Commonmisery
Soledat Balaguer
Mentre enterren el centenar i escaig de víctimes de l’atemptat d’Ankara, l’exèrcit turc continua atacant les milícies kurdes i el HDP, el partit de l’esquerra anticapitalista turca, i defensor dels drets del poble kurd, comença a insinuar les possibles connivències d’Erdogan amb l’Estat Islàmic.
El poble kurd és una de les principals víctimes de l’endimoniada guerra total de la zona, que en les darreres setmanes s’ha complicat exponencialment, amb l’entrada en escena de nous actors, i que fan difícil l’anàlisi. Sobre tot, fan difícil que l’anàlisi sigui encertada. Amb tot, intentaré donar algunes dades que poden ajudar a copsar la magnitud del que està passant a l’altra banda del nostre mar.
El Kurdistan pateix les conseqüències de la seva riquesa en els béns més preuats de la humanitat: aigua i petroli. Tant el Tigris com l’Èufrates neixen al Kurdistan turc i, després de passejar-se per mig Turquia, entren a l’Iraq on, també en territori kurd, hi ha immenses explotacions petrolieres. El territori kurd s’estén, a més, a zones de Síria i l’Iran, on també tenen implantació en una zona al nord-est fronterera amb el Turkmenistan, a més de ser fronterers, en la zona turca, amb Armènia.
Són a l’ull de l’huracà. És el que busca Estat Islàmic: renovar el califat que es va perdre amb la caiguda de l’imperi otomà en els primers decennis del segle XX, i fer-ho amb les armes del segle XXI. Aquesta, si més no, és la teoria del periodista Javier Martin (que ha publicat el llibre Estado Islámico: geopolítica del caos). EI reclama el lideratge polític i religiós de l’islam, que des de la caiguda otomana està representat per Aràbia Saudita, i recuperar la gran capital històrica del califat: Bagdad.
Tots els líders d’EI són iraquians, i els seus plans d’expansió van ser acuradament dissenyats per antics oficials de l’exèrcit de Saddam Hussein, com va revelar fa uns mesos Der Spiegel, en publicar els documents trobats després de l’assassinat, a Síria, d’un ex-coronel iraquià que era el cap militar d’EI. I, tot i que la propaganda d’EI parla de la gihad global –el proselitisme és a la base de l’islam, cal convertir els infidels, però el proselitisme és a la base de les religions monoteistes, d’una o una altra manera- la realitat sembla apuntar a que EI circumscriu la seva actuació a aquesta zona de contrapoder davant l’Iran.
Després de l’acord sobre el tema nuclear a l’Iran, que preveu l’aixecament de sancions contra aquest país, Iran podria tornar a l’exportació d’energia. L’Iran, en l’actualitat, és el país que ja té en funcionament la producció de gas natural més important del món. Ja ha anunciat que podria connectar-se fàcilment amb els gasoductes que travessarien Turquia per arribar a Europa. Rússia ha estat tradicionalment amiga d’Iran, hi ha mantingut relacions excel·lents durant tots els anys de sancions, com a contrapoder a les excel·lents relacions entre Estats Units i l’Aràbia Saudita. Relacions que no passen pel seu millor moment, ja que els Estats Units, a partir del gas d’esquistos, es pot convertir properament en exportador, en comptes d’importador, i els saudites van rebaixant el preu del seu petroli per impedir-ho.
Fa un parell de mesos, Rússia i Turquia van signar un acord per construir un gasoducte que permetria exportar el producte rus a través de Turquia, gasoducte que també podria ser aprofitat per l’Iran i per tots els productors de gas del mar Caspi, països que per la seva antiga pertinença a la URSS continuen dins de l’òrbita russa d’alguna manera.
Turquia pertany a l’OTAN i, a més, manté bases genuïnament americanes en el seu territori (bases americanes, més enllà de bases de l’OTAN, que no és el mateix). Rússia manté bases a Síria. L’Iran és aliat de Al Assad. Rússia ha entrat a la guerra, i sembla que no únicament per combatre EI, sinó per combatre totes les milícies sirianes –kurdes incloses- que s’oposen a Al Assad.
