Avui, a Quart de Poblet, el moviment de solidaritat amb el poble sahrauí ha convovat una concentració de solidaritat amb el Sàhara en ocasió amb la visita que el Secretari General de l’ONU, el Sr. Ban Ki-moon, farà a la base logística que hi ha instal·lada.
Una de les accions és la de passejar-s’hi, per la banda del polígon industrial a la vora de Bonaire, i una altra fer arribar a Ban Ki-moon, una carta instant-lo a resoldre, definitivament, la descolonització del Sàhara Occidental.
Ací us reproduïsc el text de la carta.
Senyor Secretari
General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon,
Permeta’m adreçar-me a
vosté, tot assumint el sentir dels molts amics del poble sahrauí del nostre
país, i de tot el món; en definitiva, en nom del tots els amics de la llibertat
dels pobles.
Quan vaig veure, per
primera vegada el film 2001, A Space
Odyssey, em va impressionar el guarisme. Allò era realment el futur. Un
futur llunyà.
Va ser pels anys
setanta, en un cine de barri. Era l’època en què el poble sahrauí era
abandonat, per la metròpoli, Espanya, a mans de la cobdícia territorial i
imperialista del rei del Marroc.
Ara ja fa deu anys
d’aquell any mític, aquell futur ja és passat. El món ha canviat molt,
radicalment. Bé, no tot el món, només el nostre món “occidental”. A l’altre
encara hi ha moltes coses que no han canviat gens.
Al Sàhara Occidental
les coses continuen exactament igual. El territori és ocupat il·legalment, des
de 1975, pel Marroc, que explota els recursos naturals, hi viola els drets
humans, efectua un procés de neteja ètnica “de baixa intensitat”, però
implacable, de potents resultats.
El poble sahrauí, en
ple segle XXI, continua la seua odissea per l’espai de la injustícia, com el
personatge Josef K, de la novel·la de Kafka Der
Prozess, que pateix un clima d’inaccessibilitat a la justícia i a la llei.
Els sahrauís, segons
l’ONU, són els legítims propietaris del territori del Sàhara Occidental, i de
les seues riqueses naturals; però, veuen com els estats i la mateixa Unió
Europea, signen acords comercials il·legítims amb el Marroc. Uns acords que
suposen l’espoli d’aquelles riqueses naturals.
Els centenars de
milers de sahrauís refugiats veuen, cada dia, com se’ls retallen, els fons
internacionals d’ajut humanitari que els permeten de sobreviure, més mal que
bé, al bell mig de la Hamada de Tinduf, Algèria.
De ben segur, vosté és
coneixedor de moltes altres situacions de les que hi ha arreu del món, tan, o
més, injustes que la que pateix el poble sahrauí.
Però aquesta causa,
als habitants de l’Estat espanyol ens és molt sensible i propera, per tal com,
el Sàhara Occidental era –és encara segons l’ONU- part d’Espanya. El Sàhara
Occidental va ser una província espanyola, com Conca, es deia als anys setanta.
Els seus ciutadans eren, per tant, espanyols. I encara o són. Tal i com afirmen
els serveis jurídics de Nacions Unides.
Dissortadament, veiem
com la política internacional està donant l’esquena a aquest poble. Potser
perquè és un poble menut, potser perquè no alça pols ni remolí, o perquè no
estan immersos en un conflicte bèl·lic. O perquè no hi ha grans pous
petrolífers que abasteixen el nostre occident de l’or negre.
Però, hi ha centenars
de milers de persones que esperen, des dels anys seixanta –quan va ser
descolonitzada la major part del continent africà-, el seu torn. Que també
volen viure al seu país en llibertat.
Des del moviment
solidari d’amics del poble sahrauí lluitem amb les nostres mans, amb la
paraula, en campanyes humanitàries, com les Vacances en Pau, en projectes
humanitaris als campaments de refugiats, en caravanes d’ajuda humanitària amb
aliments i medicaments… Lluitem contra elements molt poderosos com són el vel
del silenci internacional que s’estén sobre el poble sahrauí. Però, els
resultats del nostre treball no són més que unes gotes d’aigua enmig del desert.
