L’ensenyament hauria de ser una prioritat de qualsevol línia política, i ideològica. Es tracta del futur del país. Però, dissortadament, els polítics -els uns i els altres que han tingut responsabilitats de govern- només s’hi acosten per posar en pràctica les seues ideologies polítiques.
Encara no s’ha acabat d’implantar la reforma de l’EEES, el pla Bolonya, que imposa la necessitat de fer un màster (privat, és clar) als que vulguen exercir de professor en l’ensenyament, ara el candidat del PSOE es despenja afirmant que la solució de l’ensenyament passa per un MIR. Més proves, més dificultats per accedir a una professió que cada vegada té menys incentius (i no parle només dels econòmics, que en són ben pocs. Els mestres i professors som mileuristes, que no és poc estant el pati com està). Parle de poder disposar de materials per a treballar.
És clar que parle des d’un territori on les competències d’ensenyament estan transferides, però el panorama no hi és millor. Vegem uns quans detalls
- el meu sou, sense els complements (que no serveixen per a calcular la pensió) és de poc més de mil euros. I ja fa més de vint-i-quatre anys que treballe en aquesta empresa.
- les meues classes estan dotades de la teconologia digital del clarió, la pissarra, el llibre de text (comprat pels alumnes), les fotocòpies, el paper i el boli. Ah! sí, enguany ens han dotat de tamagotxi (un aparell per poder passar llista, posar les notes…)
- uns ventiladors que va subvendionar l’AMPA (l’orientació de l’edifici és un contraexemple perfecte de planificació i adaptació al lloc on és construït). Però que doten a l’aula d’una remor continuada que agreuja les deficiències de les condicions acústiques de les aules.
- l’ordinador (portàtil), la connexió a internet… és meua. Al centre disposem de quatre ordinadors, a la sala de profes per a més de seixanta persones! amb una connexió que quasi sempre és insuficient.
- les aules estan, cada vegada més massificades. Enguany tenia dues classes amb quasi un alumne per metre quadrat. Per al curs vinent, la ràtio serà, en alguns casos, superior.
- al País Valencià patim una avaluació de la qualitat de l’ensenyament de què ja vaig parlar en un altre apunt.
- els centres escolars s’han convertit en contenidors d’alumnes on els hem de mantenir fins que arriben a l’edat mínima per poder treballar. Ara apujaran l’escolaritat obligatòria fins als divuit anys. Una mesura amb un clar objectiu: reduir l’atur. I poca cosa més!
- mai, cap govern, no s’ha plantejat d’escolatr-nos, d’eixir dels seus despatxos i visitar el dia a dia dels professionals de l’ensenyament. Els inspectors que visiten els centres ho fan amb ànim censor, vigilant. Mai no es reuneixen amb els professors per escoltar-los, només ho fan amb la direcció per afers de treball. Al meu centre només sé que correspon una inspectora. Crec que la vaig veure entrar un dia al centre. No sé si era ella.
- mentre, cada vegada més exigències al professorat. Que si han d’aprendre anglés per tal de fer les seues classes en anglés. Que si han de continuar sent els animadors que supleixen totes les deficiències de l’administració… Més fusta!
- No som de Xàtiva, però som socarrats!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!