Commonmisery
Soledat Balaguer
A les 7’30 decideixo que em poso l’anorac. Al pati de casa encara floreixen algunes roses, i la setmana passada l’ametller que va néixer d’una ametlla que vaig portar de Delfos es va despistar i l’hi van sortir tres flors, però el termòmetre marca 7 graus. M’he calçat unes vambes d’aquelles de “24 hores”, les urnes són tan immenses que sé que, de la taula estant, només se’m veurà el nas, i hauré d’estar dreta moltes hores, pel respecte que em mereixen els votants.
El col·legi electoral és al mateix ajuntament: el castell d’estiu dels Comtes d’Empúries, a Bellcaire d’Empordà –tothom té dret a tenir una pàtria petita, i aquesta és la meva-, a l’antiga capella de Santa Maria, avui sala de plens i lloc on es celebren els casaments civils. És un privilegi poder votar voltada d’arcs gòtics de pedra daurada.
El David, que és l’alcalde, és també el gestor del local. Ha tingut els nassos d’enviar-nos, fa un parell de dies, una carta personalitzada, animant-nos a votar, amb signatura i segell de l’ajuntament. La Montse, gestora del col·legi i de tota la resta –és taula única- porta la casa rural dels afores, i espera que el seu home, que és anglès, pugui votar perquè no està segura que el seu NIE estigui en vigor.
En un contrafort de la muralla han col·locat un equip de música i Llach no para de sonar. Arriben els voluntaris de la denúncia davant les nacions Unides, i en un plisplas preparen la paradeta al pati interior del castell, tot just a la sortida de la capella (nota al marge: Tants caps, tants barrets: tots els bellcairencs hi passen a signar, abans o després de votar).
A 3/4 de nou, un moment de neguit. Pel carrer Major enfila un cotxe dels Mossos. Van a poc a poc, miren el castell, i baixen tranquil·lament per la Pujada del Castell, on la buguenvíl·lia de l’Eduard i la Núria continua esplendorosa.
Arriben un parell de veïnes, portant un bé de déu de brunyols per a tothom –ep, a l’Empordà en diem brunyols, mal que els pesi als pixapins- que van reposant al llarg de tot el dia, n’hi ha per tothom que s’apropi a votar.
És un matí de bojos. Quan toquen les 9, la cua per votar arriba al pati. En Pere, l’aparellador, se n’ocupa de l’ordinador (m’he escapat a casa per anar a buscar el ratolí wireless del meu ordinador personal). En Jaume, expert en mosquits –tant als aiguamolls com als camps d’arròs de Sobrestany- pren nota dels participants, jo intento personalitzar i dir a cadascú: “Josep, vota; Maria, vota”. La gent és pacient. Ningú no protesta perquè tothom vot fer-se la foto. “No tingueu pressa” que els dic. “Poseu cara d’Obama, que l’ocasió s’ho mereix”. I voten els nens, en braços dels pares, i tothom somriu, i què gran que s’ha fet. I arriben més brunyols, sucs, termos de cafè, conyac i ratafia, que els carajillos, amb aquest fred, van molt bé. En una taula parada al pati, hi ha de tot per a tothom, els votants la fan petar, i un avi m’explica el llarg silenci després del 39, quan ningú no gosava parlar del què havia passat. I el jove que s’espera, darrera l’avi, per votar, somriu i escolta.
La Maria i l’Eloi han anat a buscar l’àvia, i la Gemma ha localitzat l’amo de la gestoria on es va deixar el DNI l’altre dia, i la filla de l’amo ha anat a obrir i ha recuperat el DNI i arriba, esbufegant, a temps per votar. I els suplents, puntuals, fan torns perquè els titulars anem a casa a fer un mos, que és diumenge i, a migdia, al poble la gent dina en família i hi ha poc enrenou (per fi) a la capella del castell. La Cristina, que viu a Albons, vota aquí i arriba amb el nen i em pregunta què fa l’Anna, que ja sé d’ella pel Facebook. El Ferran, que té claus de casa i que ja m’ha promès que em re sintonitzarà la tele, arriba tot just després de la Grego i el Pep, que des de la terrassa de casa seva salta a la meva teulada per treure les males herbes que creixen sota les teules.
I de sobte, a les 6, arriben un parell de Mossos que semblen armaris, cepats i somrients. “Què va tot bé? Cap problema? Necessiteu quelcom?” I només podem respondre que si volen brunyols. I els demano permís per fer-los una foto, al costat de la mesa, i per què no? I xerren una mica i se’n van al poble del costat.
I quan el rellotge –beneïdes campanes de Bellcaire que toquen les hores i els quarts, i que ens convoquen a manifestar-nos amb el toc de foc, com s’ha fet sempre- toca les vuit, ja és la capella ben plena de veïns, per seguir l’escrutini. Jo trec les paperetes, el Jaume les llegeix i les col·loca ordenadament allà on la Montse ha improvisat uns lletrerets triangulars amb les diferents respostes possibles, i en Pere apunta cada vot. En acabat, els tornem a comptar. Faig la pregunta que m’han dit que he de fer: tothom hi està d’acord, cap objecció? i es proclamen els resultats. I mentre m’afanyo a completar l’acta, s’obren les ampolles de cava que han portat del mas que és camí d’Ullà, on el fabriquen, i l’alcalde m’atansa una copa i em diu que, com a presidenta, em toca a mi de cridar el brindis.
