Un any de Gdeim Iziq. Un any de primaveres i d’hiverns
Al mes d’octubre de l’any passat començava un moviment que encara no ha parat.
La que és coneguda com la Primavera àrab.
El campament de la dignitat, de Gdeim Iziq, era muntat als afores de la capital -ocupada pel Marroc- del Sàhara Occidental, Al-Aaiun.
Ara fa un any, un grup, cada vegada més nombrós, anava ajuntant-se en un campament improvisat que tenia com a objectiu la denúncia de la situació de pàries en què es troben els ciutadans sahrauís en el seu propi país, sotmés a la bota imperialista marroquina.
El moviment de revoltes als països àrabs ha anat estenent-se amb sorts desiguals, pel que fa als resultats aconseguits, d’una banda, i als suports de la “comunitat internacional” de l’altra.
No pretenc descobrir res quan afirme que els països democràtics, que tant es vanagloriegen de defensar, i voler, la democràcia per a tots els pobles del món, amb la boca menuda fan una escolteta als seus -més- amics per tranquil·litzar-los, dient-los que amb ells no va la cosa. Que només actuaran contra alguns líders més díscols, com el de Líbia, per exemple, però que ells, poden quedar-se tranquils a les seues poltrones, que amb ells no va la cosa, com al del Marroc, per exemple.
Les diferències d’actuació, tampoc no és cap secret, depenen de la relació “pecuniària”, o de “l’interés general” que va dir el Sr. ZP. Si ens proveeixen de matèries primeres confessables, i de les inconfessables, també, poden estar-se a llurs poltrones ben aclofats. Els demanen, com que el pati està un poc revoltat, això sí, algun petit retoc en la seua “constitució” (sic), o en alguna llei que maquille la repressió a les dones.
En d’altres casos, els de les transicions democràtiques (?) que hi ha en marxa, com ara a Tuníssia o a Egipte, tranquils, senyors dels interessos generals, ja ho tenim tot previst, ho arreglarem tot perquè, en canviar-ho tot, res no canvie. Ja ens les apanyarem per controlar els nous líders.
En el cas de Líbia, també, ara quan acabe la guerra, els revolucionaris, deixaran de ser-ho. I passaran a ser dels nostres. On s’ha vist que Sarko financie revolucionaris? Els francesos i els birtànics tenien molt d’interés en que llurs empreses petroleres, patriòtiques, això sí, pogueren augmentar la tallada que obtenen del petroli libi.
Mentre les idees de la democràcia, dels drets humans, romanen al congelador de les possibles grans actuacions en benefici dels pobles i de les persones.
Paper mullat.
Mentre, els sahrauís continuen patint una altra guerra, de baixa intensitat, que mata lentament, a poc a poc, lluny dels focus i les càmeres dels mitjans de comunicació. Un any després encara estem esperant que el govern espanyol, que la Sra Trinidad Jiménez, tinga informació a l’abast per pronunciar-se sobre els fets, molt greus, que van ocórrer al campament sahrauí i sobre la repressió posterior que hi va haver contra la població del Sàhara Occidental.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!