La sortida, ahir a la nit, de la reunió, en principi secreta, del govern i els partits que recolzen la consulta pot tenir moltes lectures, però és evident que els mitjans de comunicació afins a l’unionisme dins del país van començar a vomitar les seves previsions, augurant que la reunió només havia servit per intentar posar-se d’acord en quan i com ens diuen a nosaltres, pobres ciutadans, que la consulta no es fa i que ens tornem a casa.
És possible que sigui així, però jo m’apuntaria a disseccionar dos escenaris:
Escenari 1:
a) els reunits, en efecte, consideren que no tenen prebots suficients en el cistell per “desobeir” el TC i que han d’anunciar que no es fa la consulta. Saben que, si fan això, la reacció de la gent pot ser molt forta, que s’enfronten a setmanes de protestes, vagues, acampades i que, evidentment, la possibilitat de supervivència política de tots ells és nul·la. D’una o altra manera –no estic parlant de violència física- els catalans els farem fora a pedrades i els iaio-terroristes que descriu aquesta setmana el setmanari Tiempo no es quedaran de braços plegats. El poble no està ja per acceptar sense protestar unes eleccions mal anomenades “pebliscitàries” i menys encara perquè cada partit anirà a la seva (i si van tots units amb un únic punt al programa de declarar la independència,les eleccions seran suspeses pel gobierno, en base a la llei de partits o el que sigui). El dia de la marmota.
b) possiblement, i per motius diferents, la reacció de la gent al carrer tingui un efecte mirall i els espanyols, que han tingut una setmana de ebola, Bankia, Castor, jutge Silva i altre meravelles perpetrades pel gobierno, provoquin una onada de manifestacions que, com que seran profusament reprimides –els mossos són nens de bolquers en temes de repressió, comparats amb la policia estatal i, sobre tot, els que els manen són molt més bèsties (encara hi ha classes, no és el mateix Fernández que Espadaler)- tindran un efecte multiplicador. Catalunya emprenyada i Espanya embogida.
Escenari 2:
a) els reunits, que saben que l’escenari 1 és letal, fan “teiatru”. Es tracta de mantenir despistats al gobierno i els poderosos d’aquí que volen que el procés fracassi (encara que dissimulen), i propiciar que els de Madriz diguin que això s’ha acabat. Al mateix temps, contemplen com el gobierno es va esmicolant, la crisi de l’ebola ha tocat el moll de l’os definitivament, els espanyols arriben al límit entre unes coses i altres i els europeus, aquesta vegada, miren cap a Espanya –amb l’ebola no s’hi juga- envien els seus supervisors i finalment s’adonen que els toros, la pandereta i la paella són els únics valors que persisteixen en la marca España. Que la resta és corrupció i cutrez.
b) aprofitant que Excalibur passava per Alcorcón, el rei Artur ens agafa a tots despistats i desenterra l’espasa i, amb la solemnitat que el caracteritza, ben acomboiat pel seu equip de futbol dels partits pro consulta, anuncia en el límit possible del temps (que coincidirà més o menys amb l’esclat d’indignació total a les Espanyes davant del que està passant allà baix) que la consulta es fa el 9N, perquè el cistell dels pebrots està més que ple. Aquí i allà. Perquè és impossible perllongar la situació de pertinença a un estat que només té toros, paella, corruptes i ineptes.
c) curiosament, la bona gent d’Espanya, que és majoria, se sent alleugerida i recolzada per continuar lluitant a la seva pròpia guerra.
d) Europa, que està cada cop més terroritzada per la situació espanyola, en un context de recessió i amb la possibilitat, cada cop més evident, que Espanya no pagui el deute, aplaudeix amb les orelles el rei Artur, que ha desenterrat l’espasa Excalibur per posar fi a tota aquesta bogeria espanyola.
No tinc ni idea de quin dels dos escenaris es produirà. Només espero que els polítics s’adonin que han de saber copsar el moment just, que potser només durarà unes hores, per actuar amb finezza.
Se la juguen ells.
Ens la juguem tots.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!