Bellcairenques i bellcairencs, visca Catalunya lliure!
Reciclem els sobres que han sobrat, destruïm les paperetes votades, la Montse recull l’ordinador i el sobre que signem els tres membres de la mesa, i se’n va cap a la Bisbal, al consell comarcal, a lliurar els resultats. Abraçades, gràcies per tot, ha estat un plaer, sou fantàstics, no, ho sou vosaltres per votar, que no heu tingut por si passava quelcom, por?, però si éreu tots vosaltres amb nosaltres…
La Joana Ortega m’acaba d’enviar un sms d’agraïment. Jo dono les gràcies al meu poble, a la possibilitat de ser membre d’aquesta comunitat que avui somreia, i feia cues, i portava brunyols, i es feia fotos perquè no volia oblidar mai el que estava passant.
Demà el futur s’haurà convertit, de sobte, en un present una mica més proper.
Perquè hem tingut el coratge de recuperar la dignitat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegia el teu article i mentre m’emocionava amb aquella frase i somreia amb aquell veí sol.licit, penso que a Delfos els ametllers començaran a florir molt aviat com ho ha fet el del pati de casa teva.
Amagues alguna cosa. ho se. Però ni a mi ni a tants molt més informats que jo podràs amagar per gaire més temps que en arriba a casa, ja de nit, l’ametller estava curull d’eixes flors tant fràgils com valentes i decidides.
No cediran en la seva voluntat d’existir contra tots els hiverns del món.
Oi que no ?
En Josep, que ve a fer-me la poda pels volts de febrer, em va comentar ahir, després de votar, que treiés les tres floretes, que així a finals de gener florirà bé i donarà fruit. Només uns mesos per recollir el fruit que vam començar a sembrar ahir.
Quina descripció més entranyable, un jorn que tot i molt important heu pogut passar-lo d’una manera familiar, rodejat dels vostres. Realment sou afortunades les persones que heu viscut aquest dia en un marc tant ple d’història, la data també ho serà. Sóc dels que ha lluitat contra corrent des de que tinc consciència política, allà als vuitanta i que arribat aquest període, el temps està alineant els fets amb el que sempre he pensat. Com podreu imaginar em sento cofoi d’alegria. Amb una punxada al cor penso en els meus que ja no hi són i no ho han pogut veure. No sóc dels que te la pell fina, no obstant haig de dir que com a barceloní m’entristeix que encara hi hagi gent que pel fet de ser “de ciutat” ens desqualifica amb paraules com pixapins, xaves, can fanga, etc, i em fa mal especialment en un text que acaba parlant de la dignitat recuperada, no ajuda, més aviat separa, però alegreu-vos, en cap cas esmerça l’orgull que sento pel meu poble Catalunya i de ser un més dels catalans. Per cert us he de dir que no, parlo per mi, però no em pesa que no parleu català central, ans al contrari, em meravella com un país tant petit com el nostre tingui tanta riquesa de vocabulari. Moltes felicitats.
Vaig néixer al carrer de Muntaner, de Barcelona! Fa disset anys que sóc a Bellcaire, i sé positivament que, tot i gaudir de l’apreci i l’amistat de molts dels meus convilatans, sempre em consideraran forastera. Un dia m’ho comentava la Sara, la farmacèutica, casada des de fa trenta anys a Bellcaire, que enacra se sent a dir que “ésclar, com que no ets d’aquí…” Mare de Déu, Senyor, és de Verges! A tres kilòmetres.
No volia molestar ningú, només he emprat una mena d’autoironia… Parlo barceloní, i tothom ho nota. És que l’Empordà és molt Empordà. I a mi també em meravellen els diferents parlars del meu paisatge, que he aprés a estimar a partir de la meva llengua materna castellana. Gràcies pel teu comentari
Gràcies per la il·lusió i per la crònica. Visca Catalunya lliure.
Totalment d’acord amb el comentari d’en Lluis. A l’Empordà els brunyols són brunyols i no crec que pel fet de ser de ciutat, això li així de pesar a ningú, ben al contrari, crec que hem d’estar orgullosos de la riquesa i les variants de la nostra llengua. Dius que és una “autoironia”, però pel mateix fet de ser de Bcn, hauríem de ser els que menys propiciéssim aquesta mena de comentaris, lamentablement tan estesos. És la meva opinió.
Jo també vaig fer de voluntària en una mesa i vaig viure un dia inoblidable. Felicitats a tothom per la feina feta!!
Gràcies Sole, per aquestes paraules tan entranyables i pel teu coratge i valentia en aquesta lluita que fa anys estàs emprenent.
Sort en tenim de la gent com tu.
Una “fan”….