En el meu post anterior, ja assenyalava la possibilitat que una candidatura unitària no assolís la majoria absoluta necessària. No seré jo qui em cregui el que diuen les enquestes –principalment perquè la manera de formular les preguntes i la posterior “cuina” de les dades influeixen de manera bastant decisiva en els resultats que es publiquen- però tot apunta que el perill existeix.
Aquest perill es basa en que la pretesa unitat, si només compta amb CDC-ERC, deixa de banda una multitud de ciutadans que no estan disposats a acceptar aquesta mena de reduccionisme.
Nogensmenys, la necessitat de convocar unes eleccions –amb l’adjectiu afegit que li vulgueu posar- el més ràpidament possible és absoluta. No ens podem permetre la pèrdua de temps en una situació que, tant des del punt de vista de la dependència de l’estat com des del punt de vista de la urgència social, és absolutament insostenible.
Una bona part dels catalans –i les eleccions han de servir per comptar-nos de manera definitiva- ja hem decidit que no volem ser tractats com a súbdits (literalment, “sotmès a un superior amb l’obligació d’obeir-lo”), sinó com a ciutadans, en el sentit més republicà del terme: membre d’una comunitat política amb ple reconeixement dels nostres drets civils. Va ser en tant que ciutadans que vam anar a votar el 9N, en un acte de revolta contra aquest “superior amb l’obligació d’obeir-lo” que és l’Estat Espanyol.
Si la revolta dels súbdits ja l’hem feta, ara ens queda dir, i que ho entengui tothom, que comencem la revolució per ser ciutadans.
Això comença per unes eleccions on totes les sensibilitats polítiques que han arribat a la conclusió que la ciutadania només es pot exercir a partir d’un estat independent (no-dependent de cap altre) puguin presentar-se pactant entre totes elles els punts mínims que facin possible avançar per aquest camí. Ço és, com ja s’està expressant des de diferents àmbits, el compromís de treballar de manera conjunta en la construcció de les estructures d’estat que necessitem; la constitució del Parlament com a Cambra Constituent; la posada en marxa d’un procés participatiu que dinamitzi el debat sobre les bases de la República Catalana Independent; un procés que inclogui l’assumpció d’un programa social de xoc, dins un termini màxim de 18 mesos, després del qual la Constitució resultant seria portada a l’aprovació per referèndum; i el diàleg amb tots els estats i organitzacions internacionals des del moment mateix de la proclamació de l’Estat independent.
Aquest pacte per l’assoliment total de la nostra ciutadania ha d’incloure necessàriament tots els grups i associacions polítiques que ja han entès que només podem ser ciutadans si som lliures. En aquest sentit, comença a ser escandalós que els principals mitjans de comunicació només parlin de Convergència i Esquerra, obviant tothora, per exemple, les CUP –tot i el seu paper de lleialtat insubornable al manament del poble en el 9N-, i quan seria imprescindible, entre d’altres coses, que paressin l’atenció que es mereix a la possible constitució d’una candidatura unitària d’esquerres netament independentista, que sembla que podria tenir èxit en les properes setmanes.
També seria important aconseguir convèncer totes aquelles organitzacions i partits que ara s’amaguen en el sí-però-no-i-jo-no-em-mullo (aquí deixo una mica de banda la part duranista d’UDC però incloc des d’una part socialista que de moment es declara “sobiranista”, fins a ICV-EUIA, passant per una part de Procès Constituent i arribant a l’emergent Podemos i organitzacions variades). Aquests partits i organitzacions que jo anomeno “partits-mirall” perquè tenen un referent específic situat en el Regne d’Espanya. Si de veritat els seus homòlegs espanyols proclamen –com ho estan fent- que s’han de canviar les coses, com és que no s’adonen que el que més els convé és recolzar la independència de Catalunya? Senzillament, l’efecte mirall es produiria en sentit invers, de Catalunya cap a la resta de Països Catalans, cap a Espanya, cap a Occident, propiciaria la revolta dels súbdits per arribar a la tranquil·la revolució ciutadana arreu, com una taca d’oli. L’oli, element essencial en la cultura mediterrània, que no deixa de ser l’omphalos d’allò que anomenem democràcia. El govern del poble, per si algun despistat ha oblidat la definició etimològica.
Ho aconseguirem? O Mas i Junqueras, en comptes de pensar en l’omphalos inicial, grec i mediterrani, el que faran serà mirar-se el seu petitíssim melic?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant comentari.
– Veig que vostè ja dóna per assumida la proposta del Sr Mas, dels 18 mesos, etc. A mi em sembla massa llarg termini, i voler acabar d’una manera o altra la legislatura.
– Si, és cert que les dues forces predominants, poden caure en l’error de mirar-se el melic (molts estem amatents, per veure què fan?), i efectivament demostraria, que per sobre de tot, es tracta de seguir endavant mantenint l’status quo, com està fins ara.
El discurs del Sr Oriol Junqueras, es va centrar enormement, en qüestions socials, i econòmiques, per a ajudar a la gent i empreses del país. Ara hem de veure, si tot això, era només de boquilla, i re més, o anava de debò?
Ho veurem?
Veurem, si ERC, és de veritat d’esquerres, o són un més del status quo, que volen simplement, la seva quota de poder, i prou.
A veure?
Jo els vull donar un vot de confiança, en el sentit de donar-los temps, per a fer la seva feina, de representants del poble, i a veure com la fan?
Si passen del poble, i miren de cara al seu futur i prou, la revolució, potser no ho serà tant de plàcida, i suau, i dels somriures.
Si cal sortir al carrer a lluitar per una societat més justa, ho farem! 😉