. Que no l’és!
- en l’article sisè (articles 5 i 6 de l’anterior constitució) es parla de la llei. S’hi afirma que tots hi són sotmesos (a més d’altres afirmacions pròpies de la retòrica d’un text com aquest). El problema és que en l’anterior ja s’hi afirmava. Però, per dir-ho d’una manera suau, aquesta afirmació no passava de les tapes del volum que conserva les pàgines del llibre.
- l’article següent és el dels partits polítics. Adés ja hi he fet referència en parlar de la prohibició dels partits religiosos. Aquest article és molt més ample que el seu homòleg en l’anterior constitució. Les restriccions, però, no es redueixen a la base religiosa; tampoc no poden ser lingüístics, ètnics, ni regionals. És a dir, en un futur estat (desitjat pels marroquins) que englobara definitivament el Sàhara Occidental, els sahrauís no podrien conformar partits propis. Això no podrà entrar en l'”ampla autonomia” de què el Marroc vol dotar al Sàhara. Els partits, tampoc no podran ser crítics amb la religió musulmana (amb les altres sí?), amb el règim monàrquic (amb els altres sí?), a la unitat nacional, ni a la integritat territorial del Regne. És a dir, els partits han de ser promusulmans, promonàrquics, han de demanar la marroquineïtat del Sàhara…
- Finalment, no hi pot haver un partit únic!
- en l’article novè s’afirma que “els partits polítics i els sindicats només poden ser suspesos o dissolts pels poder públics en virtut d’una decisió de justícia”. (Com veurem més endavant, el Rei continua, en aquesta constitució sent el cim del sistema judicial).
- l’article desè, de l’oposció política, és nou. Així com l’onzè, el de les eleccions lliures. Esperem que siga un canvi profitós, efectiu, per al poble marroquí.
Els articles que segueixen afecten la societat civil, les ONG, els marroquins que resideixen a l’estranger…
El segon títol, el de les llibertats i drets fonamentals,
- és un llistat de drets dels marroquins que inclouen drets que ja estaven previstos (la qual cosa no vol dir respectats) en la constitució actual. Per exemple, la inviolabiliat del domicili. De tots és sabut que la casa d’una persona, al Marroc, no és en cap manera inviolable. Ho hem vist, sobretot, al territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc: la policia, i els colons marroquins, han violat impunement domicilis en les èpoques de repressió més dures.
- en l’article vint-i-cinquè, el de la llibertat de pensament, opinió i d’expressió, no es fa referència a la impossibilitat de tractar la figura del monarca. Però, també s’oblida el llistat de limitacions que afecten els partits polítics. O és que algú pot ser republicà, al Marroc, tot i que no hi poden haver partits d’aquesta ideologia?
- en l’article trenta-vuitè trobem una amarga ironia. Diu que “tots els ciutadans i les ciutadanes contribueixen a la defensa de la pàtria i de la seua integritat territorial contra qualsevol agressió o amenaça”. En efecte, els colons marroquins hi són usats, pels poders ocupants, com a grup de xoc en la repressió contra els sahrauís.
El títol tercer, el de la reialesa, és un dels que més s’han publicitat en la premsa espanyola.
- És el que institueix el rei com a emir dels creients, cap de l’Islam (en l’article quaranta-unè).
- L’article quaranta-quatrè és el més famós, el que deixa el rei com a persona inviolable, i a la qual se li deu respecte. A les altres persones no se’ls deu respecte? Les altres són violables? No entenc per què cal un article específic per al rei. Alguna diferència hi deu haver, no? A més a més, cal subratllar que l’article parla de la persona, no fa distinció de la figura pública, del símbol.
- En l’aspecte menys transcendent de la figura del rei, observem que manté la potestat d’emetre dahirs (decrets). En alguns casos sense necessitat de la firma del Cap de Govern, com en la dissolució del Parlament, el nomenament dels magistrats, jutges, declarar l’estat d’excepció, designa directament sis dels dotze membres del Tribunal constitucional, i els que afecten el Tribunal de comptes (que controla les finances públiques del Regne).
- el Rei presideix el Consell Superior del Poder Judicial. Una clara mostra de la manca d’independència judicial.
- En l’article quaranta-dosè (com ja apareixia en el dinovè de l’actual constitució), trobem una expressió, si més no curiosa, referida a les fronteres del Regne del Marroc. És l’adjectiu “autèntiques”. Diuen les dues constitucions, el rei garanteix (o és el garant) de la independència del Regne i de la seua integritat territorial en les seues fronteres autèntiques”. La pregunta és òbvia, quines són les autèntiques; les actuals no són les autèntiques? Ací és pertinent recordar el tercer paràgraf del Preàmbul que parla de les arrels andaluses de la suea cultura, entre d’altres; i recordar també el mapa del Gran Maghreb que presideix el despats de Mohamed VI. Unes fronteres que no es poden posar negre sobre blanc en un text com la constitució, perquè incomodaria sobremanera els veïns del nord. Les reclamacions territorials es deixen per altres contextos.
La mona, per molt que es disfrassi, mona és. En Mohamed aquest, ha fet la seva propia revolució: s’ha enmirallat en la Transición española. De democràcia, poca i de la dolenta.
Atentament, i feliç dissabte