El nostre treball no
és la solució, només és un calmant, un pegat, que no resol el problema de fons,
però ajuda a mitigar-ne les conseqüències. És el que està a la nostra mà. Com
va dir el Mahatma Gandhi, faces el que
faces serà insignificant, però és molt important que ho faces.
Les agències
humanitàries internacionals (ACNUR, FAO, etc.) també hi aporten el seu ajut.
Però, tot això és
clarament insuficient i, sobretot, inútil. Inútil perquè el que necessita el
poble sahrauí, com vosté sap, és la possibilitat d’expressar en referèndum (tal
i com ja ho ha plantejat l’ONU) la seua voluntat de futur. La solució passa, i
en això estem d’acord amb l’ONU, per l’autodeterminació que resoldria el
conflicte creat per la descolonització, encara pendent, del territori del
Sàhara Occidental.
Inútil, perquè només
serveix per allargassar l’agonia del poble sahrauí.
Portugal, a les
acaballes dels anys noranta, va ser capaç d’instar l’ONU a posar en marxa un
referèndum a la seua antiga colònia de Timor Leste. Dissortadament, en aquell
episodi, es van produir, a posteriori de la votació refrendatària, uns fets
sagnants que no haurien de servir d’argument per continuar bloquejant el
referèndum al Sàhara.
Aquells fets no poden
servir sinó per estudiar com evitar-los en una altra ocasió semblant, com
podria ser la del Sàhara Occidental. I, d’altra banda, si aquelles massacres
posteriors al referèndum de Timor van ser esfereïdores, no ho són menys les
tortures, segrestos, assassinats, violacions dels Drets Humans que s’estan
produint al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc.
Els diferents governs
espanyols no han seguit la senda marcada per Portugal. Però, això no és cap
merma del dret del poble sahrauí al seu dret a l’autodeterminació.
Vosté sap millor que
ningú de les greus violacions dels drets humans que comet la potència ocupant
del territori, el Marroc. Començant per la neteja ètnica, el desplaçament
massiu de colons marroquins al territori per tal de canviar la fesomia humana
del mateix.
Ara hem vist com l’ONU
ha estat capaç d’actuar en el territori de Líbia per tal de protegir la
població civil d’aquell país. La població sahrauí també pateix agressions, de
manera cruel i continuada, per part de l’ocupant marroquí. Això fa ja més de
trenta-cinc anys.
I, en el marc de les
revoltes de l’anomenada “primavera àrab”, el poble sahrauí hi té un lloc
important. El campament de Gdeim Iziq, als afores d’al-Aaiun, la capital del
Sàhara Occidental, va ser la primera revolta ciutadana, i pacífica, que
reclamava un major espai de llibertat.
La repressió posterior
amb què va ser atacat aquest moviment primigeni potser no té comparació amb la
que s’està fent servir en d’altres països on el poble ha eixit al carrer. Però,
la falta de llibertat, o les violacions als Drets Humans no es mesuren en la
quantitat de morts en les repressions, ni per la qualitat de l’armament
utilitzat, sinó que és un valor absolut: la llibertat es té o no es té; els
Drets Humans es respecten o són violats. I, al Sàhara Occidental, com a Líbia,
i a d’altres llocs, no n’hi ha, de llibertat. Sí que n’hi ha, de violacions
dels Drets Humans.
Li pregue, finalment,
en nom dels amics del poble sahrauí, en nom del poble sahrauí mateix, que
l’Organització de les Nacions Unides, de la qual vosté és el Secretari General,
exercisca el seu lideratge internacional, en nom de la justícia i de la
dignitat, per fer que les resolucions adoptades per ella, que reclamen la
definitiva descolonització del Sàhara Occidental, siguen aplicades
definitivament. I que aquesta ferida oberta que té la humanitat al Sàhara
Occidental siga cauteritzada definitivament amb la llibertat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!