La Tafanera de Saltamartí

Els nens fan moltes preguntes. Algunes són curioses i ens fan somriure; d’altres ens permeten lluir els coneixements que, vés a saber per quina meravellosa casualitat, han quedat incrustats al nostre cervell; hi ha aquelles que també sabem com es contesten però que les fan en llocs i en moments desafortunats i que ens fan sentir incòmodíssims, i la majoria de preguntes són d’aquelles que t’obliguen a dir –si no vols mentir, cosa molt lletja– “ara no ho sé ben bé. Després t’ho diré, d’acord?”, i un cop a casa furgues la Viquipèdia amb desesperació fins que trobes una resposta raonable.
Per a avançar-se a coses que encara no se’ls ha acudit de preguntar mai, hi ha el que en diuen llibres “de coneixements”, que és la versió infantil dels llibres de no-ficció o d’assaig per a adults. No he fet cap estudi científic, ni tan sols una enquesta d’estar per casa entre amics i coneguts, però crec que els llibres de coneixements per a nens estan guanyant terreny a les llibreries. Últimament n’he vist de tota mena i per a totes les edats (des de manuals per a fer servir l’orinal, amb un target de criatures de 2 a 3 anys, fins a llibres sobre planetes, consells per a dibuixar manga, o tractats sobre la diversitat humana per a ser un futur ciutadà correctíssim políticament).

Pregunto al meu fillol què li semblen aquests llibres (tret dels del pipí, tema que ja té superat). Es veu que n’hi ha que li agraden força, especialment:
—Un que és “per fer coses”, que es diu Experiments – El gust, de Cruïlla, que està ple de detallets, desplegables, i idees originals per deixar la cuina de cap per avall;
—El que es diu Buzz, de Parramón, que permet sentir el so de diversos insectes (quan vol fer posar nerviós el pare, el meu fillol engega el so del mosquit);
—Les noves guies de La Galera. En té dues: La meva primera guia dels bolets i La meva primera guia sobre l’hort urbà. Les ha posat en pràctica totes dues (ja ha collit 6 maduixes i les ha seccionat en quatre trossos cadascuna perquè tota la família les pogués tastar).
(La Júlia, la meva amiga i mare del meu fillol li recorda que també li agrada molt el llibre que li va comprar quan estava embarassada. Es diu És al·lucinant!, d’Edicions Serres, i parla de com es fan els nens. El meu fillol ha fet una mirada molt, molt amenaçadora a sa mare).

Si per una d’aquelles coses els vostres fills us pregunten com es fan els llibres, podeu buscar-ho un cop més a la Viquipèdia o anar al web d’Edicions 96 i descarregar-los l’auca que han fet sobre el tema, i que també es pot pintar. Potser mai no us faran la pregunta, però almenys l’auca us permetrà sortir algun dia del pas. Quan us preguntin, per exemple: “Pare, per què els homes tenen pèls a les orelles?” sempre podeu respondre “Després t’ho miro, però… a que no saps què fa un editor quan rep un original?”. A veure si cola.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!