A finals d’agost, el govern iraquià va anunciar una investigació sobre la notícia que va publicar el Financial Times sobre el fet que els kurds iraquians estaven venent importants quantitats del seu petroli a Israel. Segons el diari londinenc, tres quartes parts de les importacions de petroli de l’estat d’Israel provenen de la regió autònoma del Kurdistan. Semblaria que els kurds estarien venent de forma independent la major part del petroli extret dels camps de Kirkuk, una zona controlada pels kurds, però oficialment sota la jurisdicció del govern federal iraquià, en protesta per l’incompliment de l’acord signat el novembre de 2014, que preveia la cessió per part del Kurdistan iraquià de 550.000 barrils de petroli al dia a Bagdad, equivalent més o menys a una cinquena part de les exportacions totals de l’Iraq, a canvi d’un 17 per cent del pressupost nacional a les autoritats kurdes per sostenir les despeses de l’administració pública, així com una quota del 17 per cent del pressupost del Ministeri de Defensa, per al suport de les tropes peixmerga. L’Iraq no ha complert mai els acords i en lògica les autoritats kurdes van procedir a buscar recursos directament als mercats petrolífers internacionals per poder sostenir la guerra contra EI.
El Financial Times també va informar del creixement de les vendes del petroli del Kurdistan als mercats mundials, posant Itàlia, França i Grècia a primera fila entre els “compradors emergents” de combustible kurd, afegint que una part de les exportacions kurdes aniria a Xipre (a la zona annexionada per Turquia, evidentment) per ser transferits a altres vaixells-tanc a fi de protegir la identitat dels compradors finals. Segons el diari britànic, les refineries israelianes i les companyies petrolieres van importar, entre el maig i l’agost, aproximadament el 80% de les necessitats israelianes. Més d’un terç de totes les exportacions enviades des del Kurdistan fins al port turc de Ceyhan acabaria a Israel. Sorprèn que només a finals d’agost es fes públic tot aquest tràfic de petroli, atès que el port turc de Ceyhan sembla que és el mateix des d’on l’EI treu fora la seva producció per intentar fer la venda als mercats internacionals. I aquí entre en joc, novament, Erdogan.
La informació que transmeto a continuació no prové d’una font segura. I si m’atreveixo a fer-me ressò és només perquè avui, només avui 12 d’octubre, i em sembla que per primer cop, des de Turquia, el partit HDP ha insinuat les possibles connivències d’Erdogan amb EI, com he dit al començament. La font d’informació és AWDNews, un portal que publica en anglès, francès, alemany, italià i espanyol, i que els seguidors atents de temes geopolítics no sabem on localitzar. El típic link de about us –qui som- de la seva home, no funciona, com era d’esperar. Algun expert sospita que pot tenir origen iranià, jo personalment m’inclinaria per un origen saudita, però ves a saber. No hi ha manera de saber qui són, al menys no som capaços de saber-ho els qui no pertanyem a cap servei secret. La notícia que es va publicar en aquest portal el 15 de juliol diu textualment: “Per atendre als jihadistes ferits de Daesh (una altra denominació d’EI, aclareixo) , el president Erdogan ha posat en marxa un hospital secret a la zona de guerra, en territori turc, de Sanliurfa . La ciutat és ja la llar d’un camp d’entrenament secret d’Al-Qaida. Els ferits són transportats per vehicles militars del MIT (intel·ligència). La supervisió de l’hospital s’atribueix a Sumeyye Erdogan, filla del president, Recep Tayyip Erdogan, i responsable de relacions internacionals de l’AKP (el seu partit islamista ). A més, segons el portaveu de CHP ( Partit Socialista ), Gürsel Tekin , el petroli robat de Daesh s’exporta amb els vaixells de BMZ Ltd , companyia de transport que pertany a Bilal Erdogan, un altre fill del president, Recep Tayyip Erdogan, en violació de la resolució 2170 del Consell de Seguretat Nacions Unides”. Les acusacions són prou greus com per posar-les entre cometes, i difícilment seran demostrables.
Per acabar d’adobar el garbuix de tot plegat, un parell de notícies més, a part d’assenyalar que ahir les forces iraquianes van destruir un comboi militar d’EI on sembla que viatjava el seu autoanomenat califa, Al-Baghdadi, però que no sembla que hagi mort.
