Em truquen des de Genève, Suïssa. El meu interlocutor és el cap d’operacions d’una reputada ONG.
Acaba d’arribar de Grècia, frontera amb Macedònia (si volem ser políticament correctes, parlem de FYROM, sigles en anglès de l’Antiga República Iugoslava de Macedònia). Els seus companys grecs estan desbordats i es tracta de posar en marxa una operació d’acollida provisional: De Grècia a Macedònia, per arribar a Sèrbia i, més enllà, ja quedaran en mans d’altres.
M’explica que la situació s’agreuja: cada dia hi arriben tres mil persones, que només volen poder travessar els 150 kilòmetres macedonis per seguir el camí. La travessia es fa en trens, però aquests no donen l’abast i els refugiats s’acumulen. És un lloc on fa molt de fred, i l’hivern és a la cantonada. Per situar-nos en el mapa: el pas fronterer és a una hora en cotxe de Tessalònica, la ciutat màrtir dels sefardites –gairebé tots els jueus de Tessalònica són sefardites, és a dir d’origen hispà, amb la seva llengua pròpia, i més de 50.000 d’ells van ser traslladats i exterminats en els camps nazis-.
Cal preveure una estada d’entre un i tres dies, amb temperatures nocturnes de 10 graus sota zero. “Afortunadament, no hi arriba gent desnodrida, no hi ha problemes de malnutrició. Sí que arriben esgotats, físicament i sobre tot psicològica, i no s’han alimentat correctament durant el seu viatge, però no és un problema nutricional greu”. Se’ls ha de donar la possibilitat d’una atenció mèdica i psicològica, però sobre tot acollida, descans, la possibilitat de dormir, dutxar-se i menjar calent i en condicions.
M’explica que els grecs estan donant tot el que no poden donar: no falta el menjar, hi ha centenars de voluntaris que el porten, el cuinen, el distribueixen. La seva organització té en permanència una desena de metges voluntaris: cadascú s’agafa un dia de permís a la feina, per poder atendre la gent. “Son meravellosos, els grecs ho donen tot, quan no tenen res. Aquests metges voluntaris seran fonamentals per atendre la gent el cap de setmana, no hauran de demanar permís a la feina i l’equip que portarem ara podrà descansar un dia. Ja he llogat un parell de pisos perquè hi puguin anar a descansar i desconnectar. Hauran de treballar 24 hores al dia, dormiran molt poc, i la tensió de voler arribar a tothom és molt alta”.
“Dijous que ve ja sortirà de Suïssa un equip de metges, infermers, un psicòleg, per recolzar la nostra gent allà. Ara hem d’afrontar el tema logístic d’on els posem”. I aquí comencen els problemes.
M’explica que als seus proveïdors ja no els queden tendes de campanya grans, que no donen l’abast amb les comandes. Que només ha aconseguit comprar tendes per 30 persones, “però afortunadament es poden unir entre elles, així no s’hauran de dividir famílies, amics, gent del mateix poble. La separació, ni que sigui per passar una nit, causa un estrès suplementari”. Les autoritats gregues no autoritzen la instal·lació d’estructures estables, “i ens estem tornant bojos per trobar màquines impulsores d’aire calent”. Les cabines de latrines i dutxes són un altre problema, van molt buscades, i el mateix passa amb els contenidors d’escombraries. No valen les mantes normals: són molt necessàries per quan van de camí, però “les mantes típiques dels camps de refugiats han de poder suportar temperatures molt baixes, les estem buscant”.
Confia que màxim en 15 dies podran sortir els camions amb el material necessari. Ja han acotat amb ACNUR –“que de moment no està muntant gaire cosa”, però que porta la coordinació general de les ONG de la zona- “on ens situarem nosaltres. He pogut aconseguir una zona bastant arrecerada del vent, estaran bé”.
Algú s’està enriquint fabricant tendes de campanya, mantes, latrines, calefactors d’aire, contenidors. Un negoci legítim, evidentment. Un negoci que dona dividends i feina als europeus, mentre els seus governants es barallen perquè troben que els refugiats que els “toca” acollir són “massa”. Més enllà del gran negoci de la venda d’armes, que ho destrueixen tot, i del gran negoci posterior a la guerra, que és la reconstrucció, hi ha els negocis que no es veuen, que no es comptabilitzen com a tals, en els que ningú no para atenció.
Per cert, no tinc ni idea de quins són els fabricants de les tanques amb ganivetes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!