Ahir vaig participar en una conversa d’aquelles d’estiu, quan les neurones comencen a recuperar-se de la ponentada que ens va afectar.
Una d’aquelles llargues converses de sobretaula on comences parlant del temps (ahir era tema obligat) i acabes parlant de política, tot passant per l’aspecte filosòfic que suposa ser afeccionat de l’Atlético de Madrid.
El cas que em du a redatcar aquesta nota és la manipulació a què ens veiem sotmesos des de determinats (molts) mitjans de comunicació.
Un dels temes va ser el del 15-M.
A la taula es va portar la qüestió de la “necessitat” que tenen els indignats d’organitzar-se, per tal d’evitar el descrèdit que pot comportar, per al moviment, la realització d’actes que poden ser contraproduents. En concret es va parlar d’un cas que provocava certa polèmica; però no és el cas concret el que vull comentar.
De ben segur, que els membres, simpatitzats, o amics dels indignats no estan completament d’acord amb tot allò que es realitza, o decideix, al si de les assemblees. Es tracta, i no pretenc ser cap pontificador a l’estil dels “opinion makers” de les teles i ràdios, d’un moviment molt heterodox. Per això, penjar el sambenet de la disparitat sobre aquest moviment, em sembla d’una lleugeresa que frega la irresponsabilitat, d’una lleugeresa immadura.
Després d’acusar, des dels púlpits (laics i religiosos) que patim en aquesta societat, els indignats d’actuar sense tindre una línia ideològica clara (sic), de ser heterodoxos, de no tindre un objectiu (com diuen que tenen d’altres organitzacions), a ningú no se li ocorre pensar en totes les incongruències de les organitzacions del nostre món.
A cap d’aquests pontificadors no se’ls ocorre de dir que, pèr exemple d’església catòlica, és incongruent. En uns llocs, amenaça d’excomunicació els divorciats, i després, oficia una cerimònia per casar, com déu mana, l’hereu de la corona espanyola. Per posar un cas, només.
A cap dels pontificadors se’ls ocorre d’acusar d’incongruència les organitzacions serioses, com els partits polítics, que diuen blanc allà on van dir negre. Sense cap problema.
A ningú no se li ocorre de dir…
El llistat d’incoherències a què ens sotmeten les organitzacions “serioses” podria ser molt llarg. Però, amb tot, aquestes organitzacions tene allò que es diu bona fama. Als indignats se’ls exigeix l’experiència i la uniformitat que se suposa que tenen les organitzacions serioses.
Ja se sap, com diuen: cria bona fama i gita’t a dormir!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… ni de coherència: les institucions, com les persones, són contradict`ries i incoherents. Però són organitzacions, i per tant prenen decisions – encertades o no – d’una determinada manera. Tant des de dins com des de fora ja saps el joc que s’hi juga. Per al·ludir a un exemple que has posat, qualsevol catòlic sap que ha de conviure amb la ficció jurídica que representen les nul·litats matrimonials: no hi ha divorci; el cas és que mai no hi ha hagut matrimoni. I avall que fa baixada.
El cas dels indignats és diferent. No hi ha cap grup de persones que vulgui fer alguna cosa en comú que pugui sotmetre’s a l’atzar d’una majoria conjuntural obtinguda en un determinat moment pels que ‘passaven per allà’. O pels que van decidir d’anar-hi per trabucar una decisió presa, com les piruetes que van fer alguns fins a veure aprovar el dret a l’autoderminació. La propera vegada n’hi aniran de contraris, i es canviarà la decisió.
De forma que el dilema és, sens dubte, el següent: o un mínim d’organització o desaparició.