1) Fa una setmana, Debka Files, una reconeguda web israeliana que tracta de temes militars i de defensa, publicava que un portaavions xinès navegava pel Mediterrani. La informació resulta poc creïble perquè per anar de la Xina al Mediterrani algú hauria d’haver vist passar per algun lloc un vaixell de la grandària d’un portaavions. Justifiquen la informació a partir de unes declaracions a l’agència oficial russa Tass del president del Comitè de Defensa de la Duma (el parlament rus), l’almirall Vladimir Komoyedov, després de la votació favorable a l’atac aeri de Rússia dins el territori de Síria, on hauria revelat la presència xinesa. Sembla que els xinesos (amb portaavions o algun vaixell més petit, cosa més creïble) hi serien a la zona per combatre els uigurs de la província xinesa de majoria musulmana del Xinjiang, que s’haurien afegit a EI, segons fonts israelianes. De fet, no és el primer cop que vaixells xinesos arriben a la mediterrània: hi van anar, per exemple, per rescatar uns trenta mil xinesos que eren a Líbia, en esclatar el conflicte libi.
2) Avui mateix, tant el Daily Mail britànic com la cadena americana ABC (que publica un vídeo a manera d’il·lustració) anuncien que els Estats Units demanen explicacions a Toyota perquè l’EI mostra repetidament vehicles de la marca en els seus vídeos. No són vehicles usats, sinó nous de trinca. Toyota s’ha apressat a dir que no sap com aquests vehicles han arribat a les mans d’Estat Islàmic, i que ho investigarà. La publicació d’aquesta notícia i aquests vídeos –precisament EI és prolixa en vídeos d’impacte, abundosament reproduïts arreu, i evidentment analitzats curosament per tots els serveis d’intel·ligència del món- just en aquest moment, podria tenir una explicació, també en termes geopolítics: fa uns dies es va signar el TPP, el tractat Transpacífic de lliure comerç, entre els Estats Units, Canadà, tres països llatinoamericans i Austràlia, Corea, i altres països del Pacífic, entre ells el Japó. A partir d’aquest tractat, s’implanta la suspensió d’aranzels entre els països implicats. La qual cosa vol dir que els Toyota seran molt més barats als Estats Units. I que els vehicles americans –Detroit és una ciutat fantasma, a hores d’ara- també es vendran sense aranzels als altres països. Després de l’afer Volkswagen, curiosament destapat també pels Estats Units, la japonesa Toyota es convertia en el principal competidor mundial dels vehicles americans. Després de desacreditar, amb raó, els vehicles alemanys (pobre Claudia Schiffer, ja no podrà dir que els Opel no es poden espatllar perquè són alemanys, la campanya sembla que ha estat retirada ràpidament), vincular Toyota amb EI és un cop mortal pels japonesos.
I Europa? Davant la mort i la destrucció que els interessos econòmics estan provocant a les nostres portes, Europa exhibeix la “notícia” que Suècia ha acollit 19 refugiats eritreus.
Kurds, sirians, iraquians, palestins, israelians, eritreus, sudanesos, libis, nigerians, malians, milions de persones assassinades, violades, esclavitzades, segrestades, desplaçades. Quan Catalunya esdevingui un estat independent –un Estat, un vot-, en aquest lloc concret del planeta que es diu Mar Mediterrània, haurem d’agafar amb les nostres mans la nostra responsabilitat davant tanta barbàrie. I actuar. Des del primer moment de la nostra independència. Hauríem de començar a ser-ne conscients.
(Fonts: ABC, AWD, Daily Mail, Debka Files, Der Spiegel, Financial Times, La Vanguardia, Tass i, sobre tot, Geopolitica.cat, l’únic portal sobre geopolítica en la nostra llengua)Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quanta responsabilitat !!. Jo tindria prou, si som capaços amb les nostres minses possibilitats i recursos, de fixar una política independent, suficientment coherent i apropiada per contribuir a un equilibri de poder internacional que ajudi als que més ho necessiten. En aquest cas que tant magistralment descrius , els kurds i aquesta premissa la faig comptant que a vegades ho has de fer amb aliats no desitjables.